(Girona, segle XIV – Catalunya, segle XVII)
Llinatge de cavallers i després nobles que tingueren un paper molt important en la història de Catalunya.
Es dividí en dues branques, la primogènita dels senyors de Sant Gregori i la secundària dels senyors del Castell d’Empordà.
(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)
Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:
Josep Lucini (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845) Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.
Francesc Lucini (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846) Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.
Eren fills de Joan Llull i de Gualbes, els següents germans:
Francesc Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – Catalunya, després 1507) Fou monjo cambrer de Sant Cugat.
Guillem Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1491) Fou canonge de la seu de Barcelona.
Pere Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1466) Es casà amb Joana Llull i Savall, de la qual no tingué fills.
Romeu Llull i Tàrrega (Barcelona, segle XV – 1496) Hom l’identifica amb el poeta homònim. Es casà amb la seva besneboda Joana Llull i Llull i foren pares de Galceran Tomàs i Joan Llull i Llull.
(Barcelona, segle XIII – segle XVII)
Llinatge de ciutadans honrats i cavallers barcelonins testimoniats des de mitjan segle XIII entre la classe dirigent del municipi.
El primer del qual es té notícia és d’un Ramon Llull (1248). Llur fortuna era considerable: rendes, cases i terres, la torra d’Horta, les vinyes de Montjuïc, etc. Establerts a la Vilanova de la Mar, donaren nom al pla d’en Llull (ara, el Born), i llur sepulcre era a la capella de Santa Agnès de l’església del convent de Santa Caterina.
Es pot establir la seva genealogia des de Romeu Llull (mort 1362/63). Hom troba també aquest llinatge vinculat a l’Escola de Mestres Ramon Llull, de Barcelona, de la qual eren administradors el 1447, juntament amb Felip de Farrera.
Això fa pensar que els Llull de Mallorca van pertànyer també a una línia d’aquest llinatge. Aquesta línia sembla que fou iniciada per Ramon Llull, pare del beat Ramon Llull.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de l’estament militar. Els seus membres figuren com a vicaris o veguers del castell de Gurb (Osona) des de mitjan segle X.
El primer membre conegut és Ansulf (942-992), que hom creu fill d’Ansulf i Druda i casat amb Riquilda. El seu fill Sendred (890-1021), casat amb Matresinda i després amb Ermengarda, és el tronc comú de les famílies Gurb i Cervelló.
El seu hereu Bernat Sendred de Gurb (1022-39), casat amb Quítxol, i el fill d’aquest, Guillem de Gurb (1038-1103), casat amb Ermessenda, foren els darrers a cognomenar-se Gurb; els seus successors prengueren el cognom de Queralt.
Originàriament posseïren els castells de Gurb i Queralt, als quals afegiren el de Sallent (1033) i els de Voltregà i Solterra (Sant Hilari Sacalm) el 1083.
(Barcelona, segle XIV – segle XVIII)
Llinatge patrici. D’origen incert, habitava a Barcelona des del primer terç del segle XIV.
Inicià el camí de l’alta burgesia amb activitats comercials com la draperia i la mercaderia, la marineria i la banca molt potent, que perdurà fins al 1406. La banca Gualbes tenia també interessos comercials a les Balears, Saragossa i Perpinyà.
Uns altres membres exerciren aquest ofici alhora que el govern de la ciutat, procurant d’obtenir càrrecs que els afavorissin econòmicament, com els de clavari, mostassaf, tauler de la taula de canvi, cònsol de mar i, principalment, el de conseller.
Les aliances matrimonials amb membres de l’oligarquia ciutadana donaren com a fruit una elevació dins l’escala social. Al segle XVI ja començaren a enllaçar-se amb els grans llinatges nobles.
Els hereus Gualbes habitaren fins al segle XVIII en un casal prop del Regomir i gairebé tots els membres foren soterrats a Santa Maria del Mar.
(Valldellou, Llitera, segle XVIII – )
Família d’industrials. A la segona meitat del segle XVIII ja estaven establerts a Igualada, on tingueren fàbriques d’indianes i de filatura de cotó.
El primer membre documentat és el paraire Ramon Godó (Valldellou, Llitera, 1717 – Igualada, Anoia, segle XIX) Paraire. Fou el pare de:
Ramon Godó i Mas (Valldellou, Llitera, 1742 – Igualada, Anoia, 1813) Teixidor. Passà a Igualada a la segona meitat del segle XVIII i s’hi establí com a teixidor. Fou el pare d’:
Antoni Godó i Domingo (Igualada, Anoia, 1777 – 1830) Fabricant d’indianes. Fou el pare de Ramon Godó i Llucià i de:
Leopold Godó i Llucià (Igualada, Anoia, segle XVIII – Catalunya, segle XIX) Diputat a les corts per Igualada.
(Vic, Osona, segle XVIII – Barcelona, segle XX)
Família de comerciants i banquers (després Garriga-Nogués), iniciada per Josep Garriga.
Dades dels Països Catalans 