(Constantinoble, Turquia, 1305 – Grècia ?, segle XIV)
Fill de Roger de Flor i de la princesa Maria de Bulgària. nascut poc després de l’assassinat del seu pare. Falten notícies sobre la seva persona.
El 1325, escrivint la seva Crònica, Ramon Muntaner en parlava i el sabia viu.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – 1172/82) Fill de Ponç Hug de Cervera i germà de Ponç de Bas, junt amb el qual prengué part en la conquesta de les muntanyes de Prades i de Siurana, on fundaren un altre Castellfollit. Fou senyor de l’Espluga Jussana. Néta seva fou Gueraua de Cervera.
Ramon (I) de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Bernat de Cabrera (m 1287). Participà, al costat de Jaume de Cervera senyor de Gebut i de Meià, en la gran revolta del 1260. El 1274 construí el panteó familiar de Poblet. Fou pare de Ramon (II) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Bisbe d’Elna (1224) i abat de Poblet (1224-29).
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII) Fill de Guillem (IV) de Cervera i de Laura de Fultan, i germà de Guillem (V). Alguna vegada també fou cognomenat de Ponteves.
Ramon (II) de Cervera (Catalunya, segle XIII – vers 1305) Fill de Ramon (I) de Cervera. Fou senyor de Juneda i Castelldans, fou cavaller de Pere II el Gran, a qui vengué Puiggròs i Torregrossa, i combaté contra la invasió francesa del 1285. Fou pare de Guillem (VI) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Fill de Ramon (II) i successor de les senyories de Juneda i Castelldans.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Eclesiàstic. Fou canonge degà del capítol d’Urgell. El 1375 fou un dels juradors dels convenis de la pau d’Almazan.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Noble. Serví Pere III el Cerimoniós i en fou conseller. En virtut de les disposicions de les Corts de Montsó (1383), resultà expulsat de la cort. Serví després Joan I el Caçador, del qual fou ambaixador a Sardenya (1387), per preparar una pau amb els Arbòrea, juntament amb el lloctinent reial Bernat III Senesterra.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XV) Noble. Posseïa terres a Aragó. Per aquest motiu assistí a les corts aragoneses de 1492. Hi fou designat membre de la comissió executiva. Almenys per un temps s’hi féu representar per procurador.
(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
(Illes Balears, 1305 – 1308)
Obra de Ramon Llull. Fou publicada amb el títol d’Ars magna generalis ultima, versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres anteriors (principalment Art abreujada d’atrobar veritat, o Art Major).
Les primeres temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final del Llibre de contemplació en Déu, el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull.
La finalitat de l’art consisteix a proposat un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics.
Concretament, però, i mitjançant aquesta recerca sistemàtica de la veritat, anava encaminada a la conversió dels musulmans i jueus.
(Foix, França, després 1305 – Catalunya, 1358)
Comtessa d’Empúries, Ribagorça i Prades. Filla del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.
Es casà a Castelló (1331) amb un fill del rei Jaume II el Just, el comte Pere I d’Empúries.
Dels seus quatre fills, Alfons fou duc de Gandia i marquès de Villena, i Joan comte de Prades.
(Catalunya, vers 1305 – 25 agost 1334)
Comte d’Empúries (1322-25) i vescomte de Cardona (Hug I) (1332-34). Fill del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i hereu del seu germà Ramon Folc VII.
Heretà el comtat d’Empúries del seu cosí segon Ponç VI, però el rei Jaume II el Just l’obligà a permutar el comtat amb l’infant Pere en canvi de les baronies valencianes d’aquest (Pego, Xaló i Laguar).
El 1331 participà en l’expedició de Granada.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
(Scalatea, Itàlia, 17 gener 1250 – València, 19 gener 1305)
Almirall de la flota catalana (1283). Magnat sicilià al servei dels monarques de la corona catalano-aragonesa. De petit passà a Catalunya amb la seva mare, Bella d’Amici, dida de Constança de Sicília; molt aviat es casà amb Margarida Llança, germana de Conrad Llança.
Pere II el Gran el nomenà almirall el 23 d’abril de 1283 i li confià la defensa de Sicília contra els angevins. El 8 de juliol de 1283 va desfer l’estol de Carles I d’Anjou al port de Malta i s’apoderà de les illes de Malta i Gozzo. Aquesta i altres accions de les naus catalano-sicilianes determinaren que Carles d’Anjou emprengués una àmplia ofensiva naval contra Sicília, dirigida pel seu fill Carles II el Coix.
Roger de Lloria sorprengué i desféu l’estol angeví al golf de Nàpols el dia 5 de juny de 1284, i féu presoner el mateix Carles el Coix, que després serví al sobirà catalano-aragonès d’objecte de negociació. En una expedició per la costa africana, s’apodera de l’illa de Gerba (setembre 1284).
Quan, el maig de 1285, els croats francesos de Felip III l’Ardit començaren a penetrar a Catalunya, Pere el Gran el cridà a Barcelona perquè amb les seves naus obstruís el proveïment de l’exèrcit francès per mar. L’almirall es presentà el 24 d’agost al port de Barcelona, i pocs dies després (la nit del 3 al 4 setembre 1285) va desfer totalment l’armada francesa al golf de Roses; els seus homes feren dels vençuts una matança atroç i un immens botí. La victòria significà la fi de la croada i la retirada de les tropes franceses del Principat.
Lloria acompanyà Alfons II el Franc en la conquesta de Mallorca (1285-86) i d’allí fou novament enviat a Sicília, on es posà al servei de Jaume de Sicília (futur Jaume II el Just), germà de l’anterior. Reorganitzà la marina siciliana i menà una sèrie de victorioses expedicions: el març de 1286 saquejà les costes franceses des del cap Leucata fins a Aigüesmortes, el juny de 1287 derrotà un estol de naus pontifícies i angevines (davant de Punta Palinuro, Basilicata) i l’any 1269, juntament amb el rei Jaume de Sicília, portà una ofensiva contra Calàbria i assetjà Gaeta.
Quan Jaume II, ja rei de la corona catalano-aragonesa, firmà el tractat d’Anagni (1295), que lliurava l’illa a la Santa Seu, Roger de Lloria, com molts magnats catalano-aragonesos i sicilians, es negà a acceptar el tractat i féu costat a la coronació de Frederic II de Sicília (març 1296), germà de Jaume II, com a rei de Sicília.
Després, per desavinences personals amb Frederic, tornà al servei de Jaume II, que, en compliment dels compromisos d’Anagni, l’envià contra els sicilians. El 1298 s’apoderà de Pati, el 4 de juny de 1299 derrotà la flota siciliana al cap Orlando i poc després a Ponça, on féu presoner l’almirall Conrad Dòria.
Els sobirans li havien donat extenses propietats a les contrades de València i d’Alacant, on es retirà després del tractat de Caltabellota (1302).
A la seva mort, fou enterrat al monestir de Santes Creus.
Dades dels Països Catalans 