Arxiu d'etiquetes: professors/es

Torroja i Miret, Antoni

1 Resposta

(Tarragona, 12 setembre 1888 – Barcelona, 4 maig 1974)

Matemàtic, enginyer i professor. Fill d’Eduard Torroja i Caballé, i germà d’Eduard. Es llicencià en Ciències Exactes el 1908 i acabà els estudis d’enginyer el 1911, ambdós títols a Madrid.

Fou catedràtic de les universitats de Saragossa i de Barcelona, professor de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya i director de la Secció d’Estudis Generals de l’Escola Industrial de Barcelona.

Era membre de l’Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, i de la de Ciències i Arts de Barcelona, i també de diverses corporacions científiques internacionals.

Inventà l’estereògraf i publicà, entre altres, Nueva solución de un problema de Fototopografía, El estereógrafo i Estudio de las homografías cíclicas en un trabajo de “n” dimensiones.

Torroja i Caballé, Eduard

Deixa un comentari

(Tarragona, 1 febrer 1847 – Madrid, 21 febrer 1918)

Matemàtic i professor. Es dedicà amb preferència a l’ensenyament de la geometria, primer a la Universitat de València i durant quaranta anys a la de Madrid. El 1893 ingressà a la Real Academia de las Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid.

Les seves investigacions en el camp de la matemàtica pura són molt remarcables, i també les seves publicacions, de les quals destaquen Axonometría o Perspectiva axonométrica, Curvatura de las líneas en sus puntos del infinito i Aplicación de la Homografía y la correlación al estudio de las superficies.

Fou el pare d’Antoni Torroja i Miret i de:

  • Eduard Torroja i Miret  (Madrid, 1899 – 1961)  Enginyer de camins i arquitecte. És autor de les esglésies de Xerallo i del Pont de Suert (1952).
  • Joan Maria Torroja i Miret  (Madrid, 1890 – Benidorm, Marina Baixa, 1954)  Físic. Era doctor en ciències físiques. Treballà a l’Instituto Torres Quevedo de Madrid en la producció d’instrumental científic.
  • Josep Maria Torroja i Miret  (Madrid, 1884 – 1954)  Enginyer de camins (1909) i científic. Doctor en ciències exactes (1907). Obtingué el títol d’enginyer geògraf el 1912.

Tàpias i Martínez, Josefina

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)

Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.

Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.

Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.

Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.

En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.

Sugranyes i de Franch, Ramon

Deixa un comentari

(Capellades, Anoia, 31 octubre 1911 – 26 febrer 2011)

Dirigent catòlic i professor. Durant la guerra civil de 1936-39, havent-se llicenciat a Barcelona en dret i en filosofia, estudiava al Sacro Cuore de Milà i participà en el comitè que treballava per la pau civil a Espanya. Es mantingué a l’exili.

Fou professor de llengua i literatura hispàniques a la Universitat Catòlica de Friburg (Suïssa) des del 1944. Ha estat president de Pax Romana i de la Conferència de les Organitzacions Catòliques Internacionals i auditor laic del Concili Vaticà II. Ha ajudat a l’evolució de l’església jeràrquica catalana, per la seva influència a Roma.

Publicà Militant per la justícia (1998), que són unes memòries dialogades. L’any 1999 rebé a Barcelona el premi Jaume I d’Actuació Cívica per les responsabilitats exercides en les diverses organitzacions que presidí.

Sert i López, Josep Lluís

11 Respostes

(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)

Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.

Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.

L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.

Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).

Altisent i Domenjó, Miquel

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, 22 octubre 1898 – Barcelona, 31 gener 1975)

Musicòleg. Especialitzat en el cant gregorià i ambrosià. Fou deixeble i col·laborador de Gregori M. Suñol i estudià a l’abadia de Solesmes. Durant algun temps succeí Gregori M. Suñol com a director i professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Milà.

