(Alcanar, Montsià, segle XV)
Comanda de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, creat el 1449 que comprenia la vila.
Fou segregada de la comanda o batllia d’Ulldecona l’any 1449.
Alcanar, comanda d’
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: història religiosa
Agermanament
(Barcelona, 1955 – )
Moviment religiós. Format per laics, sacerdots diocesans i religiosos de diversos ordes i institucions, dedicat a promoure l’intercanvi, en un pla d’igualtat fraterna, d’idees i d’ajuda material entre els països de missió i les diòcesis catalanes.
El 1963 fou reconegut com a Secretariat de Cooperació Interdiocesà, quan ja hi havia nuclis a Xile i al Camerun. Amb el criteri de separar les tasques tècniques de les pastorals, fou creat el CODES (Cooperació al Desenvolupament).
L’any 1968 ha estat promogut a Delegació Diocesana d’Agermanament. Fins al 1968 han col·laborat amb l’Agermanament 43 sacerdots i 74 laics, repartits entre Xile i el Camerun.
El 1973 donà origen al Centre d’Informació i Documentació Internacional de Barcelona. Publicà (1962-79) la revista “Agermanament”.
Vilalba dels Arcs (Terra Alta)
Municipi de la Terra Alta (Catalunya): 67,25 km2, 450 m alt, 643 hab (2017)
Situat en un territori pla, al vessant sud-occidental de la serra de la Fatarella, al nord de Gandesa. Força accidentat.
Agricultura de secà (vinya i cereals). Ramaderia ovina i porcina; avicultura. Cooperativa vinícola i oleícola. Petits tallers de confecció. Depèn simultàniament de l’àrea comercial de Tortosa i de la de Móra d’Ebre.
La vila és al sector meridional del terme; església parroquial de Sant Llorenç. Prop de la població hi ha l’ermita dels Dolors.
Entre els segles XV i XVI els hospitalers crearen la comanda de Vilalba dels Arcs. A la batalla de l’Ebre (guerra civil) el lloc perdé un 35% de la població i la vila restà molt destruïda.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà)
Municipi de la Conca de Barberà (Catalunya): 10,94 km2, 573 m alt, 87 hab (2017)
(o Vallfogona de Lorda o de Corbell o de Comalans) Situat a la vall del Corb, als altiplans dels Comalats, a l’extrem nord de la comarca, al límit amb la Segarra.
Economia agrícola, predominen els conreus de secà (cereals i ametllers). Ramaderia ovina i porcina. Àrea comercial de Tàrrega.
El poble és a l’esquerra del riu Corb; església parroquial de Santa Maria i Sant Llorenç (gòtica amb portal romànic, amb la capella de Santa Bàrbara, d’on fou rector el poeta Francesc Vicenç Garcia i Torres, el famós Rector de Vallfogona.
És important el centre balneari de Vallfogona, gran edifici bastit al començament del segle XX, que explota les fonts de les aigües minerals de Vallfogona (fonts Pudosa i Salada). Del 1312 al 1811 els hospitalers hi establiren la comanda de Vallfogona.
El municipi comprèn, a més, l’església de Sant Pere dels Bigats i la torre i la quadra de Carbonells.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Ulldecona (Montsià)
Municipi del Montsià (Catalunya): 126,88 km2, 133 m alt, 6.321 hab (2017)
Situat a l’esquerra del riu de la Sénia, al límit amb el Baix Maestrat; accidentat al nord per l’ampla foia d’Ulldecona, oberta entre els vessants occidentals del Montsià.
Coexisteix l’agricultura de secà (oliveres, vinya, cereals i garrofers) amb la de regadiu (hortalisses i farratge), la qual va desenvolupar-se d’ençà de la construcció del pantà d’Ulldecona. Avicultura. Indústria derivada de l’agricultura (molins d’oli), de la fusta (serradores i fàbriques de mobles) i de producció de materials per a la construcció (pedra d’Ulldecona). Àrea comercial de Tortosa.
La vila es troba a la foia a ponent dels turons del Castell i del Calvari; l’església parroquial de Sant Lluc és gòtica, però amb indubtables elements de transició. Prop de la població hi ha les restes de l’antic castell d’Ulldecona. L’any 1227 havia estat constituïda la comanda hospitalera d’Ulldecona.
