Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Martí i Alsina, Ramon

15 Respostes

(Barcelona, 10 agost 1826 – 21 desembre 1894)

Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.

Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.

La migdiada

Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.

Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.

A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.

Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.

La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.

Lorenzale i Sugrañes, Claudi

12 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1816 – 31 març 1889)

Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.

Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.

Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.

Llimona i Bruguera, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1860 – 23 febrer 1926)

Pintor i decorador. Germà de l’escultor Josep. Començà la carrera d’arquitectura, però va abandonar-la i estudià pintura, amb Frederic Trias i Martí i Alsina. Fou un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc (1892).

Naturalista de formació, en la seva obra, d’escenes íntimes i paisatges, realitzada amb tècnica perfecta i un acoloriment suau, cerca un simbolisme transcendent, inspirat en Puvis de Chavannes. A més de la vida camperola, el van atraure els temes religiosos moralitzadors.

De la seva obra destaquen els quadres El senyor rector, Marta i Maria, Lectura (1891), El retorn de l’hort (1896), Montserrat (1923), els plafons del baldaquí de l’església del monestir de Ripoll, decoració de la cúpula del cambril de Montserrat, dos grans quadres per a l’oratori de Sant Felip Neri i dos plafons per a l’església del Pi, de Barcelona.

Fou el pare de Mercè i Núria Llimona i Raymat.

Junoy i Muns, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 10 desembre 1887 – 3 maig 1955)

Escriptor. Dedicat al dibuix i a la pintura, visqué a París, on va treballar com a caricaturista. Després va dedicar-se al periodisme i col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Campana de Gràcia” i “La Revista”.

L’any 1915 publicà a la revista barcelonina “Iberia” la famosa Oda a Guynemer, cal·ligrama, comentada per Apollinaire. Dirigí la revista “Trossos” i va esdevenir un dels representants del moviment d’avantguarda, però dins un corrent esteticista.

El seu llibre Poemes i cal·ligrames (1920), conté una art poètica del tot revolucionària. Després, convertit al catolicisme, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s’inserí en el classicisme, creà “La Nova Revista” (1927-29) i fou un dels fundadors d’“El Matí”.

Com a teòric i assagista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i deures de la joventut (1924), El gris i el cadmi (1926) i L’actualitat artística (1931). Des del 1939 escriví en castellà i abandonà el seu catalanisme militant.

Guinovart i Bertran, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 20 març 1927 – 12 desembre 2007)

Pintor i escultor. Un dels grans exponents de l’art contemporani en els dos vessants figuratiu i abstracte. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, exposà per primera vegada a Barcelona (1948) i col·laborà en la revista “Dau al Set”. Participà en les biennals de Säo Paulo (1952 i 1957), Alexandria (1955) i Venècia (1958 i 1962).

Després d’una primera etapa figurativa i popular, la seva obra derivà vers un informalisme que explora les capacitats expressives de la matèria, carregats d’una significació màgica o poètica. Artista polifacètic, a més d’obres de cavallet, és autor de murals, cartells, tapissos, escultures i decorats teatrals i vestuaris d’obres de García Lorca, Albertí i Lope de Vega.

Ha col·laborat amb arquitectes adaptant a les estructures funcionals elements pictòrics o escultòrics (edifici de Coderch a la Barceloneta). Premi Ciutat de Barcelona (1981), Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 1982. El 1994 inaugurà a Agramunt l’Espai Guinovart, centre d’exposició i ajut per a artistes contemporanis.

Garrut i Romà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1915 – 10 desembre 2008)

Escriptor i historiador. Conservador del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, director de la casa-museu Gaudí de Barcelona i fundador de la Universalis Foederatio Praesepistica.

Ha publicat Barcelona, vint segles d’història (1963), amb Frederic Udina, la vasta síntesi Dos siglos de pintura catalana (XIX y XX) (1974), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (1976), Jacint Verdaguer, “príncep” dels poetes catalans (1977) i diversos treballs d’història anecdòtica de Barcelona i crítica d’art.

