Arxiu d'etiquetes: 1276

Corporals de Daroca, miracle dels -1276-

3 Respostes

(Llutxent, Vall d’Albaida, 1276)

Fet extraordinari. La tradició el situa com a esdevingut durant la segona revolta d’al-Azraq.

Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu foren sorpresos per les forces islàmiques; el rector de Sant Cristòfol de Daroca (Aragó), que llavors deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals, en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable als cristians, havien deixat taques de sang en els corporals que les embolcallaven; aquest prodigi hauria enardit els cristians, que tornaren a la lluita i recuperaren Xiu.

Disputada la possessió dels corporals, aquests haurien estat traslladats prodigiosament a Daroca, on encara són venerats (es conserven en un notable reliquiari -convertit en ostensori el segle XVII- d’argent daurat i esmalt, obra de Pere Moragues vers el 1384 donada per Pere III el Cerimoniós a la col·legiata de Daroca).

El 1335 fou bastida prop de Llutxent una ermita commemorativa que esdevingué convent dominicà (convent del Corpus Christi).

La llegenda, rememorada en les festes de moros i cristians de Llutxent, donà peu, tant al Regne de València com al d’Aragó, a una abundant literatura religiosa. També a Llutxent fou representada durant molts anys l’obra teatral de Tomàs Torres La conquista de Valencia y el milagro de Luchente, escrita el 1787 i impresa el 1876 per Vicent Boix i Ricarte.

Cavalleria, Jafuda de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIII – València ?, després 1276)

Gran financer. Pertanyent a la minoria hebrea. Gaudí de gran consideració a la cort de Jaume I el Conqueridor, al qual prestà en diverses ocasions quantitats importants.

El 1260 fou nomenat batlle de Saragossa, per tal de cobrar-hi en nom del monarca rendes i drets de benefici reial.

El 1276 era batlle reial de València, on rebé noves distincions del rei, algunes d’elles extensives al seu fill Salomó de Cavalleria.

Azraq, al-

10 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Alcoi, Alcoià, 1276)

(cat: Alaçrac)  Capitost musulmà. Poc anys després d’acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del país rebel·lats contra el rei; ocupà diversos castells i mantingué la revolta fins al 1258 amb l’ajuda d’Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià.

Les forces d’al-Azraq, d’altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país.

L’estat de revolta, bé que apaivagat, perdurà; el 1275 una segona rebel·lió general comandada per Ibrahim tingué lloc, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc, els quals enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. Aquest s’emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades.

La mort d’al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen a les festes de moros i cristians que se celebren encara en diverses localitats del País Valencià.

Albalat, Andreu d’ -bisbe València, s. XIII-

1 Resposta

(País Valencià ?, segle XIII – Viterbo, Itàlia, 25 novembre 1276)

Bisbe de València (1248-76). Dominic. Confessor de Jaume I el Conqueridor.

Cervera -varis/es bio-

10 Respostes

Agalbursa de Cervera * Veure> Agalbursa de Bas (muller de Barison, jutge d’Arborea).

Aldonça de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla de Jaume de Cervera. Es casà amb Pere d’Ayerbe, fill natural de Jaume I el Conqueridor i de l’amistançada Teresa Gil de Vidaure. Fill seu fou el segon Pere d’Aierbe.

Bernat de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1287)  Abat de Poblet. Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Ramon (I) de Cervera.

Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill d’Isarn i Il·lia. Marit d’Elisava. Entre el 1035 i el 1068 posseïa els castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós).

Eldiardis de Cervera  (Catalunya, segle XII – Vallbona ?, Urgell, 1230)  Filla de Guillem (III) de Cervera i de Berenguera d’Anglesola. En restar vídua es retirà al costat de la seva mare, abadessa del monestir de Vallbona, i es féu monja. El 1209 fou elegida abadessa del monestir.

Esclaramonda de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla i successora de Ramon de Cervera i de Berenguera de Pinós.

Gaia de Cervera * Veure> Gaia de Bas (muller de Ramon de Torroja).

Gueraua de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Néta de Ramon de Cervera. Priora d’Alguaire. Vengué les seves possessions a l’orde de Sant Joan.

Guillem Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Magnat. L’any 1119 rebé de Ramon Berenguer III de Barcelona les dues terceres parts del terme de Castelldans (Garrigues). A propòsit del seu castell de Cervera sorgiren diferències amb el comte esmentat, resoltes per una concòrdia del mes de juny de 1130.

