La base de l’economia és l’agricultura (pastures, patates i cereals). Ramaderia de bestiar oví i boví. Indústria de la fusta. Cert desenvolupament del turisme rural. Àrea comercial de Tremp.
El terme és el resultat de l’annexió, el 1972, del d’Estaon al de Ribera de Cardós, essent la capital aquesta darrera població, on hi ha l’església parroquial de Santa Maria (romànica, modificada i ampliada al segle XVIII).
Hom ha passat d’una economia basada en el sector primari a una situació en què la font bàsica de riquesa és proporcionada pel turisme. Això ha comportat una reducció de les activitats en la resta dels sectors econòmics. Dins del sector primari, el conreu de la terra no ha estat mai gaire important i tendeix a reduir-se espectacularment. La producció es destina fonamentalment a farratge per al bestiar, i també són per al seu consum les grans extensions de pastures del municipi. La ramaderia és la principal font de riquesa del sector primari i es basa en el bestiar boví (principalment de carn) i oví. Centrals hidroelèctriques sobre la Noguera de Tor.
El valor de l’activitat turística és des de la dècada de 1980-90 molt important, ja que és un enclavament amb característiques pròpies. S’hi destaquen com a factors d’atracció, el balneari de Caldes de Boí, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el seu patrimoni artístic i arquitectònic i les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort, inaugurada l’any 1988 amb una extensió de 260 ha. En consonància amb aquesta multiplicitat d’opcions per al turisme, han proliferat els establiments turístics existents al municipi (hotels, apartaments, refugis, residències-cases de pagès).
Agricultura amb predomini dels conreus de secà (blat de moro i farratge). Ramaderia (bovina, ovina i porcina); Cunicultura. Indústria tèxtil, alimentària, de la fusta i química. Àrea comercial d’Olot.
GEOGRAFIA FÍSICA.- És l’única comarca catalana amb caràcters atlàntics, car ve a coincidir amb la capçalera de la Garona. Al centre de la zona axial de tot el sistema, és tancada per dues alineacions paral·leles, més alta la de migjorn, que separa la vall de la resta de Catalunya, car és la divisòria hidrogràfica entre la Garona (Atlàntic) i l’Ebre (Mediterrani). A llevant de la Maladeta abunden els cims que voregen els 3.000 m alt: Besiberris (amb el Comaloforno), Montardo d’Aran, Colomers, Mauberme. L’alineació del nord, entre l’Aran i la comarca gascona de Comenge, és de 1.000 a 1.500 m més baixa. Aquest cinyell muntanyós només es podria evitar seguint la vall mestra, si no hi hagués bons ports de muntanya: el de la Bonaigua, el de Viella (evitat per un túnel) cap a la Ribagorça, i el portilló de Bossost cap al Comenge. L’erosió glacial va afectar tota la vall, tant planera de fons com abrupta de vessants, llevat el sector nord-est, on el material esquistós i no granític ha eliminat les formes cantelludes i originat calmes com el pla de Beret.
A causa de la indecisió hidrogràfica, hi neixen la Noguera Pallaresa i la Garona de Ruda, la més llarga de les dues branques que formen la Garona. Més cabalosa i regular és l’altra branca, el Joèu, que sorgeix de sobte al güel d’Et Joèu, procedent del forat dels Aigualluts, al vessant sud de la Maladeta, on es precipita amb el nom d’Alt Éssera. Completen la hidrografia, a més de la Noguera Ribagorçana, que neix al port de Viella, una cinquantena d’estanys d’origen glacial.
El clima és atlàntic de muntanya: temperatures molt fredes a l’hivern i suaus a l’estiu, alta humitat, precipitacions notables (900-1.200 mm) i ben repartides (amb 56 dies de neu a l’any). La vegetació, que encatifa la comarca, n’ocupa la més gran part. Hom hi distingeix tres nivells: el baix, de caducifolis: roures, faigs amb sotabosc ric, avellaners, bedolls, prats de ribera; el mitjà, de coníferes (avets i pins negres); i l’alt, de prats alpins.
