(Barcelona, 1876 – Madrid, 1965)
Diplomàtic i segon marquès de Rialb.
Era delegat d’Espanya a la V Conferència de Dret Internacional de l’Haia, que el 1936 fou delegat del general Franco per al bescanvi de presoners de la guerra civil.
(Almeria, Andalusia, 1786 – Granada, Andalusia, 1858)
Militar. Primer marquès de la Constància i primer vescomte de Casa Figueras. Participà en la Guerra del Francès.
Cap de l’estat major dels exèrcits del Nord i de Catalunya durant la primera guerra carlina (1833-40), i senador per les Balears, València i Sevilla.
(Barcelona, 1578 – després 1643)
Senyor de Vallferosa i Salomó. Fill de Josep de Ferrera i Amat i de Maria de Cordelles i d’Oms.
Obtingué el títol de noble i es casà el 1608 amb la seva cosina germana Altília d’Olzinelles i de Cordelles. Foren pares de:
Josep de Ferrera i d’Olzinelles (Barcelona, segle XVII) Senyor de Vallferosa i Salomó. Josep fou el pare de:
Maria de Ferrera i de Massó (Barcelona, segle XVII) Morí sense fills dels dos matrimonis que contragué, amb Joan de Vilalba i amb Lluís de Camporrells.
(Perpinyà, vers 1278 – Morea, Grècia, 5 juliol 1316)
(o Ferran de Morea) Infant de Mallorca. Tercer fill baró de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. En 1304-05, amb fra Bernat Deliciós i d’altres, preparà un pla per unir tots els elements antifrancesos i independentistes del Llenguadoc i lluitar contra el domini francès. Jaume II de Mallorca descobrí i executà la majoria dels confabulats.
Ferran marxà de la cort de Perpinyà i passà a la del seu cosí Jaume II de Catalunya i d’aquí a Sicília, on acordà amb Frederic II (pacte de Milzzo) d’anar a Orient com a lloctinent reial i cap suprem de la Gran Companyia Catalana.
El 1307 era a Gal·lípoli, on fou ben rebut per tots els caps de la Companyia, amb l’excepció del més important, Bernat de Rocafort, que el va reconèixer com a senyor únic, en saber que Ferran no faltaria a la fidelitat deguda a Frederic II.
La mort de Berenguer d’Entença li impedí de mantenir l’equilibri i marxà pel seu compte amb Ramon Muntaner i un estol reduït (1307). Després d’algunes petites accions pirates fou capturat al Negrepont i el duc francès d’Atenes el tancà al castell de Saint-Omer, a Tebes.
L’any 1308 fou rescatat pel seu pare, i el 1309 ajudà Jaume II de Catalunya en l’expedició a Almeria. Lluità després al costat del seu cunyat Robert I de Nàpols (1309-11) i del seu cosí Frederic III, que li atorgà en feu Catània.
L’any 1314 es casà a Messina amb Isabel de Sabran, que aportà al fill d’ambdós, Jaume (futur Jaume III de Mallorca), drets sobre el principat de Morea. Per defensar-los, Ferran s’emparà el territori el 1315, en el que fou un nou intent català d’apoderar-se de Grècia.
Acorralat per les tropes de Lluís de Borgonya, aspirant també a Morea, fou vençut a la batalla de la Manolada o de l’Esperó (1316), prop de Clarença.
(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)
Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).
Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.
Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.
A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.
La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.
El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).
Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.
La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.
(València, 11 desembre 1329 – Castelló de la Plana, 16 juliol 1363)
Infant d’Aragó. Fill d’Alfons III de Catalunya i d’Elionor de Castella. El 1330 rebé els marquesats de Tortosa i de Camarasa, de nova creació, i altres donacions al regne de València. Pretendent al tron català, va haver de fugir a Castella (1335) davant l’hostilitat general.
El 1347 fou el cap de la revolta de la Unió aragonesa i valenciana de nobles contra el seu germanastre Pere III el Cerimoniós, va ésser derrotat i empresonat a la batalla d’Épila (1348), però, a instàncies dels castellans, fou alliberat i retornà a Castella.
A la Guerra dels Dos Peres, posà la regió d’Alacant–Oriola a mans de Pere I de Castella (1356) i intentà de ressuscitar la Unió a València, però ningú no el seguí; i quant, l’any següent, Alacant fou ocupat per les forces de Pere III, es passà al seu costat. Pere I, com a reacció, feu matar la seva mare i el seu germà Joan.
El 1349 es casà amb Maria de Portugal, de la qual no tingué fills. Enfrontat amb Pere III per motius econòmics, va morir lluitant contra Enric de Trastàmara, l’algutzir del rei. Heretà els seus béns el seu nebot, el comte Pere II d’Urgell, però, a la seva mort, els marquesats de Tortosa i Camarasa es reintegraren a la corona.
Ferran (Catalunya ?, segle XIII) Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.