Hug (I) de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill de Dalmau i Elisava. Iniciador de la línia troncal de Castellfollit i l’Espluga. Ja apareix alguna vegada (1038) amb el cognom Cervera. Vassall de Ramon Berenguer I de Barcelona, rebé rendes sobre Cervera (vers 1060) i prengué part en l’assemblea de Barcelona (1071) que aprovà la redacció dels Usatges. En fou fill seu Ponç Hug de Cervera.

Hug de Cervera * Veure> Hug de Bas (tercer vescomte de Bas).

Hug Ponç de Cervera *  Veure> Hug Ponç de Bas  (vescomte de Bas, 1178-1221).

Isarn de Cervera  (Catalunya, segle X – segle XI)  Marit d’Il·lia. Foren els pares de Dalmau de Cervera. Entre el 990 i el 1035 foren els senyors dels castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós) a l’alta Segarra, confí meridional del comtat de Cerdanya.

Jaume de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1276)  Fill de Ramon de Cervera. Senyor de Gebut i de Meià, fou figura de relleu. Participà en la conquesta de Mallorca i, més tard, fou tutor del comte Àlvar d’Urgell (1253) i un dels caps de la gran revolta nobiliària del 1260 contra Jaume I de Catalunya i els Montcada. Fou el pare d’Aldonça de Cervera.

Joan Francesc Cervera  (València, segle XVI)  Teòric musical. Autor d’Arte y suma de canto llano (València 1595) i d’una obra teòrica sobre cant d’orgue i contrapunt, inèdita.

Pere Arnau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Noble. Participà, amb altres membres del seu mateix llinatge, a la campanya que acabà amb l’expulsió dels sarraïns de les terres catalanes. El 1153 es trobava al setge de Siurana.

Ponç (II) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (segon vescomte de Bas).

Ponç (III) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (lloctinent del vescomtat de Bas).

Sibil·la de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Muller de Ramon de Montcada, setè senescal i senyor d’Albalat. El seu fill Simó de Montcada fou vuitè senescal dels regnes. Guillem Ramon, probablement també fill seu, iniciaria la branca dels Montcada de Sicília.

Entença i de Montcada, Guillem d’

5 Respostes

(Catalunya, abans 1276 – 1321)

Baró d’Entença. Fill i hereu de Berenguer V d’Entença, i germà de Berenguer i de Saurina.

Fou conseller reial, i el 1296, durant el regnat de Jaume II el Just, lluità contra els castellans a Múrcia.

Tingué plets amb els templers per la batllia d’Ascó, i amb la família dels Montcada a causa d’uns problemes jurisdiccionals.

L’any 1307 fou procurador de València, i el 1308 reclamà els castells de Sicília (de Castel i Francavila) i altres béns que havien estat presos pels genovesos al seu germà Berenguer.

Cardona, Ramon Folc V de

30 Respostes

(Catalunya, 1220 – el Mallol, la Vall d’En Bas, Garrotxa, 5 juny 1276)

Vescomte de Cardona (1241-76). Fill de Ramon Folc IV de Cardona. Conegut simplement amb el nom de Ramon, fou home d’una talla extraordinària i de gran corpulència.

El 1238 lluità contra els sarraïns de Múrcia, i el 1256 acompanyà Jaume I de Catalunya a la seva conversa a Sòria amb Alfons X de Castella. A partir d’aquesta data la seva vida fou una rebel·lió constant contra el sobirà.

Protegí el comte Àlvar d’Urgell contra el rei i els Montcada. El 1274 la seva resistència a lliurar la potestat del seu castell de Cardona al monarca, fou la causa inicial d’una de les revoltes nobiliàries més notables de la Catalunya feudal. Morí en el transcurs del conflicte.

Era casat en segones núpcies amb Sibil·la d’Empúries, filla del comte Ponç IV. Fills seus foren Ramon Folc VI, l’hereu, i Sibil·la de Cardona, que es casà amb Àlvar d’Àger, vescomte d’Àger.

La seva mort fou emotivament planguda pel poeta Cerverí de Girona, del qual havia estat protector.

Jaume I de Catalunya

565 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)

“el Conqueridor”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.

Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.

L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).

Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.

Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Blasco d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.

En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del regnat de Jaume I.

La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.

En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.