(Palma de Mallorca, 5 octubre 1842 – Barcelona, 1910)
Bibliògraf. Germà de Marià Aguiló. Fou bibliotecari i segon director de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Era un bon investigador, per bé que deixà inèdita la major part dels seus estudis.
(Barcelona, 13 gener 1842 – 26 febrer 1901)
Editor i impressor. Féu l’aprenentatge d’impressor a la casa de Magriñà i Subirana, i passà després a l’impremta de Jaume Jespús.
El 1869 participà en la creació de l’empresa Espasa Hermanos y Salvat, convertida el 1881 en Espasa y Compañía, formada per ell i el seu cunyat Josep Espasa.
L’any 1897 se separà de la societat per fundar-ne una altra, amb la denominació de Salvat e Hijo, que en un temps relativament curt es convertí en una de les editorials més importants de l’estat espanyol, gràcies a la modernització dels procediments tipogràfics.
Fou soci fundador de l’Institut de les Arts del Llibre.
A la seva mort, l’editorial fou continuada pels seus fills Pau i Santiago Salvat i Espasa.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1842 – 1916)
Industrial. Fill de Feliu Llonch i Mates.
Construí el vapor Llonch (1877), fou un dels fundadors (i conseller-director fins a la seva mort) del Banc de Sabadell (1884) i presidí la Unió Llanera Espanyola.
El seu fill fou Francesc Llonch i Cañomeras.
(Barcelona, 16 novembre 1842 – 1843)
Organisme. Creat per tal de dirigir la resistència contra el govern d’Espartero.
Fou presidida pel periodista republicà Joan Manuel Carsy, que cercà ajut en una Junta Auxiliar Consultiva, formada per ciutadans destacats i fabricants.
La Junta Popular, per pagar les despeses de defensa, obligà la diputació a lliurar cabals, i alguns dels seus membres en forçaren la caixa forta.
Desprestigiada, fou dissolta i substituïda per una junta de govern que intentà, sense èxit, una entesa amb Espartero.
(València, 1 març 1842 – Asheville, Carolina del Nord, EUA, 2 febrer 1908)
Constructor. Format a l’escola de Barcelona, on fou deixeble d’Elies Rogent.
Mestre d’obres i constructor de voltes de rajola prima d’estil català, gràcies a les quals aconseguí una gran anomenada. Construí, a Catalunya, edificis residencials i industrials (nucli de la Universitat Industrial).
El 1881 emigrà a Nova York, amb el seu fill Rafael Guastavino i Expòsito, on creà la Guastavino Fileproof Construction Co, que aplicava el sistema de coberta catalana a centenars de naus de fàbriques i d’altres construccions.
Amb aquest sistema va fer la biblioteca de Boston, l’hospital de Buffalo i el de Sant Lluc a Nova York.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Cuba, 1842 – Barcelona, 20 gener 1895)
Historiador de l’art. Establert a Barcelona. Col·laborà al “Diario de Barcelona”. Fou membre de la Comissió de Monuments i de l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona.
Estudià (1869) la conservació dels monuments durant les revolucions franceses del 1789 i el 1848. Col·laborà en la realització de la Historia General del Arte, de Lluís Domènech i Montaner.
És autor d’un treball molt seriós sobre la vida i l’obra d’un pintor català del segle XVIII, Antonio Viladomat, el artista olvidado y maestro de la pintura catalana (1877), reprès més tard per Santiago Alcolea en la seva tesi doctoral (1969).
Sobresortí també com a crític d’art.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(Olot, Garrotxa, 27 abril 1815 – Barcelona, 1842)
Compositor. Després d’haver-se graduat d’advocat a Barcelona el 1837, fundà la Societat Filharmònica Olotense (1845).
Concilià la carrera de dret amb la composició musical, de la qual destacà l’òpera còmica La mejor la paga (1837), a més de cinc simfonies, himnes, danses, nombroses composicions religioses i d’una òpera inacabada, Giuseppe Ricardo.
(el Masnou, Maresme, 1842 – 15 gener 1904)
Escriptor i tenor d’òpera. Marí de jove, publicà obres teatrals de caire popular i festiu: Lo més tonto de la pega (1875), Lo capità Manaia (1876), Un matrimoni gelós (1887), Efectes d’una Exposició (1889), etc.
També fou fabricant.
Dades dels Països Catalans 