El municipi comprèn, a més, la caseria dels Valentins, els barris del Castell, de la Miliana i el Pas i el santuari de la Pietat d’Ulldecona, prop del qual hi ha la cova de Santa Magdalena i un important conjunt d’abrics amb pintures rupestres.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Romànic, art
(Catalunya, segles X al XIII)
Corrent artístic i cultural.
ARQUITECTURA: A Catalunya sorgí (segle X) l’anomenat primer romànic català amb carreus rústics, decoració amb arcs cecs i bandes llombardes; al principi s’usà coberta de fusta (Sant Pere del Burgal), però aviat fou substituïda per la volta de canó (Santa Maria d’Amer, Santa Cecília de Montserrat, Sant Martí del Canigó) i, a la primera meitat del segle XI, per una cúpula en el creuer (Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Miquel de Cruïlles). Les formes del primer romànic es fonen amb d’altres del romànic francès o italià (catedral de la Seu d’Urgell, claustre de Sant Cugat del Vallès, catedral de Girona).
ESCULTURA: Les primeres mostres de Catalunya són a Santa Maria de Ripoll i a Sant Benet de Bages. Florí amb caràcters propis a partir del segle XII (claustres de Sant Pere de Galligants, de Sant Joan de les Abadesses, de la catedral de Girona, de Sant Cugat del Vallès, de la catedral de Tarragona i especialment la façana de Ripoll, decorada amb una sèrie de baixos relleus que reprodueixen amb gran exactitud els dibuixos de la Bíblia de Farfa).
PINTURA: a Catalunya hi ha frescs considerats entre els més valuosos de l’estil, procedents de Sant Quirze de Pedret, del grup de Taüll i de Sant Joan de Boí.
Palau Episcopal de Barcelona
(Barcelona, segle XII)
Edifici del carrer dels Comtes, tocant a la plaça de Sant Iu. Fou la primera residència dels bisbes de Barcelona. Fou venut a Jaume II el Just el 1316 per a l’ampliació del Palau Reial Major.
Al final del segle XII o al començament del XIII fou edificat un nou palau a l’actual carrer del Bisbe, d’un sol cos, adossat a la muralla romana. Als segles XIII, XIV i XV sofrí diverses reformes.
El 1784 fou acabat el pati i construïda, dins l’estil barroc, la façana de la plaça Nova. El 1823 varen quedar separades les torres de la Porta Bisbal, en ésser destruït l’arc que les unia, i la més propera al Palau va deixar de pertànyer a la Casa de l’Ardiaca i passà al Palau Episcopal.
En el seu interior s’ha trobat la porta romana més antiga de Barcelona, així com unes galeries romàniques.
Biblioteca de Montserrat
(Montserrat, Bages, finals segle XIX – )
Biblioteca essencialment eclesiàstica, de ciències humanes i de teologia. Radicada a les dependències del monestir.
Els orígens de la biblioteca coincideixen amb els del monestir. A la darreria del segle XVIII hi havia uns 8.500 volums, 158 incunables i 322 manuscrits. Destruïda durant la guerra del Francès, les obres de reconstrucció foren lentes.
Durant l’abadiat d’Antoni Maria Marcet (1913-46) es feren diverses obres d’ampliació (les del 1917, dirigides per Puig i Cadafalch, les de 1920-30 i les del 1941). Conté uns 270.000 volums, més de 2.000 manuscrits i 400 incunables.
Enllaç web: Biblioteca de Montserrat
Barcelona, catedral de
Temple principal de la diòcesi de Barcelona. Té com a titulars la santa Creu i santa Eulàlia, des del 1867 té el títol de basílica menor. La primera catedral de Barcelona fou una basílica paleocristiana del segle IV, excavada a partir del 1945 i que es conserva en part al subsòl a tocar de la catedral. Malmesa per les incursions musulmanes, el 1045 Ramon Berenguer I de Barcelona i Almodis de la Marca iniciaren la construcció d’una nova catedral, romànica, que fou consagrada el 1058 per l’arquebisbe Guifred de Narbona.
L’actual edifici gòtic fou començat a construir el 1298 per les dues portes laterals, amb escultures arcaiques de factura italiana. És de planta de tres naus d’igual altura i un sol absis, amb deambulatori i capelles radials, continuades a les col·laterals, amb galeria superior en disposició que aparenta altres dues naus i que dóna al temple una amplitud i una il·luminació característiques. En són coneguts els noms dels arquitectes Jaume Fabre, Bernat Roca, Arnau Bargués, Jaume Solà, Bartomeu Gual i Andreu Escuder, dels segles XIV i XV.