POBLACIÓ.- La població de la Vall d’Aran es distribueix en 9 municipis, amb un increment de població d’ençà de la dècada de 1980, degut principalment a l’emigració atreta pel turisme. Viella concentra més del 50% de la població. El moment més baix de la demografia estadística aranesa fou el de 1940-41. L’aranès, un dialecte gascó, és cooficial amb el català a la Vall. Quant a la distribució de la població activa per sectors econòmics, un 5,4% correspon al sector primari, el 15,3% al secundari, i el 79,3% al terciari.
ECONOMIA.- La Vall d’Aran és una comarca forestal i ramadera. L’agricultura és molt minsa i una part important del territori aranès ha esdevingut prats per a la ramaderia. La indústria hidroelèctrica té una clara importància, amb centrals com les de Joèu, Aiguamog, Arties, Viella, Bòssost i Varradòs. Però el veritable motor de l’economia aranesa es troba en el turisme, estretament relacionat amb l’estiueig i els esports d’hivern. Així doncs, l’oferta hotelera ha tingut un creixement considerable, al igual que l’oferta de les residències-cases de pagès. El desenvolupament d’aquest sector és pot sintetitzar en quatre dates: 1924, arribada de la carretera del Pallars pel port de la Bonaigua; 1948, carretera de la Ribagorça pel túnel de Viella; 1964, inauguració de les pistes d’esquí de Baqueira, i el 1974, les de la Tuca. Així, doncs, l’obertura de vies de comunicació foren i són importants per canalitzar el turisme, que procedeix principalment de l’àrea de Barcelona.
HISTÒRIA.- La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels airenosins, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda -hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya-, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué -com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals- un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del pagus Convenicus. El 1067, la Vall d’Aran fou incorporada al Regne d’Aragó, però ni Sanç Garcés II de Pamplona ni els comtes de Ribagorça en pogueren impedir la independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtara. El 1169, fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1175, Alfons I el Cast va signar el tractat de l’Emparança, pel qual es vinculava la vall a la Corona. La desfeta a la batalla de Muret i sobretot el tractat de Corbeil de 1258 va significat el final de la influència catalana a Occitània, només la Vall d’Aran, la Senyoria de Montpeller, la Senyoria d’Omeladès i el vescomtat de Carlat restaren en mans catalanes. Jaume I el Conqueridor va voler infeudar el territori a Guillem d’Entença el 1220 contra la voluntat dels aranesos, que fou escoltada i el rei va prometre que no se separarien de la corona. En el marc de la Croada contra Catalunya i amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge i liderats per Eustaqui de Beaumarchais, el senescal de Tolosa, ajudat per molts aranesos i en especial per Augèr de Berbedà, senyor de Lés, va envair la Vall d’Aran el 1283 amb un exèrcit que comptava entre 300 i 500 homes. Pel tractat d’Argelers de 1298, s’acordà que Felip IV de França cediria provisionalment l’administració de la Vall d’Aran a Jaume II de Mallorca, mentre es resolia el conflicte.
El 1312, fou incorporada novament a la corona catalano-aragonesa. El rei establí el 22 de juliol de 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume el Just, modificant-se el sistema d’administració de la universitas al Conselh Generau d’Aran. El privilegi fou reafirmat el 1325 per Alfons III el Benigne. I endemés, el 26 de juny de 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mitja guadanyeria. El 1389, la Vall fou cedida als comtes de Montsó; el 1411 el Parlament català acceptà l’oferiment del Síndic (president aranès) de pactar la unió d’Aran al Principat. I durant el període 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament a Catalunya encara que fou envaïda temporalment el 1597 pels hugonots, comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595, les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI de Borbó el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis.
