(Valls, Alt Camp, 28 març 1864 – 4 setembre 1930)
Historiador i literat. Fundà els setmanaris “La Actualidad”, després “El Distrito”, i, el 1905, “La Crónica de Valls”, on a vegades signava Patrici de Valls o March Pons, i aclarí errors històrics, especialment sobre les Esquadres de Catalunya.
Fou diputat provincial i alcalde (1906-09) de Valls.
Fou cronista, arxiver i bibliotecari municipal des del 1918.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1690 – Toledo, Castella, 27 abril 1764)
Músic. Mestre de capella de Granollers (1714), de Santa Maria del Mar de Barcelona (1715), i de la catedral de Toledo (1736-62).
El 1762 signà l’aprovació del llibre Llave de la modulación, d’Antoni Soler (Madrid 1762). Hom conserva a Bolonya una sèrie de cartes seves on critica l’excessiva influència italiana de la música de Josep Duran, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Escriví nombrosos oratoris, alguns dels quals foren interpretats a Santa Maria del Mar (Betulia libertada, 1726; La igual justicia de Dios, 1729; Vencer matando y muriendo, 1731), nadales, misses, motets, salms i tonos.
La seva escriptura polifònica és sòbria, bé que molt rica en l’aspecte harmònic.
(Valls, Alt Camp, 1908 – 1988)
Poeta i jurista. De molt jove començà a publicar col·laboracions a diversos periòdics, entre ells “El Matí” i “La Publicitat”. Fundà i dirigí la revista vallenca “El Temps”.
Publicà un llibre de caràcter mig jurídic mig literari titulat Entre la vida y la ley (1955). Publicà el seu llibre jovenívol Valls-Documental (1931) i el de poesies El pont de fang (1963).
Després la seva poesia evolucionà del simbolisme de La selva ignota (1957), Sonets d’Itàlia (1959) i Pont i crepuscle (1966) cap a un cert realisme a Nuri (1967).
Ha publicat el llibre tècnic Las aparcerías y sus problemas (1948).
(Valls, Alt Camp, 1894 – Barcelona, 1979)
Llatinista i historiador. Llicenciat en lletres a Barcelona, amplià estudis a Bonn, a Florència i a Roma i es doctorà a Madrid.
Auxiliar de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, intervingué en l’edició del Diccionari Aguiló. Treballà activament a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, com a redactor i com a missioner, i durant molts anys fou redactor literari de “La Veu de Catalunya”. Catedràtic de segon ensenyament i secretari de la delegació del CSIC a Barcelona.
Ha publicat especialment treballs sobre lingüística i literatura llatina medieval i catalana: edició de Torsimany de Lluís d’Averçó (1956), La Gaya Ciencia de Pedro Guillén de Segovia (1962, en col·laboració), les Obres en prosa de Joan de Castellnou (1969), així com la comèdia llatina renaixentista Poliodorus (1953), i Barcino de Jeroni Pau, amb traducció catalana i estudi (1957).
Obtingué els premis de Filologia de l’IEC en 1924 i 1925 amb els seus treballs Vocabulari medieval d’art militar, cetreria i cavalleria i Vocabulari de les arts sumptuàries, respectivament.
Figurà entre els traductors de la Fundació Bernat Metge, per a la qual, i en unió de Marià Bassols, ha preparat els volums I i II de les Històries de Tàcit (1949), i els llibres I i II de la Institució oratòria de Quintilià (1961 i 1964).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971).
(Valls, Alt Camp, 1861 – Barcelona, 1907)
“Bonaventura Casas de Valls” Pintor. Format a Barcelona amb Francesc Torrescassana (1875-80) i a Madrid (1881-83).
Pintà retrats i paisatges a Valls i grans composicions d’encàrrecs a Barcelona i a Tarragona.
Excel·lent retratista (Autoretrat de joventut, a la col·lecció Gudiol de Barcelona), tanmateix el més interessant són els seus pastels del 1905 amb figures plàcides en interiors silenciosos (Museu d’Art Modern de Barcelona), així com la Capella de la Casa de la Convalescència (també en el mateix museu).
Conreà també el cartellisme dins un modernisme matisat.
(Valls, Alt Camp, 14 setembre 1889 – Barcelona, 13 juliol 1971)
Fotògraf i publicista. Establert a Valls, el 1915, reuní una interessant col·lecció fotogràfica sobre temes d’art i d’etnografia.
El 1932 s’establí a Barcelona, on s’especialitzà en fotografia publicitària i col·laborà en les revistes “Mirador”, “Revista Ford”, “Publi-Graf” i “Nova Ibèria”.
Promogué les relacions amb l’Alguer, especialment el viatge de retrobament del 1960.
(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.
En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.
Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.
(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.
Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).
Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.
L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.
El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.
Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort (Tarragona, segle XVIII – segle XIX) Argenter.
(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.
Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.
Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).
(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
Dades dels Països Catalans 