Jofre (I) de Cruïlles (Catalunya, segle XI) (o Gausfre) Noble. Fill de Gilabert (I) de Cruïlles. Vivia entre el 1035 i el 1062.
Jofre (II) de Cruïlles (Empordà, segle XII) Noble. Acompanyà el comte Ramon Berenguer III de Barcelona a l’expedició a Mallorca (1114).
Jofre de Cruïlles (Catalunya, s XIV – Esglésies ?, Sardenya, s XIV) Noble. Fill de Jofre Gilabert de Cruïlles. El 1339, com a recompensa que li venia dels grans serveis del seu pare, fou nomenat capità del castell d’Esglésies.
Joan de Cruïlles (Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1423) Fill segon de Berenguer de Cruïlles i de Mosset. Fou el fundador de la branca siciliana de Francofonte, Calatabiano i Palagonia, la qual s’extingí amb els seus besnéts, que aportaren el patrimoni als Acuña (i després als Montcada) i als Gravina, que es cognomenaren Gravina-Cruïlles i foren marquesos de Francofonte i prínceps de Palagonia.
Joan de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – 1557) (o de Quadres) Noble. Nebot i successor de Bernat Gilabert (II) de Cruïlles i de Cabrera. Membre de la línia dels Cruïlles de Peratallada. Morí sense fills i el succeí la seva neboda Blanca de Cruïlles i Bret (Catalunya, segle XVI – 1563), la qual transmeté l’herència a la seva filla (i del seu primer marit, Bernat de Vilarig) Violant de Cruïlles, òlim de Vilarig i de Cruïlles.
Gilabert (I) de Cruïlles (Catalunya, segle XI – 1035) Noble. Testà el 1035. Fill seu fou Jofre (I) de Cruïlles.
Gilabert (II) de Cruïlles (Catalunya, segle XII) Fill d’Humbert de Cruïlles. Sembla que anà a l’expedició d’Almeria (1147). Fou el pare de Gastó i de Galceran de Cruïlles.
Gilabert (III) de Cruïlles (Catalunya, segle XII – segle XIII) Fill de Gastó de Cruïlles. Es distingí a la conquesta de Mallorca (1229). Casà el seu fill Gilabert (IV) de Cruïlles i de Bestracà amb la pubilla de Peratallada.
Gilabert de Cruïlles (Catalunya, segle XIV – Girona, 12 juny 1335) Bisbe de Girona. Sota el seu mecenatge fou començat el magnífic retaule d’orfebreria de l’altar major de la seu.
Gilabert de Cruïlles (Catalunya, segle XV) Senyor de Riudarenes. Lluità al costat de la Generalitat en la guerra contra Joan II. El 1464 combatia a l’Empordà a les ordres de Bernat Gilabert de Cruïlles. Fou capità de la guarnició de Castelló d’Empúries. Malgrat la seva posició hostil al rei, era germà de Martí Guerau de Cruïlles, un dels reialistes més destacats.
Galceran de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1361, amb Bernat II de Cabrera i Felip Dalmau de Rocabertí, aconseguí de Castella una pau ben curta, entre les moltes que interromperen la llarga guerra sostinguda per Pere III el Cerimoniós.
Galceran de Cruïlles (Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. Anà a Sardenya el 1409, amb l’expedició de Pere Torrelles que obtingué el triomf de Sanluri. El 1413 fou un dels prohoms que el nou rei Ferran I d’Antequera convocà a consell, abans de decidir-se a la intervenció armada contra Jaume II el Dissortat. El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de le reina vídua Violant de Bar.
Galceran de Cruïlles (Catalunya, segle XV) Noble. Serví Joan II el Sense Fe a la guerra contra la Generalitat. El 1468 era un dels defensors reialistes que tractaren, sense èxit, de mantenir-se a Girona.
(Manlleu, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Noble austriacista. Fou un dels promotors de l’entrada de Catalunya al costat dels aliats, en la guerra de Successió espanyola.
(Aragó, després 1330 – Franja de Ponent, després 1391)
Senyor de la baronia d’Alfajarín, d’una família noble de Benasc establerta a la vall de l’Ebre. Estigué al servei de Pere III de Catalunya en la lluita contra Castella (1358-63), i de Martí l’Humà a Sicília.
Propens a les bandositats, la qual cosa el féu famós, lluità contra el comte de Foix i el vescomte de Castellbó, que obstaculitzaren el seu casament amb Blanca de Foix (1357).
Es casà aleshores amb Brianda de Luna (germana de la qui havia d’ésser la reina Maria de Luna), separada de Lope Ximénez de Urrea; tanmateix, l’anul·lació del primer matrimoni, denegada el 1379, no fou aconseguida sinó el 1391, cosa que fou motiu, en aquests anys, de bandositats entre els Cornell i els Urrea.
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Ja de molt jove estigué lligat amb el seu oncle Eiximèn Cornell al cercle de consellers de Jaume I de Catalunya. A la mort del seu cunyat Pero Ahonés (1226), figurà com a cap de Ribagorça i Sobrarb, entre els cavallers que, entorn de l’infant Ferran, es dreçaren contra el rei.
Reconciliat amb aquest (1227), lluità des d’aleshores fidelment al seu servei i participà en la conquesta de Mallorca al davant de cent cinquanta cavallers (1229), i després, de Borriana (1233) -d’on fou nomenat capità-, de València i d’Almenara.
Intervingué en l’atorgament dels furs als nous pobladors del Regne de València. El 1236 era majordom del regne d’Aragó.
Arnau de Corbera (Catalunya, segle XIII) Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.
Arnau de Corbera (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350) Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.
Bernat de Corbera (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.
Esteve de Corbera (Barcelona, 1563 ? – 1631) Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.
Francesc Corbera (València, segle XVI) Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.
Gilabert de Corbera (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.
Joan B. Corbera (València, segle XV – segle XVI) Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.
Ramon de Corbera (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.
Romeu de Corbera (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1719 – Barcelona, 1790)
Quart marquès de Moja. Fill d’Agustí de Copons i de Copons. Heretà el marquesat a la mort del seu germà Gaietà Lluís de Copons i d’Oms.
Féu construir, amb la seva muller, marquesa de Cartellà, l’anomenada Casa Moja, a la Rambla de Barcelona.
(Barcelona, segle XVII – 1723)
Baró d’Eramprunyà, del Bullidor i d’Espitlles. Germà de Ramon, primer marquès de Moja. Perseguit pels austriacistes, hagué de fugir de Barcelona.
Amb el triomf filipista fou nomenat un dels setze administradors provincials de Barcelona (1714-18) i, en crear-se l’ajuntament, regidor, l’any 1718.
Dades dels Països Catalans 