Arxiu d'etiquetes: professors/es

Gifreu i Pinsach, Josep

Deixa un comentari

(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944 – )

Periodista, comunicòleg i professor. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89.

Catedràtic de la teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i fou degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l’any 1993, fins al 2000. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000).

Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de les polítiques de comunicació i cultura i de la comunicació política. Com a articulista, col·laborà habitualment en diaris i revistes.

Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), El debate internacional de la comunicación (1986) i Estructura general de la comunicació pública (1996). Ha publicat també, com a director o coeditor, les obres Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).

Garrabou i Segura, Ramon

3 Respostes

(Sedó, Segarra, 1937 – )

Historiador. Des del 1964 ha estat professor d’història econòmica a les universitats de Barcelona, de València i a l’Autònoma de Barcelona. S’ha interessat especialment per temes d’història agrària.

Ha participat al Primer Seminari Internacional d’Història La crisis agraria de fines del siglo XIX, celebrat a Girona el 1986, i ha coordinat amb A. Garcia i Sanz la Historia agraria de la España Contemporánea (1985). Ha col·laborat a Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els texts de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977.

D’entre les seves publicacions sobresurten Enginyers, industrials, modernització econòmica i burgesia a Catalunya (1850 – inicis del segle XX) (1982), Un fals dilema: modernitat o endarreriment de l’agricultura valenciana: 1850-1900 (1985) i Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de la Independencia 1808-1814 (1986), amb Josep Fontana. Ha tingut cura de l’edició de Terra, treball i propietat. Classes agràries i règim senyorial als Països Catalans (1986).

Garcia-Nieto i París, Joan Nepomucè

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 juliol 1929 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 23 juliol 1994)

Sociòleg i jesuïta. Nascut en el si d’una família burgesa fundadora de la Banca Riva i Garcia, ingressà en la Companyia de Jesús i s’especialitzà en estudis socials.

Compaginà les seves tasques d’investigació i de docència amb el ministeri pastoral en una parròquia obrera de Cornellà de Llobregat i també amb una intensa activitat política i sindical.

Intervingué en la creació de les Comissions Obreres del Baix Llobregat, milità en el Partit Socialista Unificat de Catalunya i, juntament amb Alfons Carles Comín, fundà Cristians pel Socialisme.

Els darrers anys de la seva vida, els dedicà a la fundació Utopia, creada per a difondre el seu projecte d’una nova societat.

Garcés i Brusés, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 25 juny 1945 – )

Arquitecte. Fill de Tomàs Garcés i Miravet. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtingué el títol l’any 1970. Des d’aleshores treballà juntament amb Enric Sòria.

Entre llurs obres sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77), un edifici d’habitatges al carrer de Pi i Molist de Barcelona (1978-81), un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86) i, especialment, els museus de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i Picasso (ampliació al palau Meca, 1981), on ressolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics.

També ha treballat en el camp del disseny industrial.

Ha estat professor a l’Escola Eina (1971-73), i des del 1975 de l’ETSAB.

Gallissà i Soqué, Antoni Maria

6 Respostes

(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)

Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.

Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).

Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.

Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.

Fuxà i Leal, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)

Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.

Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.

Fradera i Barceló, Josep Maria

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 1952 – )

Historiador. Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1978 i el 1992, i des d’aquest any, a la Universitat Pompeu Fabra.

Especialitzat en el període de la revolució liberal i les primeres dècades del segle XIX, és autor dels llibres Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, 1814-1845 (1987), Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 (1992) i Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans.

Fontcuberta i Villà, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 febrer 1955 – )

Fotògraf. Ha desenvolupat una activitat multidisciplinar en el món de la fotografia. Col·laborador habitual de premsa, el 1980 fundà la revista “Photovision” i ha estat professor a la facultat de belles arts de la Universitat de Barcelona (1979-86). Algunes de les seves obres són exposades als principals museus del món.

Entre els seus llibres destaquen: Estética fotográfica (1982), Josep Renau (1985), Herbàrium (1985), Fauna (1989), Fotografia: conceptos y procedimientos (1990), Ría de Bilbao: vulkanoren sutegia (1994, amb M. Vázquez Montalbán) i Màscara i mirall (1997).

Folch i Torres, Joaquim

22 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Ferrer i Roca, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)

Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).

Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.