(Barcelona, 1394 – 1475)
Secretari reial d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual s’establí a Itàlia. El 1446 fou batlle general de Catalunya.
Posseí una gran fortuna gràcies al comerç del blat i ajudà financerament Joan II el Sense Fe durant la guerra civil, malgrat formar part de la Biga.
Home culte, tingué relació amb els escriptors italians de l’època humanista.
(Vic, Osona, 1375/80 – 1437/44)
Poeta. Nascut dins una família menestral. Nebot del jurista Jaume Callís, des de jove exercí el càrrec d’escrivà de Martí I l’Humà, i literàriament es formà dins l’ambient de la Cancelleria.
Prengué part a l’expedició de Barbària contra els àrabs que s’havien apoderat de l’església de Torreblanca, expedició naval a la qual el papa Benet atorgà el caràcter oficial de croada, al març de 1398. Per inducció del rei Martí, escriví un Sirventés per lo passatge de Barbaria quan es preparava l’expedició, i que pertany al gènere, tan difós, de la canço de croada.
El 1407 era a París, on ostentà el càrrec de cambrer del rei Martí I el Jove de Sicília; a París mantingué la querella contra Artal d’Alagó, que s’havia alçat en contra de Martí de Sicília, i demanà l’empresonament d’aquest.
Fou castellà del castell Ursino de Catània, fet pel qual va romandre a Nàpols amb càrrecs a la cort reial. Pel maig de 1420 prengué part en la campanya de Sardenya i Còrsega, en la qual participaren els millors poetes catalans coetanis, com Ausiàs Marc, Lluís de Vila-rasa i Jordi de Sant Jordi. N’és històricament documentada la presència a Barcelona el 1429.
És autor de quinze poesies líriques, escrites durant la jovenesa, entre les quals excel·leix el panegíric de les dames de la cort del comte Hug II de Cardona, o bé el que canta a una reina, segurament la reina Maria, muller de Martí el Jove, composició de caràcter al·legòric.
La poesia que va escriure abans de l’estada a Nàpols està dins la tradició trobadoresca clàssica, en l’estil del trobar ric, on mostra influències de trobadors, com Arnaut Daniel i Cerverí de Girona, i una coneixença de la lírica francesa del segle XIV.
Excel·leix com a traductor en La Divina Comèdia de Dante (1429), la primera en vers feta a Europa, versió fidel que conserva, de manera rigorosa, la mètrica i l’estil original, exponent de la influència italiana del tres-cents, que durant el Renaixement penetrà a Catalunya amb el classicisme.
(Santpedor, Bages, segle XVIII)
Administrador del correu de València. Membre de la Sociedad Económica de Amigos del País de Madrid.
Escriví Atlante español, descripció geogràfica i històrica d’Espanya en tretze volums (1786-89), dedicada en gran part als Països Catalans i amb gravats de les poblacions principals.
(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)
Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.
Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.
També fou el pare de Joana d’Espés (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV) Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.
(Vallespir, 1225/30 – Catalunya, 1288)
Personatge. Segons M. Coll i Alentorn, és Bernat Desclot mateix, autor de la famosa Crònica.
Tingué diversos càrrecs burocràtics: escrivà de la cúria de Gandia (1273), justícia del port de València i majordom d’Hug V d’Empúries. L’any 1282 entrà a la tresoreria reial i l’any següent inicià, segurament, la redacció de la seva Crònica.
El 1284 fou nomenat tresorer reial per Pere II el Gran i deixà el càrrec el 1285. Posteriorment fou nomenat cambrer d’Alfons II el Franc (1287).
(Catalunya, 1914 – 1936 / 1979 – )
(EAPC) Institució autònoma. Fundada per la Diputació de Barcelona i dedicada a la formació de funcionaris, de seguida va passar a dependre de la Mancomunitat de Catalunya.
Suprimida el 1924, va tornar a funcionar del 1930 al 1936 i va ésser novament restablerta per la Generalitat el 1979.
Enllaç web: Escola d’Administració Pública de Catalunya
(Catalunya, 1372 – 1423)
Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.
Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.
Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.
Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).
Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.
Foren germans seus:
Ramon Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XV) Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.
Bernat Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cambrer reial.
(Barcelona, segle XIII)
Ciutadà. Lloctinent de batlle de Barcelona (1227).
Durant la conquesta de Mallorca (1229), Jaume I de Catalunya el nomenà per a un dels dos delicats càrrecs de batlle de l’illa amb residència en territori sarraí abans de la rendició de la ciutat. Posteriorment fou batlle general de Mallorca (1239-42).
Prengué també part en la conquesta de València (1238) i el 1249 era probablement conseller tercer de Barcelona.
Es troba documentat fins a l’any 1269 a la ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 7 desembre 1514 – 20 desembre 1542)
Mestre racional de Catalunya i donzell de Barcelona.
Amic de Joan Boscà, del matrimoni del qual fou testimoni (1539), assistia regularment a les tertúlies literàries a casa seva i fou recordat afablement per Garcilaso de la Vega i per Diego Hurtado de Mendoza en llurs poesies.
Amic igualment de l’almirall Ferran de Cardona-Anglesola, duc de Somma, i de la seva muller, actuà de mitjancer en les petites rivalitats entre aquests i el lloctinent de Catalunya Francesc de Borja.
El catedràtic Rafael Mambla el cità entre els personatges influents de Barcelona (1540).
Fou el pare de Galceran Durall i d’Aguilar.
(Alella, Maresme, segle XIV – Barcelona, segle XVI)
Llinatge. A Barcelona els seus membres foren ciutadans honrats i cavallers des del començament del segle XIV.
Tingueren repetidament -fins al primer terç del segle XVI- els càrrecs de batlle, síndic de la ciutat, conseller, mostassaf, cònsol de mar, diputat i oïdor de comptes.
Uns Desplà (tal vegada els mateixos d’Alella) foren senyors de la casa Desplà a Sant Gervasi de Cassoles. Entre els membres d’aquest llinatge cal destacar Joan Desplà, doctor en lleis.
Els segles XVI i XVII una branca dels Erill es cognomenà Desplà per raons de vinculació i ostentà les baronies de l’Albi i Cervià i les senyories d’Altet i de Lluçà.