Ha estat professor de gregorià al seminari conciliar i al Conservatori Municipal de Barcelona. Des del 1965 formà part, a Roma, del grup de cant gregorià dins del Consell per a la Constitució de la Litúrgia. Col·laborà en l’elaboració de les primeres melodies oficials per a la litúrgia, i concretament en la de les melodies del Missal Romà en català.

Cofundador de la Societat Catalana de Musicologia, en fou vice-president des de la seva fundació. Havia publicat El cant gregorià. Un model de música religiosa (1971) i el seu treball pòstum Nova lectura dels neumes gregorians (1970), entre una considerable quantitat d’estudis dedicats al cant litúrgic.

Salvà i Campillo, Francesc

4 Respostes

(Barcelona, 12 juliol 1751 – 13 febrer 1828)

Metge, professor i investigador. Es llicencià en medicina a Osca i es doctorà a Tolosa de Llenguadoc. S’interessà per l’estudi de la física i i la meteorologia. Defensà la necessitat de la inoculació antivariólica, estudià les diverses classes de febres i s’interessà per la higiene a la indústria del cànem. Exercí com a metge a Barcelona i el 1801 ocupà la càtedra de medicina clínica.

L’estació meteorològica que dirigí funcionà durant quaranta anys; el 1784, ajudat per Francesc Santponç, realitzà diverses proves d’elevació aerostàtica a Barcelona, set mesos després de les experiències dels germans Montgolfier. Interessat per l’electricitat, entre els seus treballs excel·leixen els de telegrafia.

Construí un aparell transmissor de sis fils anterior al de Wheastone, i en les seves memòries preveié la possibilitat de la telegrafia sense fils; també ideà un barco-peix, apte per a la navegació submarina. En morir llegà el seu cos per a experiències de dissecció.

Obres més importants: Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812) i diverses memòries: La electricidad aplicada a la telepatia (llegida a l’Acadèmia de Ciències el 1795), Disertación sobre el galvanismo (1800) i una extensa obra de polèmica sobre innovacions mèdiques.

Rubió i Lluch, Antoni

19 Respostes

(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)

Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.

La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.

Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.

Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).

Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.

Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).

Rubió i Balaguer, Jordi

21 Respostes

(Barcelona, 30 gener 1887 – 25 juliol 1982)

Professor, bibliotecari i investigador. Fill d’Antoni Rubió i Lluch. Estudià a Barcelona, i es doctorà en filosofia i lletres a la universitat de Madrid el 1907. Col·laborà en la comissió de Treball de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona (1907-11 i 1913).

Fou director de la Biblioteca de Catalunya (1914-39), que esdevingué, gràcies al seu impuls, el gran centre cultural del país, i professor als Estudis Universitaris Catalans i a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1915-23), de la qual fou també director (1930-39). Professà també bibliologia i literatura espanyola (1919-39) i literatura catalana (1931-39) a la Universitat de Barcelona.

El 1939, pel seu catalanisme independent, fou separat de tots els seus càrrecs per les autoritats franquistes. Llavors passà a ésser director literari de l’editorial Salvat i fou un dels reorganitzadors, clandestinament, dels Estudis Universitaris Catalans.

Riera i Guilera, Carme

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 12 gener 1948 – )

Escriptora i professora de literatura espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha destacat per la seva obra narrativa: Te deix, amor, la mar com a penyora (1974), Jo pos per testimoni les gavines (1977), Una primavera per a Domenico Guarini (1980), Epitelis tendríssims (1981), Qüestió d’amor propi (1988), Joc de miralls (1989, premi Ramon Llull), Contra l’amor en companyia i altres relats (1991), Dins el darrer blau (premi Josep Pla i premi Nacional de Narrativa 1995) i Temps d’una espera (1998).

Relacionada amb els principals representants de la generació del 1950, els ha estudiat en títols com ara La escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50 (1988, premi Anagrama d’assaig), La obra poética de Carlos Barral (1990) i Hay veneno y jazmín en su tinta (1991), sobre J.A. Goytisolo.