Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Mir i Trinxet, Joaquim

31 Respostes

(Barcelona, 6 gener 1873 – 27 abril 1940)

Pintor. Inicialment es preparà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però aviat abandonà tot estudi sistemàtic per deixar-se emportar pel seu temperament plàstic, que va abocar amb passió en el paisatgisme; dins aquesta especialitat es convertí en un dels millors artistes de l’època. A la fi del segle XIX col·laborà amb dibuixos al carbó dins el setmanari “L’Esquella de la Torratxa”.

El 1902 va fer un viatge a Mallorca que determinà el tomb decisiu i de fixació de la seva pintura dins la línia de l’impressionisme, molt personal, que caracteritzà la seva obra futura. Teles com La cala encantada són la manifestació de la poderosa incorporació de la llum descoberta a Mallorca en el paisatge plàstic.

Posteriorment pintà el paisatge del Camp de Tarragona i de la Cerdanya, amb una lluminositat i un colorit més atenuats. Moltes d’aquestes obres atenyen tal cromatisme compositiu que apropa en certa manera l’obra de Mir a l’informalisme posterior. Tanmateix, Mir no prescindí mai de l’anècdota, bé que l’oferí vista sempre a través del seu temperament, impregnat de l’exclusiva visió cromàtica de les coses.

Es diferència dels impressionistes francesos en el fet que construeix amb el color i només la llum desdibuixa la imatge concreta. Va obtenir diferents premis i exposà a l’estat espanyol i a l’estranger. Destaquen els seus quadres L’hort del rector, El goig de la Irene, La nuvolada i Cova de la llegenda.

Milà i Fontanals, Pau

5 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 16 gener 1883)

Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.

Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.

Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.

Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.

Mercadé i Queralt, Jaume

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)

Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.

La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.

Poblet (1956)

La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).

Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.

En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.

Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.

Mercadé i Fàbrega, Benet

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 març 1821 – Barcelona, 10 desembre 1897)

Pintor. Deixeble de Carlos Luis de Rivera, va rebre la formació de l’escola natzarena.

El 1858 es traslladà a París, on conegué l’obra de David i confirmà aquell esperit clàssic característic de la seva pintura (La translació del cos de sant Francesc). Cronològicament, és un dels primers pintors catalans dits d’història.

Cap al 1870 tornà a Barcelona i pintà, quasi exclusivament, quadres de temes religiosos, històrics i retrats, modalitat que conreà amb encert (La senyora Anita).

La majoria de les seves obres són concebudes com a grans composicions murals classicistes, en les quals domina una paleta de grisos i blancs que accentuen el dibuix.

Meifrèn i Roig, Eliseu

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1857 – 5 febrer 1940)

Pintor. Deixeble d’Antoni Caba, no s’ajustà a les normes del mestre ni va acusar-ne la influència. Després d’una estada a París, exposà amb freqüència a Madrid i a Barcelona i participà en certàmens nacionals i estrangers.

A més d’alguns quadres de gènere dels primers temps, la major part de la seva obra consisteix en paisatges i marines, especialment de la Costa Brava i de les Illes Balears. Fou membre del grup modernista i freqüentà Els Quatre Gats.

És considerat un dels introductors de l’impressionisme a Catalunya, encara que la seva obra és més colorista que no pas impressionista.

Massanet i Juli, Joan

3 Respostes

(l’Armentera, Alt Empordà, 24 maig 1899 – l’Escala, Alt Empordà, 23 desembre 1969)

Pintor. La seva obra, d’una gran imaginació, s’inclou dintre el surrealisme, tot i que a partir del 1960 fou influïda per l’informalisme.

Entre les seves activitats destaquen la participació en l’Exposició d’Artistes Independents de la galeria Dalmau de Barcelona (1936) i en la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona. Pertanyé al Grup Logicofobista i fundà el grup gironí Indika (1952). Fou farmacèutic i alcalde de l’Escala.

Masriera i Rosés, Lluís

4 Respostes

(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona, 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (Barcelona, 1878-1946).

Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.

Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.

Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).

Mas i Fontdevila, Arcadi

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 12 novembre 1852 – Sitges, Garraf, 31 gener 1934)

Pintor. Després dels seus estudis a l’Escola de Llotja marxà a Itàlia, on residí del 1874 al 1886. Abandonà els quadres de gènere, que substituí per la tendència naturalista.

Fou un dels artistes que “descobrí” Sitges i ajudà a convertir aquesta ciutat en un gran centre artístic del postimpressionisme.

Fou un pintor molt apreciat en el retrat, i realitzà nombrosos paisatges de remarcable lluminositat. És un dels autors dels plafons decoratius del saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1928).

Entre les seves obres cal esmentar La fugida a Egipte, La plaça de Sant Marc a Venècia i La Verema. Fou distingit amb nombrosos premis, com una primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Martorell, Bernat

19 Respostes

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1390 – Barcelona, 23 desembre 1452)

Pintor. Influït per l’obra innovadora de Lluís Borrassà, n’aprofundí el missatge i la desenvolupà plenament a Catalunya en un moment de coincidència amb l’anomenat estil gòtic internacional, que portà al màxim de les seves possibilitats. La seva obra es caracteritza per la incorporació conscient de la perspectiva geomètrica importada d’Itàlia, per la plasmació de l’expressió naturalista mitjançant el dibuix i el joc conscient dels efectes de llum incidint sobre els objectes.

Es pot seguir, a través de les seves obres conservades, el procés de la seva evolució plàstica. Des del retaule de Cabrera de Mar, passant pel retaule de sant Jordi i culmina en el gran retaule del Salvador, realitzat cap a l’any 1449. Anterior a aquest retaule hi ha el de Púbol, contractat el 1437, d’impressionant naturalisme en les figures dels donants Bernat de Corbera, la seva esposa i fill, i en les de la predel·la, i que serví per identificar el nom de Bernat Martorell com el mestre del retaule de sant Jordi, nom amb el qual era conegut fins aleshores.

Cal fer observar que les estructures corporatives de producció de l’època i l’èxit assolit per la seva obra feren que molta part de la producció del mestre fos executada per oficials de taller, la qual cosa és palesa en certs fragments dels retaules i en un cert adotzenament de tipus inicialment molt reeixit. Quan morí va deixar organitzat el millor obrador pictòric barceloní.

També dirigí la realització de moltes miniatures, com les que es poden veure en el llibre de Jaume Marquilles, comentari dels Usatges, realitzat pel seu deixeble i col·laborador Bernat Rauric, i les d’un llibre d’Hores de la seva pròpia mà. Altres obres seves són el retaule de sant Miquel Arcàngel i el retaule de sant Joan Evangelista i sant Joan Baptista, aquests darrers són obres finals de Martorell i molt més fluides que totes les anteriors.

Fou el pare del també pintor Bernat (II) Martorell.

Martínez i Hugué, Manuel

22 Respostes

(Barcelona, 19 abril 1872 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 novembre 1945)

“Manolo”  Escultor i pintor. Format durant tres cursos a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, en l’etapa modernista del cenacle dels Quatre Gats, amb Picasso i altres. Va viure a París durant els anys 1901-08, i després a Ceret (Vallespir) fins al 1927, data en què retornà definitivament als afores de Barcelona, i fixà la seva residència a Caldes de Montbui.

Llevat d’algunes peces grans (La Catalana i el Bon Pastor), treballà quasi sempre en petits formats, en pedra i en bronze, i féu un tipus d’escultura que uneix al sentit profundament clàssic de la massa una desvetllada atenció respecte als problemes plantejats pel desenvolupament de la plàstica moderna; són molt típics d’ell els arrodoniments musculars.

Les seves representacions més freqüents són personatges populars, com toreros, ballarines, pagesos, andaluses, etc. Una sinceritat absoluta i una característica empremta racial de tipus mediterrani apropen la seva obra a la d’Aristides Maillol.