Comarca de Catalunya: 1.396,66 km², 208.059 hab (2017), densitat: 148,97 h/km², capital: Lleida

Formada per 38 municipis: Aitona – els Alamús – Albatàrrec – Alcanó – Alcarràs – Alcoletge – Alfarràs – Alfés – Alguaire – Almacelles – Almatret – Almenar – Alpicat – Artesa de Lleida – Aspa – Benavent de Segrià – Corbins – Gimenells i el Pla de la Font – Granja d’Escarp – Llardecans – Lleida – Maials – Massalcoreig – Montoliu de Lleida – la Portella – Puigverd de Lleida – Rosselló – Sarroca de Lleida – Serós – Soses – Sudanell – Sunyer – Torrebesses – Torrefarrera – Torres de Segre – Torre-serona – Vilanova de la Barca – Vilanova de Segrià

Situada entre el Baix Cinca, Matarranya (oest i sud-oest), la Llitera (nord-oest), la Noguera (nord-est), el Pla d’Urgell (est), les Garrigues (sud-est) i la Ribera d’Ebre (sud). A causa de la creació de la nova comarca del Pla d’Urgell (arran de la modificació establerta en la divisió comarcal del 1988), el Segrià perdé els termes municipals del sector més oriental de la comarca, situat al voltant de la ciutat de Mollerussa.

GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per un conjunt de planes esglaonades en terrasses, d’entre les quals sobresurt la d’Alcarràs-Vilanova de Segrià, o Segrià estricte, a la vora dreta del Segre, encerclada per una sèrie de relleus més potents: al nord, el peu de muntanya que separa la conca del Segre de la del Cinca i on fisiogràficament comença la Llitera, els altiplans de la Sardera i la serra de Pedregosa (més cap a ponent), i al sud, un altiplà entre la Granadella (Garrigues) i la isolada serra de Montmeneu (495 m).

El clima té característiques continentals; les temperatures són baixes durant l’hivern (5,6ºC de mitjana a Lleida, pel gener, amb mínimes absolutes de l’ordre de –10ºC) i altes durant l’estiu (25,4ºC de mitjana pel juliol i màximes de fins a 40ºC); l’amplitud tèrmica, tant anual (20ºC) com diària, és considerable, i el perill de glaçades dura sis mesos (novembre-abril). Les precipitacions són escasses (383 mm anuals a Lleida), amb forta irregularitat interanual; el règim es caracteritza per l’existència de dos màxims equinoccials (el de primavera més llarg i copiós) i de dos mínims marcats (estiu i hivern).

La vegetació natural, obstaculitzada pel clima, és escassa, gairebé no hi ha arbres i únicament les formacions estepàries dominen en el sector occidental. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu que la travessa en direcció nord-est – sud-oest i recull les aigües de la Noguera Ribagorçana (sector septentrional), el Set (sector central) i el Cinca (sector occidental).

POBLACIÓ: La població ha sofert molts canvis a través dels segles, lligats a les diferents circumstàncies sociopolítiques que travessava el país; durant l’edat mitjana minvà considerablement amb la pesta negra i més tard amb l’expulsió dels moriscs, la guerra dels Segadors i la de Successió. El creixement demogràfic s’inicià al segle XVIII; entre 1787 i 1857 la població es duplicà, l’increment fou lent durant la segona meitat del segle XIX, s’accentuà altra vegada al segle XX, i la població tornà a duplicar-se entre 1900 i 1965. La importància de la ciutat de Lleida és cabdal per tal d’explicar aquests augments, ja que històricament ha estat un pol d’atracció de població que ha absorbit la major part dels increments comarcals; l’any 1996, Lleida concentrava el 68% de la població de la comarca. D’altra banda, l’evolució de la població segrianenca ha estat també molt lligada al desenvolupament econòmic de la comarca, i més concretament al canvi d’una economia agrària eminentment de secà a una de regadiu.

ECONOMIA: El Segrià és la comarca catalana amb una extensió més gran dedicada a l’activitat agrícola, amb un total de 82.316 ha, de les quals 52.135 corresponen al regadiu i la resta al secà. Les explotacions agràries són de dimensió mitjana (un 65% de les explotacions tenen una dimensió entre les 2 i 20 ha), amb un règim de tinença preferentment en propietat. En el regadiu es poden distingir dos grans sectors: 1) les hortes de la Noguera Ribagorçana i el Segre, de gran tradició per l’existència, des d’antic, del canal de Pinyana i les sèquies de Fontanet, Torres i Seròs, ampliades gràcies a la construcció del canal d’Urgell, i especialitzades des de mitjan segle XX (vers 1955) en la producció de fruita (presseguers, pomeres i pereres, quasi exclusivament); 2) el sector occidental de la comarca, regat pel canal d’Aragó i Catalunya, especialitzat en el conreu de fruiters i hortalisses a partir d’una base cerealista i farratgera.

