Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Pellicer i Fenyé, Josep Lluís

8 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1842 – 15 juny 1901)

Dibuixant, pintor i polític. Deixeble de Martí i Alsina, completà els estudis artístics a Roma. Extraordinàriament dotat per al dibuix, és conegut sobretot en aquesta especialitat artística, més que no pas en la pintura. Els seus primers dibuixos van aparèixer en publicacions locals (“El Xanquet”) amb el pseudònim de Nyapus.

Durant la tercera guerra carlina i, a partir del 1877, en el transcurs de la contesa russo-turca, fou corresponsal de “La Ilustración Española y Americana”, “L’Illustration”, de París, i altres publicacions, a totes les quals enviava dibuixos evocadors dels conflictes a que assistia.

Com a il·lustrador desplegà una extraordinària activitat (Don Quijote, La leyenda del Cid, Episodios nacionales, de Pérez Galdós, alguns dels Singlots poètics, de Pitarra, etc). Com a dibuixant costumista plasmà belles i emotives escenes de la vida quotidiana barcelonina (L’enterrament del músic orb).

També va obtenir èxits com a pintor de quadres de gènere (El nostre pa de cada dia), que exposà a Barcelona, Madrid i a l’estranger. Fou també autor de molts articles, tant en català com en castellà, sobre art i altres temes.

Fou membre del comitè local barceloní del partit democràtic (1865) i, com a republicà federal, fou elegit regidor de Barcelona pel febrer de 1869. En el seu taller, al mateix febrer de 1869, reuní un grup procedent en la seva majoria de l’Ateneu Català de la Classe Obrera per a escoltar Fanelli. Passà llavors a militar, si bé d’una forma no massa activa, en l’Aliança bakuninista i en la Primera Internacional. El 1872-73 il·lustrà el setmanari anarquista “El Condenado” de Madrid.

Nonell i Monturiol, Isidre

19 Respostes

(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)

Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.

Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.

El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.

nonell1

L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.

L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.

Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.

Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.

Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).

Muxart i Domènech, Jaume

2 Respostes

(Martorell, Baix Llobregat, 3 juliol 1922 – Barcelona, 8 març 2019)

Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940), n’obtingué el professorat el 1945. Rebé una beca Amigó Cuyàs per a residir a París (1948) i una de la Dirección General de Relaciones Culturales per a estudiar a Roma (1952).

L’any 1955 formà part del Grup Taüll. Exposà per primer cop el 1947 en una col·lectiva a Barcelona i l’any següent participà en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. L’any 1959 participà a la V Biennal de São Paulo. Posteriorment ha exposat a Barcelona, Estocolm, Londres, Copenhaguen, Madrid i altres ciutats europees, i també als EUA.

Entre les seves exposicions monogràfiques cal esmentar De Muxart a Van Gogh. Recreacions (1990), New York. Pintures (1992), Montserrat (1998), Big Bang (2003), a més d’una extensa Antològica (2005).

La seva obra, sempre d’accent expressionista, passà d’una figuració acadèmica a una neofiguració de trets lineals intensos i de dens empastament de la matèria. Sobre fons de fosca coloració fa eixir personatges o éssers de característiques fantasmagòriques en els quals s’entrecreuen l’element líric i la dimensió surrealista. El seu gest, entre dramàtic i decoratiu, té sempre un to de trencament i de contestació. La seva pintura revela un neguit d’angoixa, tenebrós i figurativitzant.

El 1979 fou nomenat catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i el 1982 en fou nomenat degà. Reelegit el 1986, aquest any el Consell d’Universitats el designà president del Grup XVI de Belles Arts per a la Reforma de l’Ensenyament Universitari. L’any 1983 obtingué el doctorat en Belles Arts.

Elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1990), ha estat guardonat amb diversos i importants premis, medalles i distincions.

Al març de 2011 fou inaugurat a Martorell el Muxart Espai d’Art I Creació Contemporanis a la Casa Par, un edifici d’origen medieval situat a la plaça de les Hores de la vila, restaurat al llarg de l’any 2010, destinat a la conservació i l’exposició de l’obra de l’artista, i també a la seva activitat pictòrica.

Muntanya i Placeta, Pere Pau

11 Respostes

(Barcelona, 1749 – 1803)

Pintor. Seguint el camí iniciat per Viladomat i continuat pels germans Tremulles, va dur a terme una sèrie de pintures realitzades al fresc, a l’oli o a l’aiguada, inspirades ja plenament en els cànons neoclàssics, que anaven substituint el barroquisme generalitzat en l’art català. En aquest sentit és realment l’introductor del neoclassicisme romanitzant a la plàstica catalana abans que ho fes Flaugier, amb obres com la Conversió de les santes Juliana i Semproniana (1782), del presbiteri de Santa Maria de Mataró.

Va fer un gran nombre de pintures decoratives en cases particulars i també és autor de les monumentals pintures glorificadores del regnat de Carles III, situades al palau de l’antiga Duana, i de certes pintures que figuren a l’Escola de Llotja, ambdós edificis a Barcelona. Fou tinent director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja (1774-97), que a la mort de P.P. Moles passà a dirigir.

Com que el seu estil pictòric es trobava plenament dins el convencionalisme oficial de l’època, rebé tot de distincions i títols acadèmics (ingressà a l’Acadèmia de Sant Carles de València l’any 1777 i a la de San Fernando de Madrid el 1799). Tingué com a opositor estètic Francesc Pla, anomenat el Vigatà.

Montcada i Planes, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 24 agost 1925 – 18 octubre 2017)

Dibuixant i pintor. Deixeble de Nolasc Valls i de l’Escola de Belles Arts. D’un purisme a l’estil d’Ingres, després de passar per un expressionisme exaltat evolucionà vers un constructivisme que derivà cap a l’abstracció, sempre, però, dins una organització d’intuïció matemàtica.

