(Ceret, Vallespir, 1865 – Perpinyà, 1924)
Poeta. Fundà la revista “Muntanyes Regalades”, de la qual fou també director, i col·laborà amb mossèn Antoni Maria Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear.
Exponent de la Renaixença en terres del Rosselló, reuní uns poemes que exalçaven la germanor dels Països Catalans a Les terres de llengua catalana (1905). És autor de les antologies Flors rosselloneses (1902) i Refilets (1904).
(el Catllar, Tarragonès, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Metge i poeta. És autor d’una traducció en llengua hebraica de la Summa de medicina d’Arnau de Vilanova.
(Sant Antonín, Roergue, Occitània, vers 1300 – Pontaut, Gascunya, després 1340)
Poeta. És autor de l’obra didàctica Doctrinal de trobar (1324), preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya i comte de Ribagorça, i que fou comentada el 1341 per Joan de Castellnou.
Andreu Comes (Catalunya, segle XVIII) Eclesiàstic. Fou deixeble de Josep Finestres. Destacà per la seva profunda coneixença de les llengües clàssiques. Deixà nombrosos escrits, com la redacció del ritual i les constitucions sinodals de la diòcesi d’Urgell.
Ferran Comes (Vic, Osona, segle XVII – Barcelona, 1714) Militar. Veguer de Vic (1702-05). Prengué part en la revolta de la ciutat a favor de l’arxiduc Carles III (1705). Lluità a Barcelona el 1706 i, com a tinent coronel, en 1713-14. Morí defensant el baluard de Santa Clara.
Josep Comes (Centelles, Osona, segle XVII – Catalunya, 1722) Jurisconsult. Notari de la cúria de Vic i escrivà del comte de Centelles, a qui dedicà l’obra Viridiarium artis notariatus (1704), que el 1828 fou traduïda al castellà i esdevingué fonamental per a la pràctica de la notaria.
Pau Comes (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Corsari. Destacà durant el bloqueig de Barcelona pels borbònics (1713-14). Sobresortí en moltes accions. Manava un dels dos pincs anomenats “Sant Antoni”.
Vicenç Comes (Catalunya, segle XIV – segle XV) Poeta en català. És conegut únicament com a autor del poema narratiu de caràcter amorós Una ventura. Compost de 710 heptasíl·labs apariats, destaca, sobretot, pel detallisme de les seves descripcions.
Bartomeu de Clariana (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Combaté el 1285 la croada contra Catalunya per l’exèrcit que manava Felip III l’Ardit de França. Pel maig d’aquest any, Pere II el Gran l’envià amb forces per sostenir la defensa d’Elna, al Rosselló, plaça que volia defensar-se a desgrat de l’actitud francòfila de Jaume II de Mallorca. Els francesos s’apoderaren de la plaça abans que hi arribés.
Estanislau Clariana (Catalunya, segle XIX) Poeta romàntic. Poesies seves foren incloses per Víctor Balaguer a l’antologia Los trobadors moderns (1859). És autor del poema històric La torre de la donzella (1868).
Guerau de Clariana (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Com Guillem, possiblement germà seu, participà a la campanya de conquesta de Sardenya (1323-24). Poc tractar-se del mateix personatge que el 1347, amb Ramon de Clariana, tornà a l’illa formant part dels reforços catalans que conduí Hug de Cervelló i que foren batuts al combat dels Aidu di Turdu.
Guillem de Clariana (Vic, Osona, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Cavaller. Combaté al setge d’Almeria (1309). El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Benigne. El 1334 actuà d’ambaixador d’Alfons III a Tunis.
Pere de Clariana (Vic, Osona, segle XIII – Catalunya, segle XIII) Cavaller. Acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de València. Els seus fets d’armes són citats a la Crònica o Llibre dels feits, durant la relació del setge de la capital valenciana (1238).
Ramon de Clariana (Vic, Osona, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1347, amb Guerau de Clariana, anà a lluitar a Sardenya amb els contingents de reforç manats per Hug de Cervelló. Poc després, al desastre dels Aidu di Turdu, aquestes forces serien delmades.
(Catalunya ?, segle XIV)
Poeta en català. Probablement descendia del trobador Amanieu de Sescars.
És autor del poema didàctic de tema religiós Lausor de la Divinitat, escrit en noves rimades entre el 1380 i el 1399.
Benet de Centelles (Catalunya ?, segle XV) Noble. El 1424 sostingué torneig amb Ramon de Mur, a la plaça del Born de Barcelona. Els contendents dinaren aquell dia amb el rei Alfons IV el Magnànim.
Berenguer de Centelles (Catalunya, segle XII – abans 1204) Fill de Bernat (I) i germà de Ramon i de Gilabert (III) de Centelles. El 1192 figurava en el seguici reial d’Alfons I el Cast.
Bernat Gilabert de Centelles (Catalunya, segle XV) Noble. Es casà amb Joana de Cardona, filla del comte Joan Ramon Folc I i de Joana de Villena. Fou partidari del rei Joan II durant la guerra civil entre aquest i la Generalitat catalana.
Elvira de Centelles (Catalunya, segle XIV) Dama. Era muller del noble Nicolau de Pròixida i Carròs. Fills seus fores Olf, Tomàs i Gilabert de Pròixida i de Centelles.
Jaume de Centelles (País Valencià, segle XIV – segle XV) Noble. El 1392 participà a la gran expedició que havia de reduir Sicília a l’obediència de la reina Maria I i de Martí I el Jove, al qual serví i l’acompanyà a Sardenya el 1408, arran de l’expedició militar contra els rebels d’aquesta illa.
