Arxiu d'etiquetes: 1714

Canaleta i Poc, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 1714 – 1768)

Mestre veler i fabricant d’indianes.

Fou un dels primers industrials catalans que filà el cotó en la seva fàbrica, amb caràcter clarament competitiu respecte al que venia important-se fins aleshores de Malta.

Demanà exempció de franquícia per a la importació de cotó en floca d’Amèrica, i sol·licità de la Junta de Comerç dues naus per importar cotó de Veracruz, projecte que fou aprovat el 1768.

La seva iniciativa donà nou impuls a la indústria cotonera catalana.

El seu nebot i hereu fou Joan Canaleta i Font.

Brusi, Aleix

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Lluità contra els borbònics durant el setge de Barcelona (1713-14). Es destacà especialment al contraatac final que desallotjà l’enemic del baluard de Santa Clara (14 agost 1714).

A l’atac final del 11 de setembre fou destacat pel general Josep Bellver amb la columna que havia de fortificar-se al convent de Sant Pere. Cobert aquest objectiu, Brusi tornà enrera amb una petita secció per contenir l’enemic al carrer del Rec Comtal, lluita durant la qual resultà mort.

Bofarull, Francesc

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Féu la guerra de Successió contra els borbònics. Hi resultà ferit i fou declarat invàlid. Havia assolit el grau de tinent coronel.

És trobava a Barcelona quan s’inicià el setge de la ciutat. Es presentà a un reconeixement i aconseguí de ser readmés al servei actiu. Des d’aleshores participà en la defensa.

Morí en combat durant la gran batalla final.

Berardo i de Morera, Ramon de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Eclesiàstic. Fill de Francesc de Berardo i d’Espuny. El 1714 era ardiaca de Vic, per bé que encara no tenia ordres sagrades.

Restà a Barcelona durant la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V de Borbó. Durant la batalla final, es barreja a les tropes que resistien al barri de la Ribera i trobà la mort en aquella lluita.

Berardo i d’Espuny, Francesc de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 13 desembre 1714)

Militar, polític i diplomàtic. Marquès de Montnegre. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697.

Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del Païs Valencià i per aragonesos.

Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712), però no aconseguí d’ésser-hi rebut, ni tampoc a Utrecht, a la Haia ni a Londres.

Fou pare d’Antoni, Maria, Ramon i Serafina de Berardo i de Morera.

Batlle, Baldiri de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 10 juny 1714)

Cavaller. Partidari de Carles d’Àustria, aquest el nomenà cavaller (1707).

Assistí a la Junta de Braços de Barcelona (del 30 juny al 6 juliol 1713) on es decidí la defensa contra Felip V de Borbó, Batlle fou signatari de la protesta per una decisió més pacífica.

Així i tot, acceptà el desig de la majoria i serví amb zel en el seu lloc de capità al regiment de la Diputació durant tot el setge de la ciutat.

Resultà malferit el 6 de juny de 1714 durant un bombardeig enemic a la muralla i morí uns dies després.

Bastida, Jordi de la

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 17 agost 1714)

Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.

El 1709, amb el grau de capità, es trobà assetjat durant un mes al castell de Benasc. Tot i la superioritat dels atacants, organitzà sortides que els feren molt de mal, abans que els filipistes es retiressin definitivament. Formant al regiment de la Ciutat de Barcelona, assolí el grau de tinent coronel.

El 25 de juliol de 1713, durant el setge de Barcelona, lluità durament entorn de la plaça i al sector de Montjuïc. El 10 d’agost de 1713, seguint ordres, aconseguí evacuar amb pèrdues mínimes i evitant l’encerclament, la posició avançada de Santa Madrona.

Durant la darrera fase del setge, Villarroel el nomenà comandant fix del baluard de Santa Clara, el 27 de juny de 1714. Els borbònics llançaren el primer assalt a Barcelona, el 12 d’agost pels baluards del Portal Nou i de Santa Clara, en aquest segon l’enemic fou rebutjat heroicament, després d’haver arribat a ocupar-lo parcialment. En aquella lluita resultà malferit i morí uns dies després.

Bassons, Marí

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – 12 agost 1714)

Advocat. Fou catedràtic de la facultat de dret de la universitat de Barcelona.

En 1713-14 fou capità de la Coronela, Tingué una excel·lent actuació militar. Amb els seus homes participà al gran atac a la guàrdia de cavalleria del Llobregat, el 9 juny 1714. El 16 del mateix mes, durant un bescanvi de presoners, s’entrevistà amb l’almirall francès Ducasse.

El 12 d’agost següent prengué part a l’heroica defensa del baluard de Santa Clara, on la seva companyia es cobrí de glòria en un terrible combat a l’arma blanca. Bassons hi morí.

Barcelona, setge de -1713/14-

141 Respostes

(Barcelona, 25 juliol 1713 – 11 setembre 1714)

Nom amb el qual és conegut, en la historiografia internacional especialment, el setge que patí la ciutat per les tropes de Felip V de Borbó i que culminà l’Onze de Setembre.

Fou la darrera operació militar de la Guerra de Successió. Va enfrontar els defensors de la ciutat, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català i els ciutadans, sense exèrcits estrangers, contra els exèrcits de Felip V dirigides primer pel duc de Pópoli i després de l’entrada de l’exèrcit francès el comandament passà al duc de Berwick.

Barcelona, comtat de

187 Respostes

(Catalunya, 985 – 1714)

Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.

A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.