(Vila-real, Plana Baixa, segle XVII – València, 1645)
Eclesiàstic. Publicà cinc obres religioses, escrites en llatí. Dues d’elles foren editades poc després de la seva mort.
Trullenc, Joan Gil
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1645
Caperó i Agramunt, Andreu
(Castelló de la Plana, 2 desembre 1645 – València, 10 març 1719)
Prelat. Ingressà al convent carmelità de Valdemoro (Castella). Fou professor de filosofia i teologia, prior d’Onda i de València, provincial dels convents de València, Aragó i Navarra (1686), assistent general de les províncies hispàniques i procurador i vicari general de l’orde.
Fou elegit representant del Regne de València per a demanar a Carles II la restitució del càrrec de vice-canceller. Nomenat bisbe de Lugo per Felip V de Borbó (1714-17) i, posteriorment, de Terol, encara que no arribà a prendre’n possessió.
N’han estat publicats alguns sermons.
Armengual, Bonaventura
(Llucmajor, Mallorca, s XVI – Palma de Mallorca, 1645)
Lul·lista. Guardià de diversos convents franciscans a les Illes i definidor de l’orde.
Escriví l’Archielogium vitae, doctrinae et martyrii Raymundi Lulli (1643), on reivindicà l’ortodòxia de Ramon Llull, De rebus Majoricarum, obra perduda, i l’Epítome del reino baleárico.
Alcúdia, comtat de l’ -Ribera Alta-
(Alcúdia de Carlet, Ribera Alta, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial creada el 1645 i que comprenia la vila. La senyoria fou concedida des de la conquesta cristiana a la família Montagut, juntament amb la del lloc veí de Ressalany.
A la segona meitat del segle XVI, Maria, filla d’Àngela Montagut i Vilanova de Ribelles, senyora de l’Alcúdia i de Ressalany i de Galceran de Castellví, es casà amb Gonçal d’Íxar, baró de Xaló; a llur nét Gonçal Escrivà d’Íxer fou concedit el comtat el 1645. El segon titular fou el seu fill Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau, escriptor en llengua castellana.
El títol passà, mes tard, als Català de Valeriola, ducs d’Almodóvar del Río i, el 1814, passà a Antoni Saavedra i Jofré, baró d’Albalat i Segart, ministre de Ferran VII de Borbó. Els seus descendents encara el conserven.
Ferrer -varis/es bio-
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
Estrugós, Josep Elies
(Perpinyà, segle XVII – 1645)
Escriptor carmelità. És autor del Fènix català o Llibre dels singulars privilegis, favors, gràcies, miracles de Nostra Senyora del mont del Carme (1644), en el qual defensa l’ús de la llengua catalana, assenyalant l’antiga unitat literària; el llibre conté també un Elenc dels escriptors catalans, curt repertori de 191 noms.
Arenella, ducat de l’
(Sicília, Itàlia, segle XVII)
Ducat, concedit el 1645 a Vidal de Vallguarnera i Lanza, d’origen català i vinculat a Catalunya.
Descatllar i Desbac, Lluís
(Catalunya, 1596 – 1645)
Senyor de Besora i del Catllar. Fou regent de la tresoreria (1627-29) i famós perseguidor de bandolers.
Durant la Guerra dels Segadors lluità a Barcelona, a la plana de Vic i a la vegueria de Camprodon, al servei de la Generalitat de Catalunya.
Anglesola, marquesat d’
(Catalunya, segle XVII – )
Títol senyorial, atorgat el 1645 a Ramon Dalmau de Rocabertí i de Safortesa, tercer comte de Peralada i vescomte de Rocabertí, darrer baró d’Anglesola.
El títol passà successivament als Rocafull, als Boixadors, als Dameto i, darrerament, als Cotoner.
Anglesola, baronia d’
(Catalunya, segle XI – segle XVII)
Jurisdicció feudal. Fundada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, vers el 1058, conquerí i fortificà el castell de Tàrrega, bastió avançat contra els sarraïns de Lleida. Aleshores era un erm que anava d’Anglesola a Sidamon, a l’oest fins a Torregrossa, població musulmana encara, al migdia, i al nord limitava amb la serra d’Almenara, als confins del comtat d’Urgell.
Aquesta extensa contrada fou atorgada pels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Berenguer Gombau, el 1079 (Anglesola apareix ja aleshores com a castell), el qual n’emprengué la colonització i el repoblament. Els descendents de Berenguer Gombau (que constituïren el llinatge Anglesola) contribuïren a la conquesta definitiva de la vall del Segre al costat dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i més tard intervingueren en les empreses dels reis del casal de Barcelona.
La línia masculina directa s’extingí amb Berenguer IV d’Anglesola (mort vers el 1382) i la baronia passà a la seva germana Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp, i després a llur filla Constança, muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona. Però, el 1396, la reina Maria de Luna casà una filla de Berenguer IV d’Anglesola amb el secretari i conseller de Joan I de Catalunya, Pere de Benviure, el qual tingué la baronia fins a la seva mort, sense descendència, vers el 1417.
Llavors els dominis d’Anglesola passaren a una branca menor dels Erill (descendents d’Elionor de Montcada, filla de l’esmentada Constança d’Anglesola), que s’extingí el 1475, i després a la branca principal d’aquest mateix llinatge, bé que aquesta successió fou impugnada pels vescomtes de Rocabertí, descendents d’una altra filla de la dita Constança, anomenada Beatriu de Montcada.
Una sentència de l’audiència de Barcelona del 1561 els donà la raó, però el plet continuà fins que una altra sentència del 1633 confirmà als Rocabertí, comtes de Peralada, la baronia d’Anglesola, elevada a marquesat el 1645.
Dades dels Països Catalans 