La cria d’animals ha adquirit una gran rellevància en l’economia del Segrià; ocupa el primer lloc entre les comarques catalanes pel que fa a la ramaderia de bestiar porcí (concentra el 14% del sector) i oví, i només és superada per Osona quant al bestiar boví; l’explotació es fa en granges especialitzades i sobresurten, per sobre de totes, les dedicades a l’engreix de porcs. Com a conseqüència d’això, dins del sector secundari cal esmentar, com a gran subsector econòmic, la indústria agroalimentària (conserves, embotits, etc), seguida d’altres de menor impacte econòmic, com ara la indústria química (fertilitzants), la tèxtil, la del metall i la de la construcció.

Malgrat aquesta estructura econòmica, la progressiva terciarització de l’economia ha fet que el més alt percentatge de la població activa de la comarca correspongui al sector de serveis; sector, d’altra banda, molt centralitzat en les activitats derivades del comerç i del transport, beneficiats per les òptimes condicions d’accessibilitat i mobilitat intra-comarcal i amb altres zones del seu entorn. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Lleida és el gran centre que estén la seva influència més enllà dels confins comarcals.

HISTÒRIA: Troballes, recents, de material lític als voltants de Puigverd de Lleida permeten de documentar el poblament de la comarca des del paleolític mitjà i durant els darrers temps de l’edat de la pedra. Per a tenir sèries contínues, però, cal saltar a l’edat del bronze, època de la qual són coneguts, superficialment, diversos poblats. Aquest poblament enllaça amb el de la fi de l’edat del bronze i la primera època de l’edat del ferro (cultura hallstàttica), amb poblats i necròpolis de túmuls petits, com el de les roques de Sant Formatge, de Seròs, que demostren un poblament intens. A partir del segle IV aC es produí la iberització de la comarca, un dels nuclis importants del món ibèric català, del poble dels ilergets. Hom en coneix poblats arreu de la comarca: és representatiu el del tossal Redó. El més important fou el de Lleida (Iltirda), que encunyà moneda abans de l’ocupació romana, imitant les dracmes gregues, testimoni d’un procés econòmic més avançat que el de la majoria del territori ibèric català. Iltirda esdevingué amb la romanització una ciutat amb categoria de municipi, amb el nom d’Ilerda, i fou un nucli important de comunicacions. La comarca tingué una agricultura desenvolupada, com ho demostren les nombroses vil·les romanes.

Lleida esdevingué el centre del primitiu bisbat de Lleida, existent ja a l’època visigòtica. D’aquest temps són les importants troballes de la basílica del Bovalar (Seròs), amb un notable baptisteri que ha estat reconstruït i traslladat al Museu Arqueològic de Lleida, així com alguns bells exemplars litúrgics (una creu, un encenser i una gerra de bronze). La comarca fou durant l’època islàmica el centre de la taifa de Lleida, fundada per la dinastia dels Banü-Hüd, el poder de la qual s’estengué fins a Tortosa i a Dénia (1039-1110). El Segrià fou el sector més islamitzat del Principat, fet que confirma l’abundosa toponímia d’origen àrab (Alguaire, Almenar, Alfarràs, Alcarràs, Alpicat, etc). La població morisca fou majoritària al baix Segre fins a l’expulsió del 1610.

Però cal situar l’origen del poblament actual de la comarca després de la conquesta cristiana (1149-1200) per gent provinent principalment de l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Gascunya, el Llenguadoc i la Catalunya central. La ciutat de Lleida fou la comunitat repoblada que més es beneficià del repartiment i de les lleis i privilegis reials. Altres beneficiaris foren el bisbe i el capítol, els templers i els hospitalers i les poderoses cases dels Montcada, Cervera, Anglesola, etc. Tant Lleida com les viles més importants de la comarca es regiren a partir del regnat de Jaume I pel règim de paeria (1264).

La població disminuí al llarg del segle XIII per la seva contribució al repoblament de Mallorca, València i Múrcia, i seguí posteriorment el procés general del país, amb el notable augment del segle XVIII, que foren repoblats llocs desapareguts en els fets bèl·lics de segles anteriors (Almacelles fou repoblada per l’industrial barceloní Melcior de Guàrdia i Mates el 1774) i durant el qual nuclis com Lleida, Almenar, Aitona i Seròs veieren duplicar llur població.

Tot el Segrià formà part del bisbat i de la vegueria de Lleida. Després del decret de Nova Planta (1716), en unir-se les demarcacions de Tàrrega i de Balaguer a Lleida per formar el corregiment de Lleida, tot el Segrià restà dins aquesta nova jurisdicció administrativa. El 1834, amb la divisió en partits judicials, el de Lleida comprengué, aproximadament, les actuals comarques del Segrià i de les Garrigues, excepte uns sectors al límit amb la Noguera (Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià i la Portella depenien de Balaguer). El 1908 la segregació del partit judicial de les Borges Blanques reflectí ja la diferenciació de les dues comarques que restaren definides en el decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme