Arxiu d'etiquetes: 1356

Vilaragut i Carròs, Carrossa de

4 Respostes

(País Valencià, 1356 – València, 1433)

Filla de Joan de Vilaragut i de Romaní, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda. Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni.

Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I el Caçador es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort.

Ella s’establí a Corbera de la Ribera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan Carròs de Vilaragut, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut.

Ull, Sanç d’

1 Resposta

(Real, Navarra, s XIV – Avinyó, França, 1356)

Bisbe d’Albarrasí-Sogorb. Elegit bisbe pel capítol, fou consagrat el 1319, però residí gairebé sempre a Avinyó, on gestionà nombrosos plets per engrandir el seu bisbat contra els ordes religiosos i els bisbes de Saragossa, Tortosa i València.

Aconseguí de recobrar una gran part dels delmes i drets. Celebrà dos sínodes, un el 1320 a Albarrasí i un altre el 1323 a Sogorb.

Dénia, comtat de

6 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Jurisdicció feudal, concedida el 1356 a Alfons I de Gandia, senyor de Dénia. A la mort (1424/25) del seu fill i segon comte, Alfons II de Gandia, passà a la corona.

Alfons IV el Magnànim l’atorgà de nou al seu germà l’infant Joan, rei de Navarra, el qual el cedí (1431) al seu preceptor Diego Gómez de Sandoval y Rojas (mort el 1454), mariscal i adelantado mayor de Castella.

A la mort d’aquest el posseïren en indivís els seus fills Fernando (mort el 1474) i Diego de Sandoval y Rojas; a la mort del segon, el primer en fou l’únic posseïdor, el qual el 1475 en féu donació al seu fill Diego, a favor del qual fou erigit el marquesat de Dénia.

El comtat de Dénia fou el primer comtat del regne de València.

Fenollet i de Canet, Hug de

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – València, 1356)

Prelat i jurista. Fill de Pere de Fenollet i d’Urtx, i germà de Pere. Estudià lleis a Lleida i després en fou professor a la mateixa ciutat.

Essent canonge d’Elna figurà entre els partidaris de Pere III el Cerimoniós, del qual aviat fou conseller (1344-54), contra Jaume III de Mallorca. Reconegué, a instàncies del rei, la primogenitura de la infanta Constança (1347).

Fou nomenat bisbe de Vic (1346-48) i de València (1348-56), on combaté les doctrines dels beguins. Reuní un sínode (1350) i presidí un consell reial (1354-55), quan Pere III era a la campanya de Sardenya.

Fou senyor de Puçol. Llegà notables obres d’orfebreria a la catedral de Vic.

Un altre germà seu fou Ponç de Fenollet i de Canet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Canonge de Vic.

Marquet, Miquel / Bonanat

Eren germans i fills de Miquel Marquet.

Miquel Marquet  (Barcelona, segle XIV – abans 1356)  Mercader i armador. Probablement fou ell, i no pas el seu pare, l’enviat per Jaume II el Just com a ambaixador a Bugia, el 1316, i davant del rei d’Armènia, el 1319. Fou un dels capitans de l’estol amb què l’infant Alfons conquerí Sardenya, i pels seus serveis rebé la batllia de Càller (1334) i, entre altres, el lloc de Giba (1336), que li foren, però, disputats per l’expropietari, el comte de Donoratico.

Bonanat Marquet  (Catalunya, segle XIV – abans 1360)  Era senyor de la casa del Cros (Argentona). Inicià la branca dels Marquet del Cros. Fou el pare de Ramon i de Tomàs Marquet i Marc.

Esteve -bisbe Tortosa, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1356)

Prelat. Fou bisbe d’Elna. El 1352 era nomenat bisbe de Tortosa, succeint a Jaume Sitjó. Organitzà l’arxiu diocesà.

El seu successor a la diòcesi tortosina seria Joan Fabra.

Dos Peres, Guerra dels -1356/75-

61 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)

Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.

Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.

També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.

No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.

Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.

Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.

Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.

La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat II de Cabrera.

A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.

A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.

El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.

Antist, Pere d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – després 1356)

Mestre d’esgrima d’Alfons III el Benigne, de Pere III el Cerimoniós i dels fills d’aquest, Joan i Martí; fou també porter reial.

El 1336 fou enviat pel rei Pere III a Utiel amb altres consellers seus per parlamentar amb el noble rebel Pere de Xèrica; els missatgers foren empresonats per aquest, tret d’Antist, que pogué fugir i avisar el rei de la trampa preparada contra ell mentre esperava, desprevingut, en terres de Pere de Xèrica, llur retorn.

Martí I de Catalunya

247 Respostes

(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)

“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“  Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.

Durant el regnat de Joan I el Caçador (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí I el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.

Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.

El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.

A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).

Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.

Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.

Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.