Les crugies finals, obra del segle XV, comporten un cimbori en situació infreqüent acabat el segle XIX, igualment com el parament extern de la façana i de les dues torres laterals, obra de l’arquitecte Josep O. Mestres, segons un projecte del 1408 del mestre Carlí i finançada per l’industrial barceloní Manuel Girona, els hereus del qual feren possible l’acabament del cimbori.
El claustre té capelles en tres costats; el quart és reservat a les sales capitulars, antiga i moderna, i d’administració, així com una antiga capella episcopal (segle XIII), dita actualment de Santa Llúcia, fundada pel bisbe Arnau de Gurb.
L’escultura gòtica és representada principalment a la cripta pels sepulcres de santa Eulàlia (obra italiana del segle XIV), dels bisbes sant Oleguer (de Pere Sanglada, 1406), de Ramon d’Escales (d’Antoni Canet, 1409) i de Sança de Cabrera (de Pere Oller, vers el 1436). Els escultors Claperós treballaren al claustre vers el 1450. Es conserva també, procedent del convent de Santa Caterina, el sepulcre de sant Ramon de Penyafort. A la capella del Santíssim és venerat un crucifix del segle XVI anomenat el Sant Crist de Lepant. La porta dita de la Pietat té un relleu de fusta de l’alemany Michael Lochner.
Al mig de la catedral hi ha el cor dels canonges, presidit per la cadira episcopal, del segle XIV. El cadirat del cor (els respatllers del qual foren pintats el 1519 amb motiu de la reunió del Toisó d’Or) i la trona, obres de Pere Sanglada i d’altres, és clos amb una parament de marbre amb relleus, de Bartomeu Ordóñez i Pedro Villar, del segle XVI.
A les capelles es conserven retaules gòtics pintats per Bernat Martorell, Guerau Gener, Miquel Nadal, Lluís Borrassà i Gabriel Alemany. Entre les joies del tresor cal destacar la custòdia i la cadira del rei Martí, d’argent daurat del segle XV, que li serveix de peanya.
El museu de la catedral conserva pintures gòtiques de Pere Destorrents, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo (la Pietat) i d’altres, el missal de Santa Eulàlia, miniat, així com teixits, brodats, etc. A l’arxiu es conserven papirs (segles V-VII), uns dos-cents còdexs, un centenar d’incunables, 40.000 pergamins (segles IX-XVII) i les sèries documentals de les institucions vinculades a la catedral.
Enllaç web: catedral de Barcelona
Amposta, castellania d’ (1154-1851)
(Catalunya, 1154 – 1851)
Priorat de l’orde de l’Hospital. Nom que prengué quan, després de la cessió del castell d’Amposta als hospitalers per part del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, el preceptor d’aquella casa, que es titulava castellà d’Amposta, fou instituït, pel gran mestre de Rodes, cap de les cases de l’orde a Catalunya i a Aragó, separades així del priorat de Sant Gil de Provença. Amb Gaufred de Bresil començà, el 1157, la sèrie de castellans d’Amposta.
A part d’aquesta dignitat, que no residia habitualment a Amposta, hi hagué un comanador que administrava els béns de la circumscripció d’aquella casa (dita comanda d’Amposta).
L’any 1280 el rei recuperà Amposta, però subsistí l’organització de la castellania. Amb la dissolució de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquest a Catalunya i al regne d’Aragó passaren en bloc a l’orde de l’Hospital, i els que tenia al regne de València, al de Montesa, llevat de dues cases que també foren cedides als hospitalers.
Aquests es reorganitzaren i, a partir del 1319, només depengueren del castellà d’Amposta les cases del regne d’Aragó (inclòs el monestir d’hospitalers de Sixena), las cases del Principat a la dreta de l’Ebre i l’antiga batllia de Miravet -dita castellania d’Amposta-. Amb la resta de les cases del Principat i amb les del regne de Mallorca (incloses les dels comtats de Rosselló i de Cerdanya) fou creat el gran priorat de Catalunya.
La castellania d’Amposta subsistí teòricament fins què, extingit l’orde, renuncià el darrer castellà Francesc de Paula de Borbó.
Dades dels Països Catalans 