Arran dels successos ocorreguts el 7 de juny de 1640 a Barcelona, origen de la guerra dels Segadors, i de la decisió del Principat de Catalunya d’acceptar la sobirania de Lluís XIII de França, el governador de la Vall, Lluís de Toralla, desobeí l’ordre rebuda de la Generalitat de Catalunya al març de 1643 d’acceptar l’obediència del rei francès. Els Toralla eren emparentats amb els Montgai de Lleida. Un d’ells, J. Baptista de Montgai i de Toralla, paer en cap i gran partidari de Felip IV, era el cap visible de l’oposició al partit afrancesat de la ciutat. El capità Toralla, el 2 d’abril de 1643, lliurà Castell-lleó i altres llocs a un exèrcit de Felip IV comandat per Martí Desllor, fet que va provocar l’entrada d’un exèrcit compost d’unitats catalanes i franceses a les ordres de Josep de Margarit, governador general de Catalunya. Aquest assetjà Viella, on s’havien atrinxerat les tropes castellanes compostes de 100 dragons valons i italians, 200 aragonesos i 100 miquelets aranesos. La vila fou ocupada i incendiada. El governador Toralla fugí pel port de Benasc, perseguit per partides gascones que havien vingut de França entre tempestes de neu. Margarit posà setge a Castell-lleó, on s’havien mantingut fortes unes companyies de soldats castellans i aragonesos. Aquestes capitularen al cap de sis dies i foren acompanyades per les tropes catalanes fins a la ratlla d’Aragó. Aquest fet s’esdevingué el 20 d’abril de 1643.
En esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran prengué partit per l’arxiduc Carles d’Àustria. Entre els aranesos combatents, partidaris de Carles III, es destacaren en la lluita contra l’exèrcit borbònic els capitans Josep Portolà, Francesc Puig del Poal, Josep Puig i Jaume Móra, tant en la defensa de Castell-lleó com en l’acció contra l’intent francès d’entrar a la Vall l’any 1707. Es distingiren també en l’heroic setge de Benasc, assetjat per les tropes de Felip V de Borbó, a les quals ocasionaren un gran revés, fent-los més de 1.400 baixes. Fins el 1711 els aranesos lluitaren al port de la Picada, amb avantatge, i al portilló de Bossost, contra les forces del general Rossel. Aquest mateix any fou ocupada la Vall pel marquès d’Arpajon, el qual s’apoderà de Castell-lleó i es llançà contra Salardú. Els seus veïns hagueren de recobrar llurs vides i heretats a preu de rescat. Els vasos sagrats de l’església foren duts a Castell-lleó, i no foren retornats fins a haver cobrat el marquès la darrera part del rescat convingut. A més, exigí una contribució extraordinària de 20.000 doblons a les comunitats municipals araneses, que augmentà encara més el seu successor Duvil, tinent de Felip V.
El 1805 la Vall d’Aran fou posada sota la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en substitució del de Comenge, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815, i incorporada al departament de l’Alta Garona el 1812. L’aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l’abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 2 de setembre de 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. El personatge més destacat en la cultura aranesa de finals del segle XIX fou el capellà i escriptor Josep Condo i Sambeat.
La invasió del 1944 fou un intent del Partit Comunista d’Espanya, un cop acabada la guerra civil espanyola d’establir un govern espanyol de la Union Nacional Española (UNE) a la Vall d’Aran mitjançant un atac dels maquis espanyols que estaven col·laborant amb la resistència francesa, i aprofitant que els feixistes estaven en retirada a tot Europa per la pressió dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, i anomenat en clau Operació Reconquesta d’Espanya.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut de Sau, recollides a la Disposició Addicional Primera del Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 26 de juliol de 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredòs) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però el 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-85 s’ensenyaria l’aranès de manera regular a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al Partido Popular), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès), el 26 de maig de 1991 fou escollit per primer cop el Consell General d’Aran, format per 13 consellers.
Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 4,71 km2, 546 m alt, 85 hab (2017)
(ort trad: la Bajol). Situat al nord de la comarca, al límit amb el Vallespir, al peu del Pirineu, als vessants meridionals del coll de Lli i accidentat per la serra de l’Albera, presideix una petita vall. El terme, de poca extensió, és molt accidentat i cobert en bona part de boscs de alzines sureres, de castanyers i de faigs i també de pasturatge.
