Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Calassanç i Gastó, Josep de

4 Respostes

(Peralta de la Sal, Llitera, 11 setembre 1557 – Roma, Itàlia, 25 agost 1648)

Eclesiàstic, educador, fundador i sant. Estudià jurisprudència i filosofia a la Universitat de Lleida i teologia a les de València i Alcalá de Henares.

Ordenat sacerdot (1583), ocupà diversos càrrecs a les diòcesis de Lleida i l’Urgell.

A Roma, on fou preceptor de la família Colonna, fundà una escola gratuïta (1597), origen de la Congregació Paulina de Nostra Senyora de l’Escola Pia, elevada el 1621 a orde religiós (escolapis).

Cabrera, Joan I de

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)

Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).

Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477)  (o Joan Bernat)  Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.

Joan I de Cabrera també fou el pare de:

Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV)  En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.

Caterina de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Morí sense successió.

Isabel de Cabrera  (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV)  Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.

Borràs -varis bio-

Deixa un comentari

Bernat Borràs  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.

Crispí Borràs  (Cervera, Segarra, 1838 – 1902)  Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.

Francesc Borràs  (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837)  Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).

Josep Borràs  (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX)  Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.

Lluís Borràs  (Lleida, 1874 – segle XX)  Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.

Pere Borràs  (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844)  Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.

Bordes, Ramon

1 Resposta

(Barcelona ?, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)

Militar. Era tinent coronel durant el setge de Barcelona (1714); manà la Companyia de la Quietud, que mantenia l’ordre públic.

Detingut després de la rendició, pogué passar a Gènova el 1719.

Borbó, Carles Maria Isidre de

22 Respostes

(Madrid, 1788 – Trieste, Itàlia, 1855)

Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV de Borbó i germà de Ferran VII de Borbó, a la mort del qual no reconegué Isabel II de Borbó i esclatà la Primera Guerra Carlina.

En maig-juliol de 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona.

Boscolo, Alberto

Deixa un comentari

(Càller, Sardenya, Itàlia, 22 agost 1920 – Roma, Itàlia, 20 agost 1987)

Historiador. Catedràtic d’història medieval a la universitat de Càller (1959). Ha promogut les recerques arxivístiques, especialment als territoris de la corona catalano-aragonesa. Membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ha publicat molts estudis sobre política, societat i economia en els segles XIV i XV, com: I parlamenti di Alfonso il Magnanimo (1953), La politica italiana di Ferdinando I d’Aragona (1954), Medioevo aragonese (1958), La politica italiana di Martino il Vecchio (1962), Il feudalesimo in Sardegna (1968), Sibilla di Fortià, regina d’Aragona (1969), Bernat Descoll, funcionari i cronista del rei Pere “el Cerimoniós” (1975), I catalani nel Mediterraneo nel Basso Medioevo: aspetti e problemi (1983).

Boixadors, Guillem de -varis-

3 Respostes

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII)  Un dels successors de Ramon de Boixadors. Vengué Tarrés i Fulleda al monestir de Bonrepòs (1232).

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII)  Nebot de l’anterior Guillem de Boixadors. Formà part del seguici de Jaume I a Girona i a València entre el 1246 i 1250.

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)  Fill i hereu de Berenguer de Boixadors. Germà de l’almirall Bernat. Veguer de Cervera i Tàrrega (1311-18). Morí en la conquesta de Sardenya i fou succeït pel seu fill Guillem (a continuació).

Guillem de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Senyor de Boixadors i de Sant Pere Sallavinera (Anoia). Fill de l’anterior Guillem. Fou veguer de Cervera i Tàrrega (1318-a1340). Fou el pare o el germà de Bernat.

Boixadors, Bernat de -segle XIV-

9 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)

Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.

Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.

Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.

Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).

Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.

El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).

Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.

Besora -varis bio-

Deixa un comentari

Gilabert de Besora  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1399, assistí a Saragossa, a la solemne coronació de Martí I l’Humà i de la reina Maria de Luna.

Jaume de Besora  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. El 1283 fou un dels cent seleccionats per a combatre al camp de Bordeus al costat de Pere II el Gran i contra els valedors de Carles d’Anjou.

Jaume de Besora  (Catalunya, segle XV – Còrsega, Itàlia, 1451)  Cavaller i conseller reial. L’any 1451 fou nomenat lloctinent general de Còrsega per Alfons IV el Magnànim, durant un intent de conquesta de l’illa. La seva mort dificultà la penetració catalana; fou reemplaçat per Antoni d’Olzina.

Ramon de Besora  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels garantidors, el 1256, de la concòrdia pactada per acabar les lluites civils a l’Urgell. Actuà de testimoni al casament del comte Àlvar I d’Urgell amb Cecília de Foix.

Roger de Besora  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Fou veguer d’Urgellet i procurador del vescomte Roger Bernat IV de Castellbó. En morir aquest (1381), fou administrador del vescomtat en nom de l’hereu Mateu. Besora aconseguí que aquest succeís Gastó Febus, comte de Foix (1391), tot i que havia estat designat Carles VI de França com a successor.

Bardaixí, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Bonifàcio, Còrsega, Itàlia, 1430)

Cavaller. Senyor del Catllar i de Gimenells. Fill d’Antoni de Bardaixí.

Camarlenc d’Alfons IV el Magnànim, a qui serví en les campanyes de Sardenya i de Còrsega (1420) i de Nàpols (1423), restà presoner de Francesco Sforza quan aquest prengué la ciutat.

Serví a la flota de l’infant Pere d’Aragó fins al 1425 en les seves incursions a Calàbria, Àfrica i Gènova. Prengué part en la guerra contra Castella del 1429.