(València, 1781 – segle XIX)
Pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles de València, institució de la qual el 1832 esdevingué acadèmic de mèrit especialitzat en flors. El 1804 obtingué un primer premi atorgat per l’Acadèmia de Sant Carles.
Feu dibuixos de la seva especialitat per reproduir en teixits i és autor de nombroses pintures, dues de les quals són al Museu de Belles Arts de València.
(Guadasséquies, Vall d’Albaida, segle XVIII – Madrid, 1781)
Frare de Montesa. Fou capellà d’honor del rei Carles III de Borbó.
És autor d’un Libro mayor de todas las rentas, derechos, responsiones y regalías de la orden de Montesa, que escriví essent superintendent del seu orde.
(Oliva, Safor, 9 maig 1699 – València, 21 desembre 1781)
(o Mayans) Filòleg, escriptor i erudit. Germà de Joan Antoni. Va seguir l’escola humanística representada per Joan Lluís Vives, una edició de les obres del qual va preparar.
Com a erudit, a més a més, va ésser el primer a editar el Diálogo de la lengua, de Juan Valdés, els Refranes, de Santillana, i l’Arte de trovar, de Villena. Va exposar les seves teories lingüístiques a Orígenes de la lengua española, va publicar una Gramática Latina, un Diccionario de la Lengua castellana i una Retórica, que és considerada com una de les primeres antologies de prosistes castellans.
Com a filòsof, seguint la pauta del pensament de Vives, ens presenta una línia filosòfica de sentit jurídic que entronca dins el cos doctrinal propi de l’escola catalana, que donava un valor substantiu als costums i a l’equilibri en contraposició als criteris dels qui reconeixien més categoria a la llei escrita que no a la llei viva.
És a Comentarios on es posa de manifest el seu pensament. Aquesta obra fou considerada en l’ordre del pensament jurídic com una de les millors de la seva època a Europa.
(València, 1803 – 23 setembre 1896)
Metge. Es destacà a València durant l’epidèmia de còlera de 1834. Distingit per la seva abnegació, refusà honors i condecoracions pel dolor que li produí la tràgica mort del seu germà Felip.
Fou un dels fundadors a València de l’Institut Mèdic i de l’Acadèmia de Medicina, on hi presentà diversos treballs remarcables. Pertanyia a d’altres corporacions doctes.
El seu germà fou Felip López i Català (València, 1781 – 1835) Religiós de l’orde dels mínims. Participà a la defensa de València contra els napoleònics, i s’hi distingí. Fou afusellat per elements populars, amb altres religiosos, durant els disturbis anti-eclesiàstics de l’any 1835.
(València, 1781 – 8 juliol 1857)
Pintor. Acadèmic de Sant Carles el 1803, fou director general de l’Acadèmia.
Pintà al fresc el cambril de la Mare de Déu dels Desemparats i altres capelles de València.
El Museu de Belles Arts de València conserva el seu oli Carles IV creant Godoy almirall.
(Cullera, Ribera Baixa, segle XVIII – València, 1781)
Frare franciscà. Es distingí pels seus treballs d’òptica i per la seva vasta cultura.
És autor de poesies festives, algunes d’elles en català.
(Ceret, Vallespir, 16 desembre 1781 – Perpinyà, 10 setembre 1871)
Naturalista i metge. Fundà a Perpinyà un Museu d’Història Natural.
Publicà un llibre d’aquesta ciència, on recollia observacions fetes al departament dels Pirineus Orientals.
També és autor de diversos escrits mèdics.
(Sencelles, Mallorca, 1 juny 1781 – 27 febrer 1855)
Monja fundadora. De família pagesa i sense cap estudi, el 1851 fundà al seu poble una congregació de germanes de la caritat per tal de servir els malalts, instruir les nenes i ensenyar-los la doctrina.
El 1890 les seves monges foren incorporades, per decret del bisbe Jacint Maria Cervera, a la Congregació de Germanes de la Caritat de Felanitx.
El 1899 en fou iniciat el procés de beatificació.
(Alacant, 1781 – Madrid, 13 desembre 1855)
Militar i polític. En començar la guerra del Francès fou nomenat vocal de la junta de guerra alacantina. Es destaca durant la guerra i fou ascendit a tinent coronel.
El 1815 es traslladà a Amèrica per tal de lluitar contra els partidaris de la independència, i redactà les bases de la capitulació després de la batalla d’Ayacucho (1824). Va retornar a Espanya i es distingí en la primera guerra carlina.
Ascendit a general, fou capità general d’Extremadura, València (1835), Múrcia i Castella la Nova, i el 1837 va ésser nomenat ministre de la Guerra del govern presidit per Ofalia.
Benet Escarrà i Feliu (Girona, segle XVIII – segle XIX) Metge. Estudià a Montpeller. Hi publicà, en francès, un estudi sobre la pleuresia (1810).
Francesc Escarrà i Feliu (Girona, 1781 – 1866) Escriptor i advocat. Escriví estudis polítics, literaris i històrics, així com drames i comèdies. Aquestes obres restaren inèdites.
Ramon Escarrà i Feliu (Girona, 1793 – 1865) Metge i escriptor. Fou deixeble de l’escola de Montpeller, on publicà en francès, un estudi sobre la gastritis aguda. És autor d’altres escrits en castellà, de caràcter professional o bé històrico-polític.
Dades dels Països Catalans 