Ferran (Catalunya, segle XIII – 1251) Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.
Bartomeu Ferran (Barcelona, segle XV – després 1475) Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.
Jaume Ferran (Barcelona, segle XVI – 1621) Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.
Joan Ferran (Catalunya, segle XVII) Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.
Josep Ferran (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000) Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.
(Castella, segle XVI – Barcelona, 1563)
Noble. Fou lloctinent de Catalunya (1543-53).
El seu mandat no fou gaire afortunat.
(Rosselló, segle XIV – 1423)
Quart vescomte d’Illa, cinquè de Canet i baró de Castellnou. Fill d’Andreu de Fenollet i de Saportella. Es casà (1385) amb Constança de Pròixida i Carròs, filla d’Elf i vídua de Francesc de Perellós, vescomte de Rueda.
El 1389 lluità contra la invasió dels Armanyac, i el 1392 passà a Sicília, on rebé de Martí I el Jove el títol de vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que el rei sicilià tractava de recuperar.
Posteriorment figurà molt en la política catalana, sobresortí a les Corts i es declarà partidari de Lluís d’Anjou, duc de Calàbria, durant l’interregne produït a la mort de Martí I l’Humà (1410-12). Participà, però, a les primeres Corts, convocades pel rei Ferran I d’Antequera a Barcelona. El 1415 hostatjà l’emperador Segimon a Canet.
Fou l’últim del llinatge i, en morir, les senyories de Sant Feliu d’Amunt i d’Avall i del Soler passaren (1424) a la seva fillastra, Violant de Perellós i de Pròixida; la baronia de Castellnou i les senyories de Clairà i Sant Llorenç de la Salanca passaren (1424) a la seva neboda, la reina vídua Margarida de Prades (que les vengué el 1426 a Ramon de Perellós); els vescomtats d’Illa i de Canet foren segrestats per la corona el 1423, i el 1425 foren atribuïts a Bernat Galceran de Pinós.
Ademar de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Noble. Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, per passar-se a Pere III el Cerimoniós. Aquest el tenia incorporat al consell reial de la segona campanya del Rosselló (1344). Fou un dels consellers que estipularen les condicions de capitulació de Cotlliure.
Antoni Vicent Fenollet (Sogorb, Alt Palància, segle XVII – València, 1664) Frare dominicà. És autor d’un llibret sobre la devoció del rosari, titulat Guirnalda de quince rosas (1657).
Bernat de Fenollet (Catalunya Nord, segle XIV) Noble. Era conseller del rei Jaume II el Just. El 1320 fou encarregat de tractar amb el rei Sanç de Mallorca-Rosselló la debatuda qüestió de la successió de Sanç, mancat de fills barons, que Jaume II pretenia que li fos reconeguda. En aquesta missió, encara que no reeixida, mostrà una gran fermesa i una decisió coratjosa. El 1324, altra vegada com ambaixador del rei Jaume II, tornà a Perpinyà per insistir vanament sobre la qüestió, poc després d’haver mort el rei Sanç.
Constança de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Dama. Segons alguns autors era filla de Pere de Fenollet, primer vescomte d’Illa, i d’Esclaramonda de Canet; d’acord amb les mateixes fonts, es casà amb Pere Galceran de Pinós.
Esclarmunda de Fenollet (Mallorca, segle XIV) Filla de Bertran de Fenollet i de Canet. Segona muller del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí.
Esclarmunda de Fenollet (Rosselló, segle XV – Catalunya ?, segle XV) Dama. Filla potser de Francesc de Fenollet, del llinatge de Perellós. Fou muller, sembla que la tercera, del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Els fills d’aquest no ho foren, segurament, d’aquest matrimoni.
Francesc Ponç de Fenollet (País Valencià, segle XIV) Lloctinent del governador de València enllà Xúquer, el 1378.
Guillem de Fenollet (Rosselló, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1405 fou ambaixador a Castella per compte del rei Martí I l’Humà.
Guillem Pere (I) de Fenollet (Catalunya Nord, segle XI – segle XII) Vescomte de Fenollet. Fill d’Amaltruda i segurament d’Arnau Guillem (I) de Fenollet, i germà d’Arnau Guillem (II), al qual succeí. Al seu torn, fou succeït pel seu fill Udalgar (II) de Fenollet.
Onofre Fenollet (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Filòleg. És autor d’unes Institutiones linguae hebraica (1605).
Pere Ponç de Fenollet (València, segle XIV) Draper i ciutadà (1334). És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Germà de Ramon Ponç.
Ramon Ponç de Fenollet (Xàtiva, Costera, segle XIV) Germà de Pere Ponç. És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Habitant a Xàtiva i casat amb una Guillemona, els quals podrien ésser els pares de Francesca de Fenollet.
Violant de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Muller de Francesc de Perellós. Era filla de Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, i de Constança de Pròixita. El seu marit fou probablement el primer vescomte de Rueda.
Dades dels Països Catalans 