Arxiu d'etiquetes: 1836

Domingo i Sol, Manuel

2 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 1 abril 1836 – 25 gener 1909)

Eclesiàstic. Sacerdot (1860), es doctorà en teologia a València (1867).

Dedicat en especial al foment de vocacions sacerdotals, creà el col·legi de Sant Josep de Tortosa (1873) per a seminaristes. I uns altres a València, Múrcia, Oriola, etc.

Fundà la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans del Cor de Jesús (1883-84), dedicada sobretot a la direcció de seminaris diocesans.

El 1892 inaugurà el Colegio Español de Roma, per a la formació del clericat espanyol.

El 1930 li fou iniciat el procés de beatificació a Tortosa.

Delfín -vaixell-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1836)

Vaixell de vapor construït per la factoria Nuevo Vulcano. Tenia 50 cavalls de força i desplaçava 150 tones.

Pertanyia a la Societat de Navegació i d’Indústria. Féu el viatge de proves, entre Barcelona i Mataró, el 28 d’agost de 1836.

Fou el primer vaixell d’aquest tipus construït a l’estat espanyol.

Dalmau i Martí, Rossend

Deixa un comentari

(Barcelona, 1836 – Madrid, 17 abril 1902)

Cantant. Abandonà la carrera de medicina per dedicar-se al teatre. Obtingué grans èxits com a tenor, especialment al Liceu de Barcelona els anys 1871-72.

És autor de l’opereta Un sol que nace y un sol que muere.

Acabà en la misèria, essent modestíssim empleat del teatre de la Zarzuela de Madrid.

Caralt i Plàcies, Domènec de

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 4 agost 1781 – Alpens, Osona, 1836)

Comerciant i polític. De família burgesa benestant, destacà pel seu absolutisme exaltat.

Intervingué a la Guerra del Francès, contra els napoleònics, i el 1816 Ferran VII de Borbó li atorgà privilegi de noble del Principat. Col·laborà amb la Regència d’Urgell; el 1823 fou nomenat corregidor de Mataró i reprimí els liberals.

Com a coronel de les Bandes de la Fe, fou un dels promotors de la revolta dels Malcontents (1827) i s’hagué d’exiliar a França durant set anys.

Formà part de la Junta Carlina del Principat (1835). En el combat d’Alpens fou fet presoner i, més tard, fou afusellat.

Bullangues, les -1836/43-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1836 – 1843)

Conjunt de tumults. Provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problemes de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicants i exaltats, sovint afiliats a societats secretes.

La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.

Borges, Antoni

1 Resposta

(Vernet, Noguera, vers 1780 – Cervera, Segarra, 3 juny 1836)

Dirigent i militar carlí. Lluità a la Primera Guerra Carlina a la vall del Segre, al Solsonès i a la Noguera.

El 1834 dominava la zona de Ponts, i el seu prestigi semblava destinar-lo a substituir en el comandament suprem el general Juan Antonio Guergué, però fou designat Ignasi Brujó.

Ocupà Àger (1835). Fou sorprès a Vilanova de Meià pel coronel Niubó (1836) i afusellat a Cervera. La seva partida prosseguí la lluita, conduïda pel seu fill Josep Borges i Granollers.

Biblioteca Pública de Tarragona

2 Respostes

(Tarragona, 1836 – )

Centre bibliogràfic de titularitat estatal gestionat per la Generalitat de Catalunya. Fou creada arran de les desamortitzacions eclesiàstiques, amb la finalitat de conservar els fons bibliogràfics de Poblet, Santes Creus i altres monestirs propers.

El seu fons és format per gairebé 200.000 llibres, 30.000 microformes, 10.000 audiovisuals, 2.700 publicacions periòdiques i 425 CD-ROM.

Del fons patrimonial destaquen 300 manuscrits dels segles X al XVIII, 230 incunables, 35.000 obres dels segles XVI al XIX i la biblioteca del virrei Pedro Antonio de Aragó.

Enllaç web:  Biblioteca Pública de Tarragona

Tapiró i Baró, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)

Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.

Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.

Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.

Giné i Partagàs, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)

Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.

Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.

Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.

De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).

Calvet i de Budalles, Damas

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 11 setembre 1836 – Barcelona, 2 novembre 1891)

Poeta i dramaturg. Catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Prengué part de manera activa en el moviment renaixentista de Rubió i Ors. Va intervenir en la campanya de restauració dels Jocs Florals, i hi col·laborà el mateix any de la restauració (1850) amb Són ells!, poema dins el corrent romàntic, com Els aires de la pàtria (1863) i Embarcament de l’exèrcit català per la conquista de Mallorca (1878), premiats en els Jocs Florals.

L’any 1861 assistí a les de “Feligrige” a Tarascó, fet que permeté per primera vegada establir relacions entre els escriptors catalans de la Renaixença i els occitans. Posteriorment publicà el recull de les seves poesies esparses, amb el títol de Vidrims (1881), i el seu millor poema, Mallorca cristiana (1886), que narra la conquesta de Mallorca per Jaume I.

La seva obra dramàtica oscil·la entre el quadre de costums, com La romeria de Requesens (1864), i el drama de tipus històric, com La campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià (1900). Col·laborà sovint a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Corona de Aragón” i “Diario de Barcelona”.