(Medina de Rioseco, Castella, 1531 – Valladolid, Castella, 27 maig 1596)
Almirall de Castella. Successor dels vescomtats de Cabrera i de Bas, que els vengué, amb el comtat d’Osona, gradualment, entre el 1566 i el 1574, a Francesc (I) de Montcada, comte d’Aitona, el qual formà una de les més poderoses senyories jurisdiccionals del Principat de Catalunya.
(Medina del Campo, Castella, vers 1400 – Calataiud, Aragó, 15 juny 1445)
Infant d’Aragó. Tercer fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. El 1420 esdevingué tutor del rei Joan II de Catalunya i creà un partit proaragonès dintre de Castella, i en alguns moments arribà a ésser el veritable monarca (1420-22; 1428-30).
Aquest fet l’enfrontà amb Álvaro de Luna, a qui féu empresonar (1423) i desterrar (1427), però aviat retornà i aconseguí de bandejar a Enric i el partit proaragonès. Declarada la guerra entre la corona catalano-aragonesa i Castella (1429), Alfons IV el Magnànim (germà seu) hagué de claudicar, en no trobar el suport de les Corts (1430), i l’infant Enric fou desposseït dels seus béns a Castella.
Es traslladà a Sicília i prengué part en l’ofensiva d’Alfons el Magnànim sobre Itàlia. Fou empresonat juntament amb ell a la batalla de Ponça (1435).
Havent tornat a la Península, encara intervingué en la política castellana, adherint-se a la Lliga de Castella, alçada contra Álvaro de Luna. Fou derrotat i malferit en la decisiva batalla d’Olmedo (1445). Retirat a Aragó, morí uns quants mesos després.
Fou el pare d’Enric “Fortuna”.
(Narbona, França, vers 1088 – després 1134)
Vescomte de Narbona. Primogènit del vescomte Eimeric I de Narbona i de Mafalda, successor seu en el comtat de Narbona.
Lluità contra Bernat Ató, vescomte de Besiers i Carcassona (1124), i l’any 1131 va ésser l’executor del testament de Ramon Berenguer III de Barcelona.
(Catalunya, segle XVIII – 1754)
Senyor de Fonolleres, la quadra del Llor (Segarra) i Corbella (Urgell). Fill de Vicenç Duran i Móra.
Obtingué els privilegis de cavaller (1727) i de noble (1739) del Principat i el càrrec de regidor perpetu hereditari de Barcelona (1739).
Fou el pare de:
Maria Josepa de Duran i de Brassó (Catalunya, segle XVIII) Es casà amb Josep Francesc de Duran i de Puig (Catalunya, segle XVIII) Director de la Companyia de Comerç.
Josep de Duran i de Brassó, Josep de (Catalunya, segle XVIII) Fou el pare de:
Eren fills d’Antoni Pau Duran.
Francesc de Duran i Móra (Catalunya, segle XVIII) Notari. Pare d’Antoni Duran i Quatrecases (Catalunya, segle XVIII – segle XIX), també notari.
Vicenç de Duran i Móra (Barcelona, segle XVIII) Adroguer. Pare de Josep de Duran i Sala.
Josep de Duran i Móra (Catalunya, segle XVII – 1735) Cavaller. Obtingué el privilegi de cavaller del Principat de Catalunya. Fou el pare de Jaume de Duran i Pujades i de:
(Sardenya, Itàlia, segle XIV – 1358)
Comte de Montlleó. Amb els seus sis germans es rebel·là contra Pere III de Catalunya i prengué l’Alguer i altres punts de Sardenya (1347).
Perdonat (1354), no trigà gaire a unir-se a Marià IV, jutge d’Arborea, contra els catalans (1355). Tot i que tornà a reconèixer l’autoritat del rei, poc temps després es rebel·là novament.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 31 desembre 1889)
Noble. Era alcalde de la ciutat poc abans de la revolució de setembre de 1869.
Fou una personalitat ciutadana remarcable.
(Barcelona, 1803 – Palma de Mallorca, 1883)
Sisè marquès d’Alfarràs, vuitè de Llupià i cinquè del Poal. Fou un dels fundadors i primer president (1851-60) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, hi dirigí la secció d’agricultura.
(Catalunya, segle XV – 1516)
Cavaller. Fill de Francesc (mort d 1488) i d’Elionor d’Oms, i germà de Lluís. Fou senyor de la casa d’Alella i del castell de Güell, conseller de Ferran II el Catòlic i mestre racional.
Es casà amb Aldonça de Corbera, senyora d’Esponellà, i foren pares de:
Anna Desplà i de Corbera (Catalunya, segle XVI – 1534) Hereva dels seus pares. Es casà (1506) amb Miquel Joan de Gralla, castlà de Subirats, a la descendència dels quals passaren els béns de la família.
Guillem Ramon Desplà i de Corbera (Catalunya, segle XVI – després 1530) Canonge de Barcelona i rector d’Alella.
Francesc Desplà (Catalunya, segle XV) Fill de Ramon i d’Elisabet, i germà de Ramon (nat 1412) i de Pere. Podia ésser l’homònim que ocupà cinc cops la conselleria de Barcelona entre el 1424 i el 1451. Fou el capità de l’armada barcelonina durant l’atac d’Alfons IV de Catalunya contra Marsella (1431).
Francesc Desplà (Catalunya, segle XV – després 1488) Senyor de Vinçà (Conflent) i de la casa d’Alella. Fou ambaixador de Barcelona a Nàpols (1444). Es casà amb Elionor d’Oms i foren pares de Lluís i de Guerau Desplà i d’Oms.
