Arxiu d'etiquetes: professors/es

Lamote de Grignon i Bocquet, Joan

9 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1872 – 11 març 1949)

Compositor i director d’orquestra. Professor al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música.

Fundà l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1911), de la qual fou director, com ho fou també de la Filharmònica i la Blütner-Orchester, ambdues de Berlín. Dirigí la Banda Municipal de Barcelona del 1914 al 1939.

Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.

De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).

Jujol i Gibert, Josep Maria

7 Respostes

(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)

Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.

Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.

Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.

Jubany i Arnau, Narcís

2 Respostes

(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)

Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939). Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.

Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.

Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974). Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.

Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.

El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.

Guàrdia i Canela, Josep Delfí

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, 12 maig 1945 – )

Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, exercí des del 1966.

Ha estat diputat de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona en els períodes 1970-75 i 1978-83. El 1975 fou elegit membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, de la qual fou secretari entre el 1977 i el 1983. El 1992 en fou elegit president. Ha estat també professor de dret processal i de dret civil a la Universitat de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida fins al curs 1983-84.

Fou membre del comitè de redacció de la “Revista Jurídica de Catalunya” des del 1969 i tingué una participació destacada en el Segon Congrés Jurídic Català (1971). Des del 1980 fou membre de la comissió jurídica assessora de la Generalitat de Catalunya i de la seva comissió permanent.

Té nombroses publicacions en les matèries de dret privat (especialment de dret civil català) i de dret processal.

Grases i González, Pere

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 17 setembre 1909 – Caracas, Veneçuela, 15 agost 2004)

Escriptor i professor. Fou un dels fundadors de la revista catalana d’avantguarda “Hèlix”. Es llicencià en dret i en filosofia a Barcelona. Com a secretari de Carles Pi i Sunyer, ajudà, en plena guerra civil, a salvar un gran nombre de persones.

Se n’anà a Veneçuela el 1937, on ha publicat nombrosos estudis sobre la història del periodisme, de la impremta i de la bibliografia veneçolana –Estudios bibliográficos (1961)-. Primera autoritat entre els estudiosos d’Andrés Bello, n’ha revalorat la figura (Andrés Bello, el primer humanista de América, 1957).

Ha estat conseller de l’ex-president de la República Rafael Caldera i ha col·laborat activament en les tasques del Centre Català de Caracas. El 1981 inicià la publicació de la seva obra des del 1938, d’una manera orgànica i sistemàtica, en quinze volums i sota el títol genèric de Mis Obras. El 1965 fou distingit amb l'”Orden del Libertador”, alta condecoració veneçolana.

Granados i Campiña, Enric

39 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Gol i Gurina, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1924 – 1985)

Metge. Estudià a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià el 1949; fins el 1954 fou metge de l’Hospital Clínic i professor ajudant de la facultat de medicina. A partir del 1961 exercí com a metge de zona de la Seguretat Social. Del 1970 al 1975 fou cap del servei de medicina interna de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona.

Membre de la Societat Catalana de Biologia i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, ideà i presidí el Comitè d’Informació i Documentació Sanitàries, fou el principal ponent de Funció social de la medicina del Xè Congrés de Metges i Biòlegs (1976) i, vice-president del XIIè (1984); fou un dels primers redactors de la ponència de l’Àmbit Sanitari del Congrés de Cultura Catalana (1977), vice-president de la Fundació Jaume Bofill (1969-84), membre de la comissió permanent del primer Consell Pastoral de Barcelona (1981-83).

És autor o coautor dels llibres Reflexions científiques a propòsit de la “Humanae vitae” (1969), La sanitat als Països Catalans (1978), El metge de capçalera (1979), El centre de salut integrat (1981), etc, i d’articles publicats especialment a “Annals de Medicina” i a “Qüestions de vida cristiana”.

Els seus escrits, la seva activitat i la seva actitud conseqüent han exercit una poderosa influència tant en el camp professional com el sociològic i el de l’espiritualitat.

Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 setembre 1944 – )

Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.

Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).

Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.

Giner i de San Julián, Salvador

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1934 – 19 octubre 2019)

Sociòleg. Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975) i doctor en sociologia per la universitat de Chicago (1968), ha estat professor de les universitat de Puerto Rico, de Reading i de Lancester (ambdues britàniques) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1958-59 i 1964-65).

Fou el primer president de l’Associació Catalana de Sociologia (1978-81) i membre del comitè executiu de l’associació Internacional de Sociologia, des del 1983.

Els seus treballs tracten principalment sobre la problemàtica del conflicte social i el canvi a les societats industrials. Entre les seves obres cal esmentar: La societat de masses (1961), Historia del pensamiento social (1967), Sociología (1968), Comtemporary Europe: Class, Status and Power (1970), Mass Society (1976), Contemporary Europe: Social Structures and Cultural Patterns (1971), La estructura social de Cataluña (1980-84), Comunió, domini, innovació (1985), Religión y sociedad en España (1994), Carta sobre la democracía (1996), etc.

Gifreu i Pinsach, Josep

Deixa un comentari

(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944 – )

Periodista, comunicòleg i professor. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89.

Catedràtic de la teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i fou degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l’any 1993, fins al 2000. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000).

Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de les polítiques de comunicació i cultura i de la comunicació política. Com a articulista, col·laborà habitualment en diaris i revistes.

Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), El debate internacional de la comunicación (1986) i Estructura general de la comunicació pública (1996). Ha publicat també, com a director o coeditor, les obres Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).