Jofre de Centelles (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1343, annexionada Mallorca per Pere III el Cerimoniós, enfront de Jaume III de Mallorca, fou enviat a Eivissa amb alguna força per tal de rebre, en nom del rei, la submissió d’aquesta illa. Cobrí aquest objectiu sense cap incident.
Jordi de Centelles (País Valencià, segle XV) Poeta. Fill il·legítim del comte d’Oliva Francesc Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Queralt. Rector d’Oliva i d’Almenara i canonge de València. De temperament impetuós, resolgué amb les armes les qüestions poètiques i amoroses, en les quals resultà dues vegades ferit (1470 i 1477). Concorregué als certàmens poètics de València del 1474 (com a jutge) i el 1486 amb poesies en català i castellà.
Lluís (I) de Centelles (Catalunya, segle XV – 1529/38) Fill i hereu de Guillem Ramon (II) de Centelles. Es casà amb Toda Carròs el 1497. El seu fill i successor fou Guillem Ramon Carròs de Centelles.
Violant de Centelles (Catalunya, segle XV – Barcelona, 1477) Religiosa clarissa. Fou abadessa del monestir de Pedralbes, on morí després de trenta anys d’exercir-hi el seu càrrec. Successora de Margarida de Montcada, el seu nomenament acabà amb una llarga tradició d’abadesses pertanyents al llinatge montcadí, el mateix de la fundadora de l’establiment, la reina Elisenda.
(Andalusia, segle IX)
Poeta. Arxipreste de Còrdova.
Cap al 890 dedicà als comtes Guifré I de Barcelona i Guinedilda sengles poemes en hexàmetres que acompanyaren la tramesa d’un magnífic ventall cordovès decorat amb lletres d’or, regal d’algun personatge important.
(Jóc, Conflent, 1929 – Vinçà, Conflent, 1 octubre 1988)
Metge i poeta. Doctorat en medicina a Montpeller el 1957, des d’aquell any exercí a Vinçà. El 1955 creà el grup teatral i coral del Fanal de Sant Vicenç. El 1960 fou un dels promotors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, del qual fou també vice-president (1968).
Ha fet cursos d’història de l’art a la Universitat Catalana d’Estiu i ha col·laborat en els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana i d’Història de la Medicina Catalana.
Com a escriptor col·laborà en diaris i revistes de la Catalunya Nord: “La Tramontane”, “Sant Joan i Barres” i “L’Indépendant”. Té publicats dos reculls de poemes: Camins (1976) i De sol i d’ombra (1981).
Alfons de Castellnou (Ribagorça, segle XIV) Noble. Serví Pere III el Cerimoniós. El 1367 era ambaixador seu prop del nou rei Ferran de Portugal. Conclogué amb ell un tractat d’aliança. Aquest conveni resultaria útil de cara a minar la posició de Pere el Cruel de Castella, envaït llavors pel pretendent Enric de Trastàmara, el qual lluitava amb la col·laboració del monarca català.
Artau de Castellnou (Catalunya, segle XII) Noble. Destacà en temps de Ramon Berenguer IV de Barcelona. Figurà diverses vegades al consell i seguici d’aquest comte. Apareix entre els consellers signants de mitja dotzena de documents importants al període 1136-59. Un d’ells és la infeudació a favor del vescomte Reverter de Barcelona i dels castells de Piera, Cabrera i Castellolí.
Berenguer de Castellnou (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1349 fou mobilitzat pel capità general Ramon Berenguer, oncle de Pere III de Catalunya, davant els temors d’una entrada bel·licosa des de Castella de l’exiliat infant Ferran (II) d’Aragó, germanastre del rei, que era refugiat a terres castellanes des del fracàs de la Unió esdevingut l’any anterior. Participà després a la guerra contra Castella. Era un dels qui formaren en armes a Aragó el 1363, com a reforç d’urgència després de la caiguda de Carinyena en poder dels castellans.
Bernat de Castellnou (Catalunya, segle XIII) Noble. Serví Jaume I el conqueridor. Participà amb aquest a la conquesta de València. Per la seva valuosa col·laboració el rei li donà la senyoria d’Alaquàs i també un solar edificable a la capital valenciana, expugnada el 1238.
Dalmau de Castellnou (Catalunya, segle XIV) Poeta. És autor d’una dansa (Domma de mi mercè us prenga) de tema amorós inclosa a l’anomenat Cançoneret de Ripoll. Hom no coneix la seva biografia, però sembla que cal identificar-lo amb un dels dos homònims contemporanis de la família vescomtal de Castellnou.
Gilabert de Castellnou (Rosselló, segle XIII) Noble. De molt jove, el 1285, secundà l’infant Alfons, el futur Alfons II el Franc, a la croada invasora procedent de França, oposant-se així a l’actitud del seu sobirà natural, Jaume II de Mallorca.
Gombau de Castellnou (Catalunya, segle XIV) Noble. Estigué al servei del rei Alfons III el Benigne. Fou un dels nobles convocats per aquest a la croada que havia de realitzar-se contra el regne de Granada (1331).
Guillem de Castellnou (Rosselló, segle XII) Noble. Apareix al seguici i consell de Ramon Berenguer IV de Barcelona des del 1157, per bé que en no gaires ocasions.
Guillem de Castellnou (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví Jaume II de Catalunya, que l’envià com a procurador reial a la Vall d’Aran (1313), per reprendre’n la possessió després del tractat que havia clos un llarg període d’ocupació francesa. Fou molt ben rebut pels aranesos.
Jaspert de Castellnou (Catalunya, segle XII) Noble. El 1136 apareix, titulant-se vescomte de Castellnou, com a conseller ocasional del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Sembla el membre més antic entre els ben documentats a la branca principal d’aquest llinatge.
Dades dels Països Catalans 