(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
(Valls, Alt Camp, 1870 – Tarragona, 3 febrer 1936)
Sacerdot i historiador. Fou director del Museu Diocesà de Tarragona (1902-36). Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i a “Catalunya”.
És autor de: Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona (1903), El cartoral major de Poblet (1931), i edità la versió catalana medieval dels Diàlegs de sant Gregori (1931).
Començà una edició monumental de la Crònica de Jaume I.
(Tarragona, 1620 – 1672)
Poeta barroc. Fou canonge i arxiver de la seu tarragonina i escriví un Archiepiscopologio de Tarragona, fins el 1654.
La seva poesia, aplegada en el manuscrit Matalàs de tota llana i potser en el titulat Pancàrpia poètica, adoptà les formes i els temes molt diversos de l’estètica culterana.
Els poemes jocosos i escatològics són probablement influïts per Francesc Vicent Garcia.
(Barcelona, 18 novembre 1908 – Tarragona, 24 gener 1987)
Metge. Ha estat un dels iniciadors dels estudis de toxicologia clínica a Catalunya.
Autor de treballs importants sobre les intoxicacions per aliments i per tal·li; ha estat vice-president de l’Associació Europea de Centres de Lluita contra les Intoxicacions.
(Tolosa ?, França, segle XIII – Tarragona, 1256)
Mestre d’obres i religiós. Procedia de Tolosa o, almenys, fou influït per l’escola tolosana.
Fou, fins a la seva mort, director de les obres de la seu tarragonina; pertany a la seva època una bona part de la construcció de les naus laterals i dels claustre. Les obres continuarien avançant durant uns anys d’acord amb els seus projectes.
(Jaca, Aragó, 21 febrer 1748 – Tarragona, 18 juliol 1819)
Prelat. El 1818 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, després d’algun temps de seu vacant que seguí el trasllat a Sevilla de l’arquebisbe Romuald Món.
A la seva mort fou succeït per Jaume Creus i Martí, després d’altres quatre anys de seu vacant.
(Lluçà, Osona, segle XI – Tarragona, 1099)
Bisbe de Vic (1079-91) i arquebisbe de Tarragona (1091-99). Fill de Sunifred II de Lluçà i d’Ermessenda de Balsareny.
Tingué un paper important en els intents de conciliació posteriors a la mort de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082).
El 1091 fou nomenat arquebisbe de Tarragona per Urbà II. Impulsà la reforma gregoriana a Catalunya i fundà les canongies de l’Estany i Manlleu i en reformà les de Manresa, de Sant Joan de les Abadesses i de Riudeperes.
Restaurà jurídicament la seu de Tarragona (1089-91), però morí abans d’aconseguir-ne la consolidació.
(Reus, Baix Camp, 15 gener 1907 – Tarragona, 14 juliol 1990)
Eclesiàstic, arqueòleg i historiador de l’art.
Canonge del capítol tarragoní, professor del seminari conciliar i director del Museu Diocesà de Tarragona (des del 1933), s’especialitzà en l’estudi de temes arqueològics, epigràfics, històrics i artístics de Tarragona.
Obres seves són: La col·lecció de pintures gòtiques del Museu Diocesà de Tarragona… (1936), El pintor Ramón de Mur (1936), Los tapices de la catedral primada de Tarragona (1946), Epigrafia latina (1946), Las pinturas góticas de la catedral y del museo de Tarragona (1952) i La Catedral de Tarragona (1979).
President de la Societat Arqueològica Tarraconense i director (1985) del “Butlletí Arqueològic” que edita.
(Montpeller, França, segle XII – Tarragona, 1233)
Arquebisbe de Tarragona (1215). Fou conseller de Jaume I el Conqueridor.
Dirigí la concòrdia de 1227 que posà fi a la revolta d’Aragó, i prestà suport a l’expedició a Mallorca (1229). L’any 1232, Jaume I li encomanà el seu primogènit, Alfons.
Intentà d’introduir la inquisició al regne.
(Badajoz, Extremadura, 10 març 1853 – Tarragona, 1 gener 1922)
Militar i historiador. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona (1873).
Participà en la campanya contra els carlins al Principat i fou ascendit a alferes el 1874. Es retirà el 1913 amb el grau de comandant.
Col·laborà amb treballs d’història militar a “La Renaixença” i a “La Il·lustració Catalana”, i és autor de César en Cataluña (1881), Museo Militar. Historia del Ejercito Español (3 vols, 1883-87), La Vida militar en España (1887), il·lustrada per Josep Gausachs, Don Antonio Franch y Estalella, héroe del Bruch (1901) i Don Luis de Requesens y la política española en los Países Bajos (1906), que fou el seu discurs de recepció a l’Academia de la Historia de Madrid.
Dades dels Països Catalans 