Agricultura amb conreus de secà (cereals i patates). La ramaderia bovina complementa d’economia. Estiueig. Havia estat tradicional pas de contrabandistes. Àrea comercial de Figueres.
El poble es troba en un replà, dominat per l’església parroquial de Sant Martí, de base romànica, que depèn de la d’Agullana. Formà part del comtat de Besalú.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 40,70 km2, 382 m alt, 6.328 hab (2017)
Situat a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat i el Bages; accidentat per la serra de l’Obac. Gran part del territori està format per boscos on predominen els pins i les alzines.
Escassa agricultura de secà (cereals, oliveres i vinya). Aviram. Important indústria (empreses tèxtils, pedreres i de la construcció). És força important la funció de lloc de segona residència. Pertany a l’àrea comercial de Manresa. Població en ascens (nombroses urbanitzacions).
Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu; la casa de la vila, la biblioteca i l’arxiu municipal estan ubicats al castell-palau de Vacarisses, el qual fou reformat al segle XVIII. Prop del poble s’aixeca la Torrota, torre circular documentada des del segle XI.
Al terme hi ha nombroses masies, algunes de les quals abandonades.
Municipi de la Baixa Cerdanya (Catalunya): 17,42 km2, 1.263 m alt, 173 hab (2017)
(o Grus) Estès des del Moixeró i la tossa d’Alp fins a la plana, drenat pels torrents de la Valira i de Fontllebrera, afluent del Segre. Gran part del terme és cobert de bosc.
Agricultura de secà: cereals (sègol, blat i civada), prats, farratge i patates; el regadiu és molt minso i s’hi cultiva horta i fruiters. Les grans extensions de prats i pastures afavoreixen l’activitat de la ramaderia (bestiar boví, oví, porcí i equí). Explotació forestal. Activitats derivades de l’estiueig (a la Valira). Àrea comercial de Puigcerdà.
El poble està situat en una petita eminència, damunt el torrent de la Valira; església parroquial de Sant Climent, del segle XVII, de base romànica.
Dins el terme hi ha, també, la caseria de la Valira i els despoblats de les Ferreres i Vilagrau.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura, predominantment de secà (oliveres, vinya, ametllers i sobretot cereals), complementada pel regadiu (horta), que aprofita l’aigua del riu Corb. Hi ha ramaderia i avicultura. Àrea comercial de Tàrrega. La població, amb tot, ha disminuït constantment a partir de la fi del segle XIX.
La vila, que és aturonada a l’esquerra del riu Corb, es formà als vessants de l’antic castell de Ciutadilla, esmentat ja el 1165, convertit en palau el segle XVI i actualment en procés de restauració; hi destaca també l’església parroquial de Sant Miquel, renaixentista.
GEOGRAFIA FÍSICA.- Agrupa una sèrie de contrades de característiques morfològiques diverses: el nucli bàsic es constituït per la plana compresa entre la serra d’Almenara i el riu Corb, al centre de la qual es troba situada Tàrrega; és una superfície inclinada cap a l’oest i dividida en dos replans, el més alt a l’est de Tàrrega, de 350 a 400 m de trets segarrencs, solcat per amples valls de fons pla (Ondara, Cercavins), i un altre de més baix i horitzontal (altitud mitjana, 300 m), que a causa de l’erosió presenta una sèrie de turons estrets i allargats. Al nord d’aquesta plana s’estén la serra d’Almenara (459 m), que és un anticlinal orientat en direcció oest-est, i una part de la ribera del Sió, que forma una ampla vall a l’entorn d’Agramunt. Al sud, el riu Corb limita la plana central i forma un ampli solc rectilini revestit d’al·luvions i enfonsat de 60 a 80 m. Més al sud s’aixeca la serra del Tallat (803 m), que contrasta amb l’horitzontalitat de la resta de la comarca.
