(Girona, 1378 ? – després 1430)
Jurista. Llicenciat en dret canònic, exercí l’advocacia a la ciutat de Girona, d’un fou un quant temps jutge ordinari.
Col·laborà amb Tomàs Mieres i d’altres juristes en l’aplec dels usos i costums de Girona i la seva diòcesi fet l’any 1430.
(Balaguer o Lleida, 1378 – Montblanc, Conca de Barberà, 28 maig 1430)
Filla de Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat, i germana de Jaume II d’Urgell, el Dissortat.
Patí un procés sota l’acusació d’haver ajudat el seu germà amb consells i diners, li foren embargats els seus béns i seguí a la seva mare que fou internada a Cullera i tot seguit a València (1415).
Per l’agost de 1415, ella i la seva germana Cecília foren dutes al monestir de Sixena, on tenien una germana monja, Isabel, i on residia també la seva cunyada Isabel d’Aragó.
Alfons IV el Magnànim li concedí una assignació mensual, però es negà a deixar-li visitar la seva mare, que traspassaria el 1420.
Elionor morí molt jove, en olor de santedat.
(Barcelona, vers 1430 – 1499)
Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Pere. Durant la guerra contra Joan II (1462-72) lluità en el bàndol reialista. En acabar aquesta, aglutinà entorn seu un partit format per elements oligàrquics i reialistes.
Conseller en cap durant el període 1478-79 i, el 1484, sota Ferran II el Catòlic. Aquest darrer any finançà i dirigí la milícia ciutadana contra l’alçament dels remences de Pere Joan Sala.
De primer com a advocat de la Generalitat (des del 1487) i després com a conseller en cap de la reial ordre (1490) i regent de la cancelleria, col·laborà estretament amb Ferran II en la reforma de la Generalitat (des del 1488) i de l’organització municipal de Barcelona (1491-93), orientades a anul·lar el privilegi d’Alfons IV el Magnànim a favor del braç popular i a afavorir el poder de l’oligarquia al Consell de Cent i al Trentenari.
(Torreblanca, Plana Alta, 1348 – Barcelona, 18 desembre 1430)
Prelat. Bisbe de Tortosa (1406-10), de Barcelona (1410-15, 1420-30) i arquebisbe de Saragossa (1415-19), dit també Sapera.
Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó.
Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i patriarca de Jerusalem. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del reracor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe.
Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa (d’on fou deposat pel papa Martí V), retornà a Barcelona, on morí.
(Catalunya, vers 1430 – 1463)
(dit també Hug III d’Anglesola) Senyor de la baronia de Bellpuig. Fill de Ramon I de Cardona-Anglesola i de Pinós. Succeí el seu pare vers el 1460.
En esclatar la guerra civil del 1462, seguí el partit contrari a Joan II el Sense Fe, al costat del qual lluitaven els seus parents de la branca comtal. Fou capturat, amb el seu germà Guillem, a la desfeta de Rubinat (1462). Tots dos foren executats, per ordre de Joan II i sense procés, uns quants mesos després (1463).
La baronia de Bellpuig, confiscada pel sobirà, fou donada al germà més jove, Antoni. Després de la guerra, la vídua, Elfa de Perellós, pladejà, sense resultat positiu, pels drets dels seus fills Hug i Acard.
(País Valencià, vers 1430 – Ondara, Marina Alta, 6 febrer 1502)
Magnat. Únic fill d’Hug de Cardona i de Gandia, i de Blanca de Navarra. Majordom de Carles de Viana, en morir aquest (1461), passà al servei d’Enric IV de Castella i lluità contra Joan II de Catalunya. Prengué part en les converses de Baiona (1463) i l’any següent oferí els seus serveis al conestable de Portugal.
Casat amb Maria Fajardo, filla de l’adelantado castellà de Múrcia, s’establí a València.
Reconciliat amb Joan II el 1467, participà en la incorporació del marquesat de Villena (1474) i, el 1477, en les lluites nobiliàries de València, al costat dels Corella i contra el comte d’Oliva.
(Catalunya, 1420 – 1430)
Recull poètic, avui fraccionat en dos còdexs, ambdós existents a la Biblioteca de Catalunya (manuscrits 7 i 8).
Conté unes 200 peces i en certa manera constitueix una antologia que s’estén des dels trobadors clàssics als poetes catalans del final del segle XIV i primers anys del regnat d’Alfons IV el Magnànim.
Hi foren copiades obres de Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona, el Capellà de Bolquera, Gilabert de Pròixida, Andreu Febrer, Gabriel Ferrús, Joan Basset, Lluís Icard, Arnau Marc, Francesc de la Via i d’altres.
(Barcelona, segle XIV – Tortosa, Baix Ebre, 1430)
Jurista i humanista. Germà de Francesc. Destacat partidari de Ferran I d’Antequera en el compromís de Casp (1412). Figurà en el procés contra Jaume II d’Urgell.
Fou advocat reial, batlle general de Catalunya a partir de 1416 i home de confiança dels reis Ferran I i Alfons IV el Magnànim. La seva intervenció a les corts fou constant des del primer parlament de Barcelona d’Alfons IV (1418) fins al 1430, obrant com a tractador dels reis. Aplegà una immensa fortuna.
Era, a més, un bon escriptor (les seves lletres són de considerable vàlua literària). De cultura humanista, reuní una notable biblioteca sobre temes jurídics.
(Nàpols, Itàlia, 1430 – Roma, Itàlia, 19 febrer 1479)
Amant d’Alfons IV el Magnànim.
Cortejada per diverses personalitats del cercle d’humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l’arc del Castell Nou, a Nàpols.
Mort Alfons IV, Lucrèzia s’adherí als nobles contraris al rei Ferran I de Nàpols, fill d’aquell.
(Barcelona, 1430 – 1492)
Filòsof, jurista i cabalista hebreu. Exercí la medicina a Tàrrega.
És autor d’una obra dogmàtica intitulada Newé Salom (Estances de pau).
El seu interès per la filosofia el mogué a traduir a l’hebreu la Philosophia pauperum atribuïda a Albert el Magne, i un comentari sobre l’Organon d’Aristòtil.
Dades dels Països Catalans 