(València, 1238)
Mena d’estendard, format per tres teles cosides que portaven pintades les armes catalanes i la data de la conquesta de València per Jaume I de Catalunya (1238) en caràcters aràbics en negre.
Havia onejat dalt la torre d’Ali Bufat (després del Temple) el dia de la conquesta i fou portat després per Jaume I a Sant Vicent de la Roqueta.
(Parestortes, Rosselló, 17 setembre 1793)
Fet d’armes, durant la Guerra Gran, entre les tropes de Carles IV de Borbó, comandades pel general Ricardos, i les de la República Francesa, a les ordres dels generals d’Aoust i Goguet i dels revolucionaris Josep Fabre i Jaume Josep Cassanyes.
Malgrat les rivalitats i la manca de coordinació entre aquests, Cassanyes assolí de recuperar Vernet (Conflent) i de batre l’enemic a Parestortes, fet que assenyalà la fi de l’avanç del general Ricardos al Rosselló.
(Òtranto, Itàlia, 1481)
Acció bèl·lica de Ferran II el Catòlic amb forces castellanes.
És considerada la primera acció bèl·lica internacional de Castella, que en el regnat de Ferran II inicià la suplantació de Catalunya-Aragó a Itàlia i en altres indrets.
(Orlando, Sicília, Itàlia, 4 juliol 1299)
Batalla naval entre les forces de Jaume II el Just i les del seu germà, Frederic II de Sicília, a la costa nord de Sicília. L’esquadra catalana, manada per Roger de Lloria, destruí la formació enemiga i en capturà la meitat de les naus.
Jaume II, que havia atacat el seu germà obligat pels termes del tractat d’Anagni, no volgué, però, aprofitar-se de la victòria i féu retirar les seves forces cap a Catalunya.
(Nàpols, Itàlia, 1420 – 26 febrer 1443)
Campanya militar d’Alfons IV el Magnànim. Emparentats amb Conradí, els prínceps del casal de Barcelona havien reivindicat la corona napolitana des que morí (1268). La reina Joana II de Nàpols demanà l’auxili del rei català -que es trobava a Sardenya (1420)- contra Lluís d’Anjou i els aliats genovesos d’aquest.
Poc després Alfons passà a Sicília i envià a Nàpols Joan Ferrandis d’Híxar com a virrei; sortí després de Messina i amb el seu estol s’adreçà a la ciutat, de la qual obligà les forces angevines a retirar-se. La reina ratificà l’adopció d’Alfons com a fill i hereu.
Successives victòries donaren una major seguretat a Joana, i tractà aleshores de deseixir-se’n; Alfons hagué de lluitar a la mateixa Nàpols, de la qual li restaren aviat només els castells; però l’arribada d’un estol català de 30 vaixells, manat per Joan Ramon Folc I, comte de Cardona, el socorregué i Joana hagué de fugir.
La reina revocà el conveni del 1420 i en pactà un de semblant en el qual nomenava hereu Lluís d’Anjou. Alfons IV de Catalunya deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent i tornà a Catalunya (desembre 1423). En absència d’Alfons es formà una lliga contra els catalans a Itàlia, formada per Joana, Lluís d’Anjou, el papa Martí V, el duc Sforza, Gènova i Milà. Els aliats prengueren l’ofensiva i s’apoderaren de Nàpols (abril 1424), i deixaren els catalans reduïts als dos castells napolitans.
Per mitjans diplomàtics, però, Alfons IV assolí de convèncer Joana II de restablir l’antic conveni, cosa a la qual la reina, a través de Dalmau de Sacirera, accedí al principi, espantada davant el poder angeví. El 1431 fou assassinat el gran senescal de Nàpols, G. Caracciolo. Alfons recomençà les activitats bèl·liques i sortí cap a Sicília (1432), amb el pretext de la lluita contra Tunis.
El 1433 Alfons IV s’apoderà d’Ischia, davant Nàpols, i amb aquesta posició de força acabà de decantar Joana II cap a la revocació dels acords amb Lluís d’Anjou i el renovellament de la seva pròpia adopció. Una nova lliga, però, formada per Venècia, Milà, Florència i el papat, l’amenaçà, i Alfons IV abandonà els seus plans i tornà a Sicília.
La mort de Lluís d’Anjou (1434) i la de la reina (2 febrer 1434) suposaren un nou hereu de darrera hora: Renat d’Anjou, germà de Lluís, aleshores presoner del duc de Borgonya. Davant aquests fets, el rei català assetjà Gaeta (1435); l’estol genovès, que intentava d’aprovisionar la ciutat, fou atacat per l’estol català amb Alfons IV a bord, i aquest fou derrotat i fet presoner a la batalla de Ponça (1435).
Els presoners foren duts a Milà; però el duc, Felip Maria, prengué la decisió sorprenent de fer un ús moderat de la seva victòria (tractat de Milà), que reconeixia a Alfons una zona d’influència al sud d’Itàlia. Alfons i els seus magnats foren alliberats en canvi d’un rescat. Però, revoltada Gènova contra el duc de Milà, el Magnànim decidí de romandre a Itàlia fins a acabar l’empresa.
Durant sis anys i mig lluità contra els angevins, amb sort diversa, amb l’aliança de Milà i l’enemistat del papat, de Florència i de Venècia. A l’estiu del 1436 Catalunya envià una nova esquadra a Nàpols: Gaeta i Terracina foren preses i Nàpols i Aversa foren assetjades, però resistiren llargament. A causa de l’ajuda del papa, Orsini, conestable d’Alfons IV, fou derrotat a Montefusco (1437), mentre que Renat d’Anjou obtenia la llibertat (1438).