El clima presenta característiques continentals, amb temperatures elevades a l’estiu (30ºC de màxima mitjana al juliol) i baixes de l’hivern (0ºC de mínima mitjana el gener i el febrer) i una gran oscil·lació tèrmica anual (de l’ordre dels 20ºC); les precipitacions són escasses (435 mm anuals) i espaiades (78 dies de precipitació de mitjana), amb irregularitats interanuals remarcables i un règim amb màxim primaveral i mínim estiuenc acusat, però curt.
La vegetació natural hi és escassa i ha estat destruïda per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu; les formacions boscoses sols tenen una certa importància als sectors muntanyosos marginals. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu al qual aflueixen el Sió, l’Ondara i el Corb, que la travessen en direcció est-oest; són rius d’escàs cabal i règim irregular.
POBLACIÓ.- La població creixé durant la segona meitat del segle XIX i els dos primers decennis del segle XX, i es mantingué pràcticament estacionària fins al 1950, en què inicià una lleugera davallada; es concentra al sector occidental de la comarca, on l’aprofitament de les aigües derivades del canal d’Urgell permet el regadiu. Per contra, hi ha un procés de despoblament continu de la zona de conreus de secà, a tocar de la Conca de Barberà i les Garrigues. Predomina el poblament concentrat; l’any 1996, dels 20 municipis que formen la comarca, 14 no assolien els 1.000 h i únicament tres superaven els 3.000 h (Agramunt, Bellpuig d’Urgell i Tàrrega).
ECONOMIA.- L’economia s’ha basat tradicionalment en el sector primari i sobretot en l’agricultura. Predominen els conreus de secà (ocupen el 74% de la superfície total conreada) sobre els de regadiu; els més estesos són els de cereals, i subsidiàriament, els de vinya, olivera i ametller, als sectors de secà, i els de cereals, seguits dels fruiters, al regadiu. El sector ramader ha experimentat una forta puixança en passar de formes d’explotació familiar a una explotació integrada; prenen importància els subsectors dedicats al bestiar porcí i oví, a més de les granges d’aviram. La indústria, molt escassa, es localitza a Verdú (terrisseria), Agramunt (alimentària, paperera i fabricació de maquinària agrícola) i Tàrrega (farineres, obtenció i refinat de l’oli, destil·leries i maquinària agrícola). Des del punt de vista comercial, la influència de la ciutat de Tàrrega s’estén més enllà dels límits comarcals, atenyent sectors del Pla d’Urgell i la Noguera.
HISTÓRIA.- L’evolució de l’Urgell durant la prehistòria i l’edat antiga és semblant a la de les comarques veïnes de la planta occidental de Catalunya (el Segrià i el sud de la Noguera). Els documents són molt escassos abans de la fi de l’edat del bronze, mentre que a partir de l’època hallstàttica el poblament és intens, i sovint els poblats ibèrics continuen els d’aquest període. Els poblats ibèrics, documentats entre els segles V-IV aC, apareixen a tota la comarca; cal destacar-ne els del molí d’Espígol, a Tornabous, i del tossal del Mor, a Tàrrega, però en general són molt petits. Devien pertànyer al grup dels ilergets, i uns foren abandonats a la primeria de la romanització (segle II aC), mentre que d’altres continuaren. D’ençà de l’època romana imperial la comarca és poblada per moltes vil·les, que demostren una colonització agrícola intensa (no manquen a cap terme municipal), i algunes, com la de Vilagrassa, eren construïdes amb sumptuositat (mosaics policroms, etc.). Bé que algunes sofriren la crisi del segle III dC, el panorama demogràfic i econòmic durant el Baix Imperi indica que la vitalitat es mantingué. No hi havia a la comarca cap ciutat romana, fet que es pot explicar per la proximitat dels nuclis urbans d’Ilerda (Lleida) i Iesso (Guissona).
