(Barcelona ?, segle XVIII – segle XIX)
Afrancesat. Fou adjunt del comissari general de policia de Barcelona, Ramon Casanova, durant l’ocupació francesa.
Detingut aquest per abús de poder (març 1810), Font fou absolt, i poc després fou nomenat comissari general. No pogué evitar el desprestigi del cos de policia i la pèrdua d’autoritat.
Pel juliol de 1810 fou substituït per Charles Blondel.
(Catalunya, segle XV – Cadis, Andalusia, 1522)
Mercader. Establert a Cadis, ajudà a finançar a Alonso Fernández de Lugo la conquesta de Tenerife en 1494-96, on estigué posteriorment fins al 1518 i on rebé bons repartiments de terres.
Fou regidor (1513) de nomenament reial i escrivà públic per oposició, tot i que alguns castellans s’hi oposaren tractant-lo d’estranger.
Fundà la capella de la Mare de Déu de Montserrat al convent de Sant Miquel. Aquesta capella seria coneguda per capilla de los catalanes.
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
(Catalunya, segle XIV – vers 1432)
Uixer d’armes reial. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres.
Igual com el seu pare, estigué immergit en les turbulències de l’època. Ambdós feren trets de pau i treva, i Arnau arribà a un procés de composició (1405).
Fou germà d’Alemany i d’Hug, i fou el pare de Berenguer i de Bernat Guillem de Foixà i de Boixadors, i d’Hug Benet de Foixà i de Sacirera.
(Catalunya, segle XIV – 1362)
Fill d’Alemany de Foixà i de Gualba. Prestà homenatge al bisbe de Girona per les possessions familiars el 1323. Fou convocat a les Corts del 1350, el 1356 i el 1358.
Fou fet majordom reial a Catalunya, vitalici (1336), però tal càrrec li fou pres per raons d’organització, amb la indemnització corresponent (1360). Tingué una qüestió amb el comte d’Empúries, en la qual es debatia l’embargament de la jurisdicció de Foixà (1353).
Fou tutor de les filles de Dalmau Ramon de Xetmar i de Berenguer, fill de Bernat d’Orriols.
Fou el pare de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres.
(Barcelona, segle XV – 1536/43)
Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.
Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:
Francesc de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – després 1535) Cavaller de Sant Joan.
Felip de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – abans 1576) Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat (Barcelona, 1557 – 1593) Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.
Joan Valentí de Ferrera i Boscà (Barcelona, segle XVI – 1577) Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.
(Catalunya, segle XV)
Polític i jurista. Seguint les inspiracions de Joana Enríquez, anà per les comarques gironines per insurreccionar els remences i incitar-los a organitzar-se contra els nobles rebels a Joan II el Sense Fe.
Posteriorment, dirigí les forces remences de diversos llocs, secundant puntualment Verntallat. Joan II li tingué sempre una especial estima.
Potser fou pare d’un altre Jaume Ferrer, escrivà reial, que tingué un paper molt important en els preparatius de la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
(Barcelona, segle XVII)
Hoste de correus. Fill de Felip Ferran i Alcate, al qual succeí en el càrrec a la seva mort (1662).
Aquell mateix any passà a Jaume Cortada (mort el 1690), de la família Ferran, amb una certa dependència dels Tassis, al qual succeïren la seva muller Teresa Cabanes i llur fill Rafael Cortada.
Amb la Nova Planta (1716) el servei de correus fou incorporat a la corona.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Família. Des de mitjan segle XVI ostentà el càrrec de mestre de correus. El primer que fou elegit per terna, el 1539, fou:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Hoste de correus. Aconseguí de Carles I de Catalunya, el 1555, que nomenés mestre de correus de Catalunya el seu fill:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI) Mestre de correus. El 1565 Felip II de Catalunya confirmà la successió al seu fill, també anomenat:
Antoni Joan Ferran (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Mestre de correus. El càrrec continuà com a patrimoni de la família, amb el suport de la confraria d’en Marcús i malgrat l’hostilitat dels Tassis. Fou succeït el 1610 pel seu fill:
Felip Ferran i Alcate (Barcelona, segle XVII – 1662) Mestre de correus. Arribà a una conciliació amb el comte de Villamediana (Tassis). El 1662 el càrrec passà al seu fill Antoni Ferran.
(Barcelona, 1619 – Madrid, 27 març 1676)
Militar i administrador. Vuitè duc d’Alburquerque.
Capità general de les galeres d’Espanya, durant la guerra dels Segadors fou present en el setge de Barcelona, i vencé els francesos a Cambrils (1650).
Virrei de Nova Espanya (1653-60) i després fou virrei de Sicília (1667-70).