Durant un nou setge de Nàpols morí l’infant Pere d’Aragó (octubre 1438), i l’estiu següent el Castell Nou, que els catalans havien conservat, s’hagué de rendir. Però poc després Alfons ocupà Salern i Aversa, i pel gener de 1441 conquerí Benevent. A la fi d’aquell any posà novament setge a Nàpols i ocupà Cosenza i Bisignano.
El 2 de juny de 1442, finalment, conquerí Nàpols, de la qual pogué fugir Renat d’Anjou. Pel novembre es reté el Castell Nou, i al començament del 1443 tot el regne s’havia sotmès. L’entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l’arc d’accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 27 febrer 1412)
Fet d’armes entre les forces valencianes favorables a Jaume II d’Urgell, manades pel governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i les castellanes i aragoneses de Ferran I d’Antequera.
Aquest assolí d’atacar abans que arribessin els reforços catalans de Ramon de Perellós, fet que li donà la victòria i assegurà la preponderància del partit castellà al País Valencià.
(camp de la Manolada (o de l’Esperó), prop de Clarença, Morea, Grècia, 5 juliol 1316)
Fet d’armes entre les forces de l’infant Ferran de Mallorca i les de Lluís de Borgonya, que vencé i decapità al capitost català i pogué emparar-se, així, del principat de Morea.
(Llutxent, Vall d’Albaida, juny 1276)
Derrota de Jaume I el Conqueridor enfront dels musulmans revoltats, els quals foren derrotats posteriorment per l’infant Pere.
Aquesta batalla es relaciona amb el miracle dels corporals de Daroca: derrotats els cristians les hòsties consagrades que el rector aragonès de Sant Cristòfol de Daroca havia amagat, embolcallades en els corporals, els deixaren tacats de sang; el miracle enaltí els ànims dels cristians, que tornaren a la batalla.
(Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)
Combat entaulat entre les forces de Pere III el Cerimoniós, dirigides per Gilabert de Centelles, i les de Jaume III de Mallorca.
Aquest darrer, que havia estat desposseït de les Illes pel monarca catalano-aragonès, preparà una expedició a Mallorca amb l’ajut de la cort papal avinyonenca i de 120.000 escuts que obtingué de la venda de Montpeller al rei de França.
Malgrat els preparatius, fou derrotat i mort, i el seu fill Jaume IV fou fet presoner. Després d’aquesta batalla, Mallorca quedà definitivament unida a la corona de Catalunya-Aragó.
(Catalunya Nord, 7 març 1793 – 22 juliol 1795)
(o Guerra del Rosselló) Conflicte bèl·lic entre Espanya i la República francesa. Després d’una sèrie d’esforços d’Aranda per mantenir la pau, Godoy declarà la guerra a la República francesa (març 1793) un cop fou guillotinat Lluís XVI (gener 1793).
Si bé el conflicte es caracteritzà com una campanya antirevolucionària -facilitada pel tancament de fronteres i per la censura ideològica-, en realitat fou una forma de desviar contra els francesos el malestar popular i tingué com a objectiu la reconquesta de la Catalunya Nord. La guerra s’inicià en tres fronts tot al llarg dels Pirineus: l’occidental, comandat per Ventura Caro -substituït l’any 1794 pel comte de Colomera-; el central, pel príncep de Castelfranco, i l’oriental, atorgat al general Ricardos.
La primera campanya fou la conquesta del Rosselló. Les tropes de Ricardos passaren la frontera per les collades del Portell i Panissars i ocuparen ràpidament el Vallespir (17 abril), que dominaren completament després d’apoderar-se de Bellaguarda (22 juny). L’ocupació de Vilafranca de Conflent (agost) permeté d’amenaçar Perpinyà, però la manca de recursos n’impedí l’expugnació. Després d’una sèrie d’accions, en una de les quals s’arribà a Ribesaltes (8 setembre), la línia s’estabilitzà en la Tet, amb centre al Voló. Pel desembre foren ocupades les fortificacions costaneres (Banyuls, Cotlliure).
La situació canvià amb el nomenament de Dugommier com a cap de l’exèrcit francès (gener 1794) i amb la mort de Ricardos (13 març). L’abril caigué el Voló i, malgrat la mort de Dagobert (18 abril), que havia ocupat la Cerdanya, el nou general en cap de Catalunya, comte de La Unión, es retirà a l’Empordà, mentre els francesos ocupaven Portvendres i Cotlliure. D’altra banda, Dippet arribava a Ripoll i els francesos recuperaren Bellaguarda (18 setembre) i, després de vèncer a Mont-roig (17-20 novvembre) -on moriren Dugommier i el comte de La Unión-, ocuparen Figueres (28 novembre).
Davant la manca de material ofert pel govern i el temor a una traïció per part dels exiliats francesos a Barcelona (com s’havia demostrat en un amotinament en el qual foren assassinats un centenar de rossellonesos), els catalans reclamaren una assemblea dels representants de corregiments, que, presidida pel nou capità general Urrutia, es reuní a Barcelona (24 desembre 1794-11 gener 1795) i a Girona (18-25 gener). L’assemblea intentà de constituir-se en Junta de Govern del Principat, però s’hi oposà el capità general.
Això no obstant, els catalans emprengueren la defensa del Principat. Els sometents i els miquelets (20.000 voluntaris comandats per Joan Miquel de Vives) intentaren d’oposar-se a l’ofensiva de Perignon i Scherer i, si bé no pogueren evitar la caiguda de Roses (3 febrer), estabilitzaren la línia de guerra al Fluvià amb la batalla de Pontós (11 juny) i del Fluvià (14 juny), mentre era recuperada la Cerdanya.
Aleshores s’iniciaren converses de pau, que culminaren en el tractat de Basilea (juliol 1795), que retornà a Espanya les places perdudes a canvi de la part espanyola de Santo Domingo.
Dades dels Països Catalans 