Arxiu d'etiquetes: França (nascuts a)

Aleran -comte, s. IX-

1 Resposta

(França ?, segle VIII – Barcelona, 852)

Comte de Barcelona, Empúries i Rosselló (850-52). D’origen franc, havia estat comte de Troyes.

Fou posat per Carles el Calb al davant de la Marca Hispànica, amb Isembart, fill del marquès de Borgonya, com a ajudant. A Narbona no trobà dificultats; ençà dels Pirineus, però, topà amb la resistència del comte usurpador Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, ajudat per Abd al-Rahman II; però Guillem fou decapitat (850).

Aleran hagué d’enfrontar-se amb una forta ràtzia musulmana que devastà Barcelona. Sembla segur que el comte hi morí.

Aimerud

1 Resposta

(Alvèrnia, França, segle X – Barcelona ?, segle X)

Dama. Pertanyia al casal d’Alvèrnia. Fou la segona muller del comte Borrell II de Barcelona, que era vidu de Letgarda de Roergue.

Aimerud no tingué fills del comte barceloní. En casar-se amb ell, Aimerud era també vídua d’un primer matrimoni, del qual li restava una filla, anomenada Aldia.

Metras i Mavet, René

1 Resposta

(Saint-Étienne, França, 1926 – Barcelona, 24 març 1986)

Col·leccionista i marxant d’art. Fill d’una família instal·lada a Catalunya el 1934. Estudià enginyeria tèxtil. Practicà la pintura fins al 1947. Féu amistat amb diversos artistes, amb els quals col·laborà al Club Cobalto 49 i a Dau al Set, on fou el tresorer.

Seduït pel surrealisme màgic, col·leccionà des del 1951 obres dels principals avantguardistes catalans, espanyols i francesos. Edità “El Correo de las Artes” (1958-62), i formà part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona promogut pel FAD.

Obrí la galeria René Metras a Barcelona (1962), on presentà obres d’artistes internacionals. Ha format part de diferents jurats i ha col·laborat en les biennals de Venècia i Säo Paulo.

Jaume I de Catalunya

615 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)

“el Conqueridor”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.

Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.

L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).

Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.

Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Balasc d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.

En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del seu regnat.

La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.

En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.

Felip III de França

34 Respostes

(Poissy, França, 1 maig 1245 – Perpinyà, 5 octubre 1285)

“l’Ardit”  Rei de França (1270-85). Fill i successor de Lluís IX i de Margarida de Provença. Es casà el 1262 amb Elisabet d’Aragó, de qui restà vidu el 1271.

Heretà el Llenguadoc a la mort d’Alfons de Poitiers (1271). Tingué una entrevista amb Pere II el Gran de Catalunya a París, el 1276, i una altra a Tolosa, el 1281.

El 1285 fou el cap de la croada contra Catalunya en ajut de les pretensions de Carles d’Anjou a la corona de Sicília; amb un enorme exèrcit penetrà al Rosselló pel maig, i travessà l’Albera un mes després.

S’establí al setge de Girona a la fi del juny, i allí emmalaltí greument i hagué d’ésser evacuat cap a França. L’exèrcit que el custodiava fou durament castigat en travessar el coll de Panissars, i el mateix rei i el seu fill pogueren passar només gràcies a la generositat de Pere el Gran. A resultes de la malaltia morí a Perpinyà.

Felip V de Borbó

291 Respostes

(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.

Esteva i Fabregat, Claudi

Deixa un comentari

(Marsella, França, 11 novembre 1918 – Barcelona, 4 setembre 2017 )

Antropòleg cultural. Exiliat el 1939 a Mèxic a causa de la guerra civil espanyola, es relacionà entre altres amb P. Bosch i Gimpera i es va llicenciar en etnologia per la Universitat Autònoma de Mèxic, de la qual ha estat professor. Ha fet importants aportacions al coneixement dels pobles de Mèxic, especialment els asteques i tolteques.

A Madrid fundà i dirigí l’Escuela de Estudios Antropológicos i el Centro Iberoamericano de Antropología; guanyà després la càtedra d’antropologia a la Universitat de Barcelona (1972), on, entre altres aportacions, ha dirigit el Centre d’Etnologia Peninsular i la revista “Ethnica” (1971).

Entre les seves nombroses publicacions cal destacar El mestizaje en Iberoamérica. Sobre el método y los problemas de la antropología estructural (1969), Antropología y filosofía (1973), Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), Cultura, sociedad y personalidad (1978), Estado, etnicidad y biculturalismo (1984) i La corona española y el indio americano (1989).

Membre de diferents societats i corporacions acadèmiques en diferents països. El 1994 rebé el premi Malinowski, considerat con el Nobel d’antropologia.

Comelade, Pascal

Deixa un comentari

(Montpeller, Llenguadoc, 30 juny 1955 – )

Músic. En contacte amb la cultura catalana des de la seva infància, en la dècada del 1960 i 1970 fou influït pels grups vinculats a l’Ona Laietana. Les seves composicions i interpretacions de temes tradicionals, nova cançó o rock, utilitzant instruments de joguina, han estat reconegudes arreu d’Europa.

La seva discografia inclou títols com Cabaret Galàctic (1995), 33 Bars (1995), Ragazzin (1995), Musiques Pour Films, vol 2 (1996), Un samedi sur la terre (1997), Traffic d’Abstractions (1997), Tal Jazz (1998), L’Argot du Bruit (1998), Live in Lisbon and Barcelona (2000) i Oblique Sessions, vol 2 (2000). Ha estat guardonat amb diferents premis.

Ha musicat espectacles de dansa i teatre de Cesc Gelabert i Bob Wilson, i ha reivindicat la cultura catalana a la Catalunya Nord a través del Manifest revulsista nord-català, juntament amb els escriptors Joan Lluís-Lluís i Aleix Renyé.

Bertran i Musitu, Josep

6 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1875 – Barcelona, 11 març 1957)

Advocat i polític. Fill de Felip Bertran i d’Amat, es llicencià en dret (1898) a Barcelona. S’incorporà al Centre Escolar Catalanista i exercí com a advocat d’empreses importants.

Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, secundà les activitats de Francesc Cambó i esdevingué un dels seus col·laboradors més fidels. Fou diputat a les corts des del 1901 fins al 1923. Fou un dels promotors de la Solidaritat Catalana i, pel març de 1922, ministre de Gràcia i Justícia en el govern de Sánchez Guerra, càrrec del qual dimití al cap de tres setmanes.

A l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà temporalment de la política i d’una manera definitiva durant la Segona República. El 1936 emigrà a França, on muntà un servei d’espionatge per informar a les forces del general Franco. Acabada la guerra civil, tornà a Barcelona, on presidí algunes empreses importants de la vida econòmica catalana.

És autor d’El derecho especial del valle de Aran (1892), La suspensión de pagos del Banco de Barcelona (sd) i Experiencias de los Servicios de Información del Nordeste de España (SINFE) durante la guerra (1940).