Poble, situat en plena horta, al nord de la ciutat, prop del barranc de Carraixet. L’església de Sant Pere ha tingut diverses ampliacions.
Antiga alqueria islàmica, el 1242 passà a poder de l’orde del Temple, que hi establí la comanda de Carpesa i, a la seva dissolució (1312), al de Montesa fins al segle XIX.
La carta de població és del 1252. Formà part de la batllia de Montcada. Fou annexat a València el 1898.
Abadia (Sant Martí del Canigó) construïda (1001-07) en un contrafort del nord-oest del Canigó. Fundada pel comte Guifre II de Cerdanya. La primera comunitat dirigida pel monjo Escluà rebé la protecció espiritual i material d’Oliba, bisbe d’Elna i abat de Cuixà i Ripoll, que hi consagrà la primitiva església dedicada a sant Martí i aconseguí que Esclua fos consagrat abat.
Amb el temps s’hi feren considerables edificacions. El monestir compta amb boniques construccions romàniques (dues esglésies del segle XI, superposades, dos claustres -l’inferior del segle XI, el superior dels segles XII-XIII- i un potent campanar de planta quadrada.
El conjunt de les construccions i el seu enquadrament geogràfic li confereixen una singular bellesa. Guifre s’hi retirà i hi va morir. Des del 1014 fou centre important de pelegrinatge perquè contenia les relíquies de sant Galderic, patró dels pagesos catalans.
A partir del segle XIV decaigué; fou abandonat pels monjos el 1783, profanat durant la Revolució Francesa i després abandonat. El 1902, Juli Carsalade, bisbe de Perpinyà, l’adquirí i féu restaurar. En la restauració hi contribuiren tots els Països Catalans.
Municipi i capital comarcal del Baix Maestrat (País Valencià): 95,5 km2, 6 m alt, 28.337 hab (2014)
(ant: Vinalaròs, cast: Vinaroz) Situat al litoral, al límit amb el Montsià. La plana de Vinaròs limita amb la serra d’Irta, pel sud, i és separada del delta de l’Ebre per la serra de Montsià, constitueix una plana formada pels al·luvions dels rius Sénia i Cérvol i les rambles Seca i d’Alcalà.
Es conrea gran part del terme; els conreus més estesos són: ametllers, oliveres, cereals i vinya (secà); i tarongers i hortalisses (regadiu). Ramaderia porcina, bovina i ovina; avicultura. Port comercial i de pesca. Pedreres de calcària. Indústria alimentària i de fabricació de materials per a la construcció. Centre d’estiueig i turisme. Centre comercial. Població en ascens.
La ciutat és situada arran mateix de la mar; hi ha el recinte de la vila medieval (del segle XIII, completat i emmurallat el XIV), al segle XVIII es produí l’eixamplament més important, cap al sud, cap a ponent i cap al nord, amb l’aparició de nous barris, i al segle XX hi hagué l’expansió més moderna, cap al sud, al voltant del port (obra realitzada entre el 1851 i el 1875). L’església parroquial de l’Assumpció fou construïda entre el 1586 i 1594; convent de Sant Agustí (segle XVI) i Sant Francesc (1643).
Dins el terme, santuari de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrons de la ciutat.
El 1359 els templers hi establiren la comanda de Vinaròs, i al desembre de 1411 s’hi reuní el parlament de Vinaròs.
Enllaços web: Ajuntament – Vinaròs News
Municipi de l’Alcalatén (País Valencià): 80,57 km2, 407 m alt, 992 hab (2014)
Situat al sector oriental de la comarca, al límit amb la Plana Alta i l’Alt Maestrat, accidentat pels contraforts orientals del massís de Penyagolosa fins a la rambla de la Viuda.
Hi predominen els conreus de secà (cereals, ametllers i vinya) sobre els de regadiu (patates, principalment). Ramaderia ovina i porcina. Petita indústria derivada de l’agricultura (farineres). Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila és situada en amfiteatre elevat; de l’església parroquial (la Transfiguració) depèn la de Xodos.
És tradicional el pelegrinatge anual al santuari de Sant Joan de Penyagolosa (els dotze pelegrins de les Useres). El municipi comprèn, a més d’un calvari i tres capelles, les caseries del Pou d’En Calbo, el Mas Blanc, les Crevades i Formany.
Enllaç web: Ajuntament
Copa de cornalina translúcida i de forma semiesfèrica, amb anses i peu d’orfebreria, que es conserva en una capella (antiga sala capitular) de la catedral de València. Peça de probable origen bizantí, ha estat tradicionalment considerada el mateix calze amb que Jesucrist instituí l’Eucaristia.
Pertanyia inicialment al monestir de Sant Joan de la Penya (Aragó), els monjos del qual la cediren a Martí I l’Humà el 1399, i el 1437 fou donada per Alfons IV el Magnànim a la seu de València, on des d’aleshores ha rebut culte de latria, amb ofici i festivitat propis.
En temps moderns, alguns autors han volgut identificar-la també amb el Sant Graal de les llegendes èpiques medievals.
Sota la seva advocació fou creada la Germandat del Sant Calze del Cos de la Noblesa de València.
(Palma de Mallorca, 16 maig 1628 – Alger, Algèria, 30 agost 1654)
Captiu dues vegades, fou condemnat a morir cremat a Alger. Apostatà de moment, però, penedit, confessà la seva fe cristiana.
Les seves relíquies foren dutes a París pels paüls i, el 1750, traslladades a Palma de Mallorca.
Li fou obert un procés de beatificació, que fou suspès el 1805 per les autoritats napoleòniques.
(Aragó)
Jurisdicció de l’església catòlica. El 1995 li foren assignades les parròquies de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental i el Cinca Mitjà -pertanyents fins aleshores al bisbat de Lleida– i adoptà la denominació Barbastre-Montsó.
Els traspàs de les altres parròquies aragoneses (de la Llitera i el Baix Cinca) es dugué a terme el 1998.
(l’Alguer, Sardenya, Itàlia)
Bisbat erigit per butlla d’Alexandre VI, el 8 de desembre de 1503 i publicada en el pontificat de Juli II, a petició d’un sínode aplegat a Sàsser per a reestructurar els bisbats de l’illa de Sardenya.
Dels bisbats d’Ottana, Castro i Bisarcio es formà el de l’Alguer, bé que aquest títol no aparegué com a definitiu fins al 1515. El 1803, el bisbat de Bisarcio fou novament separat de l’Alguer.
Actualment té 70.000 habitants i 29 parròquies.
(Catalunya)
Veure> orde de Sant Jordi d’Alfama (orde militar, 1201-1400).
(Catalunya, segle XV – segle XVII)
Advocació mariana, lligada gairebé sempre a una font o un pou d’aigua considerada miraculosa (Font de la Salut), que s’estengué per tota la cristiandat i pels Països Catalans, en especial del segle XV al XVII.
Existeixen més d’una vintena de santuaris i capelles dedicades a la Salut o a la Font de la Salut a Catalunya, com la Salut de Sabadell, la Salut de Sant Feliu de Pallerols, la Salut de Vallfogona de Ripollès, la Salut del Papiol, la de Collbató, la de Castelldefels, de Sant Feliu de Llobregat, la de Barcelona (on dóna nom a un barri), la de Sant Cristòfol les Fonts, la de Terrades, la de Sant Iscle de Vallalta, la de Viladordis, la de Tona i altres.
Dades dels Països Catalans 