Arxiu d'etiquetes: professors/es

Riba i Bracons, Carles

66 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

Morera i Viura, Enric

47 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).

Montoliu i de Togores, Manuel de

8 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Monjo i Garriga, Enric

3 Respostes

(Vilassar de Mar, Maresme, 12 febrer 1895 – Barcelona, 2 octubre 1976)

Escultor. Fill de Rafael Monjo i Segura. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, després d’una etapa en què cultivà intensament el formalisme escultòric, posat de manifest en el mestratge que exercí com a escultor anatòmic a la facultat de medicina i en les nombroses escultures que ornen diversos edificis públics de Barcelona, fou nomenat professor a la referida escola barcelonina de Belles Arts.

De les seves obres cal citar, entre altres, dues estàtues a la plaça de Catalunya de Barcelona, el monument al compositor Juli Garreta a Sant Feliu de Guíxols, l’obra escultòrica de la tomba de Suárez a Londres, etc.

Practicà també l’escultura religiosa, amb realitzacions tan importants com l’arc decorat de l’escala d’accés al cambril de Nostra Senyora, a Montserrat.

Moles i Corones, Pasqual Pere

3 Respostes

(València, 23 octubre 1741 – Barcelona, 26 octubre 1797)

Gravador. Fill del llibreter Salvador Moles (País Valencià, segle XVIII).

S’inicià en dibuix sota el mestratge de Josep Vergara, però aviat seguí les indicacions del gravador valencià Vicent Galcerà. El 1762 es traslladà a Barcelona, on assistí a les classes dels germans Tremulles.

Amb motiu d’haver col·laborat en la il·lustració de Máscara Real (1764), llibre que els col·legis i els gremis de Barcelona oferiren al rei Carles IV de Borbó en la seva arribada a la ciutat, la Junta de Comerç li oferí una pensió per anar vuit anys a París, on estudià amb N.G. Dupuis i C.N. Cochin.

Esdevingué membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València (1769), de la de San Fernando de Madrid (1770) i de l’Acadèmia Francesa (1774). El 1775 tornà definitivament a Barcelona i dirigí les classes de dibuix i de gravat que l’Escola de Nobles Arts hi havia fundat, de la qual fou nomenat director.

Per iniciativa i indicacions seves foren fundades institucions similars a Olot i Girona. Il·lustrà, entre d’altres obres, el llibre d’Antoni de Capmany Memorias Históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona, obra d’estampació modèlica.

La qualitat dels seus gravats és comparable a la dels millors gravadors del seu temps.

Molas i Batllori, Isidre

7 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1940 – )

Historiador i estasiòleg. Fill del músic Isidre Molas i Font, i germà de Joaquim. Es llicencià en dret i fou detingut durant un any acusat de pertànyer al Front Obrer de Catalunya.

Autor del llibre de versos D’aquesta Terra (1966), fou professor de ciència política a la facultat de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha publicat la tesi doctoral Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia (1972), Ideari de Francesc Pi i Margall (1965), El sistema de partits polítics a Catalunya (1972), Derecho constitucional (1988) i El socialisme de la llibertat (1992), i ha editat els Escrits de Salvador Seguí (1975).

Membre del PSC-PSOE, fou diputat i vicepresident segon del Parlament de Catalunya entre els anys 1980-88.

Miralles i Bofarull, Francesc

1 Resposta

(Tarragona, 1940 – )

Historiador de l’art. Professor universitari (1965-74) i de l’Escola Massana de Barcelona (1966-71), de la qual fou director des del 1980. Col·laborà en les revistes especialitzades “D’Art” i “Estudios Pro-Arte”, així com a “Destino” i “La Vanguardia”, de la qual fou crític artístic des del 1984.

Especialitzat en art contemporani català, ha publicat nombroses monografies, entre les quals destaquen les de Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Anglada-Camarasa (1981) i Mallol Suazo (1995). Director de la col·lecció Història de l’art català (1983-86), n’ha escrit els volums Del Modernisme al Noucentisme (juntament amb Francesc Fontbona) i L’època de les Avantguardes.

Milicua Illarramendi, José

Deixa un comentari

(Oñati, País Basc, 12 maig 1921 – Barcelona, 20 maig 2013)

Historiador de l’art. S’establí a Barcelona el 1944. Es centrà en la pintura hispànica del Renaixement ençà, especialment en Josep de Ribera, tema de la seva tesi doctoral, en Goya i en Picasso. Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i enciclopèdiques, com també en el “Diario de Barcelona”.

Fou secretari de la facultat de lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-70) i director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1975), en la qual ingressà com a professor el 1970. Quan aquesta esdevingué facultat de belles arts, passà a ésser-ne el cap del departament d’història de l’art.

Mestres i Albet, Pere

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 22 agost 1901 – 17 desembre 1975)

Polític. Perit electricista, fou professor a l’Escola Industrial de Vilanova. Federalista fins a l’adveniment de la Segona República, que ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. Formà part de les comissions parlamentàries de pressuposts, treball, finances, cultura, economia, diputació permanent, governació i llei municipal.

A la Generalitat ocupà la conselleria de Governació (del 4 octubre 1933 al 3 gener 1934) i obres públiques i assistència social i sanitària (del 18 setembre 1934 als fets d’octuble). Fou confirmat en el càrrec l’1 de març de 1936, i, a partir del maig i durant la guerra civil, ocupà el d’obres públiques. Fou elegit diputat del parlament de la República el 10 de febrer de 1936.

El 1939 s’exilià.

Mercadé i Queralt, Jaume

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)

Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.

La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.

Poblet (1956)

La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).

Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.

En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.

Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.