El territori que forma l’Urgell inclou una part del sector oriental del pla d’Urgell, que la conquesta cristiana repartí entre els comtats d’Urgell i, també, de Cerdanya (dins la marca de Berga, que arribava fins a Altet), tots dos eclesiàsticament dependents de la diòcesi d’Urgell, que correspon al sector pertanyent a la ribera de Sió, i el d’Osona–Barcelona (dins l’anomenat comtat de Manresa), eclesiàsticament de la diòcesi de Vic (des del segle XVI, de Solsona), que correspon al sector pertanyent a les valls del riu d’Ondara, el Cercavins i el riu Corb. La vall del riu Corb passà el 1154 a la diòcesi de Tarragona. La divisió en vegueries, que es concretà als segles XII i XIII, però que anà modificant-se fins a la fi del segle XVII, acabà apartant-se, en aquest sector, de les antigues divisòries comtals i diocesanes, a diferència de la major part del Principat; la vall del riu Corb, en aquest sector, fou dividida, seguint el curs del riu, entre les vegueries de Tàrrega, al nord, i de Montblanc, al sud. La vegueria de Tàrrega, per tant, tal com apareix a la fi del segle XVII, no solament incloïa l’extrem occidental de l’antic comtat i de la diòcesi d’Osona, sinó que incloïa llocs de la diòcesi de Tarragona, al sud, i de la diòcesi i comtat d’Urgell, al nord. Tot el sector septentrional de la comarca que havia pertangut a la vegueria d’Urgell acabà esdevenint el nucli d’una nova vegueria d’Agramunt. Anglesola i Montornès de Segarra, en canvi, restaren incloses a la vegueria de Cervera.
El 1716, amb la Nova Planta, la vegueria d’Agramunt fou agregada al nou corregiment de Cervera, la de Tàrrega al de Lleida i la de Montblanc al de Tarragona. No fou fins el 1833, amb la divisió provincial, que, en fixar-se el límit entre les províncies de Lleida i Tarragona, s’establí el límit meridional actual de la comarca. La divisió en partits judicials del 1834 atribuí Tàrrega i gran part de la comarca al partit de Cervera, Belianes al de Lleida (fins a la creació del de les Borges Blanques el 1910), i d’altres al de Balaguer. La divisió territorial del 1936 configurà la comarca d’acord amb la influència econòmica de Tàrrega i li restituí la capitalitat administrativa. La creació de la nova comarca del Pla d’Urgell el 1988 representà que Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d’Urgell, Vila-sana i Vilanova de Bellpuig se segreguessin de la comarca de l’Urgell. L’any 1990, una nova modificació de la divisió comarcal de Catalunya també afectà la comarca i féu que Montornès se segregués de l’Urgell i s’agregués a la Segarra.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 4,35 km2, 30 m alt, 216 hab (2017)
Situat en una plana a la dreta del Ter, límit septentrional, entre aquest i el Daró i drenat, a més, per la riera Nova, afluent del segon.
Els conreus ocupen pràcticament tot el territori; al secà s’hi cultiven blat, blat de moro, gra d’aresta i userda, i hortalisses i arbres fruiters al regadiu. Ramaderia ovina i porcina. Àrea comercial de la Bisbal d’Empordà.
El poble és a la dreta de la riera Nova, ubicat damunt un tossal, coronat pel castell de Gleu o de Finestres d’Ultramort; l’església parroquial de Santa Eulàlia, esmentada ja el 1046, és d’una nau, d’estil gòtic primitiu i conserva un notable ostensori barroc. La població fou fortificada i es conserven restes i una notable casa, amb garites.
El municipi fou agregat el 1860 al de Foixà, però en 1920-30 recuperà la seva independència.
Comprèn tota la vall de Cardós, amb les serres d’Aurati, de Niarte (que separen, respectivament, el terme de la vall d’Àneu, a ponent, i de la vall Ferrera, a llevant) i de Campirme. El terme és travessat de nord a sud per la Noguera de Cardós.
Situat a la zona axial 
Situat a la 
(ort trad: la Bajol). Situat al nord de la comarca, al límit amb 
Situat a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb 
(o Grus) Estès des del 
Situat a la vall mitjana del 
Situat en una plana a la dreta del 
Dades dels Països Catalans 