Ha fet frescs a l’església de Betlem de Barcelona, a Tortosa, Vinaròs, Castelló de la Plana, Puigcerdà, la facultat de Belles Arts de Barcelona, etc, i també vitralls. En el camp de la ceràmica, ha dut a terme diverses obres, com les dels murals al Saló d’Actes de l’IESE, de Barcelona. Inicià la docència a Llotja, i el 1968 obtingué la càtedra de dibuix a l’Escola de Belles Arts, de la qual fou sotsdirector (1974-77).

Fundà el grup Betepocs, i fou professor de l’Escola de Pintura Mural de Sant Cugat, on filmà el documental Curs de Primavera 1967 (1967). Guanyà, entre altres beques i premis, una beca d’investigació de la Fundació March de Madrid (1972-73). Ha exposat individualment a Maó, Sitges, Capellades i Barcelona, i col·lectivament.

L’afecció per l’excursionisme i la meteorologia es reflecteix en les sèries de pintures i dibuixos sobre el bosc, d’estintolats, d’emmetxats, cordes i nusos, nuvolades i estels, a més d’un conjunt de fotografies sobre la natura i l’anamorfisme dels espais, entre altres.

Des del 1960 dissenyà i construí estels, tridimensionals, activitat que l’ha dut a participar als festivals internacionals d’aquesta art des del 1988 (França, Gran Bretanya, Noruega, Tailàndia, Japó, etc.). Sobre aquesta temàtica i les seves pròpies estructures eòliques, creà l’audiovisual de doble projecció L’estel: Estructura amb capacitat de vol en col·laboració de la seva filla, Marta Montcada.

Conreà també la poesia, on segueix bàsicament la mètrica japonesa del Haiku i la Tanka.

Moncada i Estruga, Jesús

Deixa un comentari

(Mequinensa, Baix Cinca, 1 desembre 1941 – Barcelona, 13 juny 2005)

Escriptor i pintor. Després de publicar alguns llibres de narracions, com Històries de la mà esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985), el 1988 va aconseguir el reconeixement de la crítica i el públic amb la novel·la Camí de sirga, guardonada amb els premis Joan Crexells, Ciutat de Barcelona i de la Crítica Serra d’Or; traduïda a diferents llengües.

El 1992 va confirmar la seva vàlua com a novel·lista amb La galeria de les estàtues i també publicà Estremida memòria (1997).

Mompou i Dencausse, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1888 – Vic, Osona, 16 juliol 1968)

Pintor. Germà de Frederic. Format al marge de les institucions artístiques oficials, completà l’aprenentatge a París. El marxant d’art Dalmau inaugurà la seva galeria (1908) amb una exposició de l’obra de Mompou. Artista inquiet, formà part de diferents grups locals (Els Evolucionistes, Les Arts i els Artistes), i exposà en nombroses manifestacions plàstiques que tingueren lloc a la ciutat (Barcelona vista pels seus artistes, entre d’altres).

La seva pintura, paisatge i figura, és d’un intensa lluminositat i un colorit apassionant; caldria comparar-la amb la de Matisse, a qui s’assembla temperamentalment, bé que no té la intenció formal innovadora de l’artista francès. Més conegut, Mompou presenta una pintura amable i d’una noble pastositat, que s’allunya dels models tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva.

Quadres com ara L’artista i la model (1950), marquen el límit innovador de l’artista: el color al servei del gaudí creador i de la mínima objectivitat exigida per l’art tradicional.

També il·lustrà llibres, com Platero y yo, de J.R. Jiménez (1927), Ballet, de Ricard Permanyer (1949) i, amb color, Paradís, de Tomàs Garcés. Així mateix, conreà amb encert la pintura mural. Finalment, en el camp del ballet, triomfà amb La casa dels ocells (1956) i Perlimpliana.

Moliné i Muns, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1833 – 26 abril 1901)

Pintor i dibuixant. Publicà els primers dibuixos, gravats al boix per Abadal, a la Guía satírica de Barcelona (1854), de Manuel Angelon. Destacà en la il·luminació de retrats, però sobretot com a dibuixant caricaturista.

En aquest camp treballà en moltes publicacions periòdiques (“El Café”, “El Pájaro Verde”, etc), i col·laborà intensament a “La Campana de Gràcia” i a “L’Esquella de la Torratxa”, on publicà sense interrupció des del 1879 i guanyà popularitat.

Satiritzà la majoria de polítics de la seva època, així com els personatges més coneguts de Barcelona. Il·lustrà els Singlots poètics de Pitarra i altres obres populars.

Com a pintor destacà en escenes marítimes i camperoles.

Miró i Ferrà, Joan

46 Respostes

(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)

Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.

Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).

El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.

Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.

La granja (1922)

Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.

La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.

El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.

Enllaç web: Fundació Joan Miró

Miralles i Galaup, Francesc

3 Respostes

(València, 6 abril 1848 – Barcelona, 30 octubre 1901)

Pintor. Format a l’escola catalana del segle XIX, deixeble de Martí i Alsina, de qui aprengué la precisió del dibuix i el gust per l’ofici, i admirador de Courbet. Del 1866 al 1897 residí a París, ciutat on les seves obres foren molt sol·licitades per col·leccionistes parisencs i estrangers.

La majoria del seus quadres són de gènere i són notables les seves figures femenines i els temes mundans (Sortida del Liceu, Capta al port, Tarda autumnal, Collint flors, Retrat d’un jove, Preguntant a un gendarme, Primavera, etc.). Fou un dels pintors catalans que assimilà més bé la paleta clara de la pintura impressionista.