Nom de dues escultures de pedra, d’art ibèric, trobades per atzar, a la fi del segle XIX, al lloc anomenat el camp de l’Escultor, prop del poble. Tenen cos de lleó amb ales i cap de dona.
Foren portades al Museu del Louvre de París, però una d’elles (la més ben conservada) passà el 1941 al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Junt amb les dues esfinxs, aparegué també un toro de pedra, avui perdut.
Veure> Asclepi d’Empúries (estàtua grega).
(Catalunya, 1933)
Escultura de Pau Gargallo, de 2,35 m d’altura. Treballada en guix, per manca de recursos econòmics no fou fosa en bronze fins molt temps després de la mort de l’artista.
És la seva obra principal, en què treballà tota la vida: en resten dibuixos previs molt primerencs (1904), i el 1926 féu l’important Cap de profeta, que ve a ésser l’immediat precedent de la gran peça.
Ha estat exposada en guix i després en bronze diverses vegades des del 1934 (Nova York, Barcelona, Madrid, París, Amsterdam, Venècia, Duisburg, etc).
Els exemplars més coneguts són el del Musée d’Art Moderne de París i el del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XIII)
Nom del conjunt escultòric romànic del Davallament de la Creu.
El 1251 fou posada al cap del Crist una hòstia consagrada, que fou descoberta incorrupta el 1426, quan foren repintades les imatges.
Es conservà incorrupta fins al 1936 i fou objecte de culte, la qual cosa obligà a construir unes escales d’accés (1686) i una capella-cambril el 1710, obra de Jacint Moretó, que mutilà amb aquesta finalitat l’absis major de l’església del monestir.
(Roma, Itàlia, 1804)
(o Lucrècia morta) Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.
El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).
Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.
Santuari de la ciutat on és venerada la Mare de Déu del Lledó, imatge gòtica d’alabastre trobada el 1366; és situat al passeig dels Caputxins.
Des del 1585 fins a la desamortització del 1835 estigué a càrrec dels caputxins.
Actualment és parròquia.
(a la mar, punta de la Móra, Tarragona, segle III aC)
Sarcòfag romà, de marbre. Trobat el 1948 en mar, prop de la punta de la Móra, al nord de Tarragona. Es conservat al Museu Arqueològic de Tarragona.
Decorat amb relleus que representen la llegenda d’Hipòlit i Fedra, és considerat obra de taller grec de la primeria del segle III aC i una de les millors peces d’art d’aquesta època trobades a Catalunya.
Veure> Asclepi d’Empúries (estàtua grega).
(Catalunya, 1903)
Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.
Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.
L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).
(Barcelona, 1907)
Escultura de Carles Mani i Roig. Presentada amb el títol Embrutiment a l’Exposició Internacional de Barcelona (1907), on escandalitzà per la seva audàcia.
És un grup format per dos homes nus, asseguts, abatuts, amb les extremitats allargassades monstruosament, de formes expressionistes, exponent del que hom ha anomenat ala negra del modernisme.
Malgrat ésser projectada com a monument, només n’hi ha un esbós, en guix, a la Casa Museu Gaudí de Barcelona.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 