Ha conreat també la pintura. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, des del 1985.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

39 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Fortuny i Marsal, Marià

29 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Fornells i Pla, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1921 – 30 març 1999)

Pintor, gravador muralista i vitraller. Signà les seves obres com a Fornells-Pla. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a París (1945), a Florència (1947) i, amb una beca d’estudis, als EUA (1969). Fou un dels fundadors dels Salons d’Octubre. Va conrear la pintura mural, sempre com a elements decoratius.

El seu estil partí d’un neoexpressionisme amb figuració esquemàtica i evolucionà vers una abstracció geometritzant, amb un equilibri de composició i color. Exposà per primera vegada el 1949 i participà en els Salons de Tardor de Barcelona. El 1967 presentà al Tinell de Barcelona una gran mostra de tota la seva obra.

Té nombrosos murals a Montserrat (1958-59) i també vitralls (1962), gènere en el qual assolí un gran prestigi internacional. Destaquen els seus vitralls emplomats per al Col·legi de Metges de Barcelona (1968), per a la capella dels dominics a Nova York (1969) i per a una residència particular a Houston (1969), i els vitralls murals de les piscines Picornell (1970) i del pavelló de gel del F.C. Barcelona (1971).

Les seves darreres obres consistien en una síntesi de l’escultura, el mòbil i el vitrall, amb obres a Badalona (1981), Manresa (1982) i Girona (1984).

Varo i Uranga, Remei

1 Resposta

(Anglès, Selva, 16 desembre 1908 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 8 octubre 1963)

Pintora. Filla de pare andalús i mare basca. Es formà a l’escola de San Fernando de Madrid. Durant la guerra civil visqué i tingué taller a Barcelona.

Separada del seu primer marit, el dibuixant i cartellista Gerard Lizarraga, es casà amb el poeta surrealista Benjamín Péret, amb qui visqué a París (1938-42) -on es relacionà amb tot el grup surrealista- i el 1942 es traslladaren tots dos a Mèxic, fins a la separació de Péret, que retornà a París el 1947. Visqué un quant temps a Veneçuela, on es guanyà la vida fent il·lustracions.

De nou a Mèxic, es tornà a casar i aviat es consagrà com una de les figures cabdals del surrealisme en aquell país, on, ja abans d’anar-hi, havia participat amb Record de la Walkíria (1938) en la Exposición Internacional Surrealista de la Galería de Arte Mexicano (1940).

Individualment no hi exposà fins el 1954 (Galerías Diana), quasi coincidint amb el primer premi que obtingué al Primer Salón de Pintura Femenina de Mèxic. En aquesta etapa conegué i rebé el suport del pintor Diego Rivera, de l’escriptor Octavio Paz i del cineasta Luis Buñuel. Féu la seva quarta i darrera exposició individual a la Galería Juan Martín el 1962.

En aquest país, també va il·lustrar llibres que escrivia o traduïa, anònimament, com La mesa francesa, un llibre de gastronomia per al servei de propaganda de l’ambaixada francesa a Mèxic, entre altres. El 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d’homenatge al Palacio de Bellas Artes, de Mèxic.

Quasi tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans importants, sobretot mexicans, com al Museo de Arte Moderno de la ciutat de Mèxic. Dins de la seva obra pictòrica, les obres més conegudes són Armonía (1956), Tailleur pour dames (1957), Vagabundo (1958) i Mimetismo (1960).

Hom l’acostuma a relacionar amb la pintora anglesa Leonora Carrington, gran amiga seva a Mèxic. La seva pintura, però, es destaca de la d’aquella per la seva minuciositat de factura i el seu enginy fantasiós, i crea sorprenents fabulacions, poètiques i humorístiques, dins la línia -bé que amb un altre sentit- d’alguns surrealistes belgues, com Magritte.