(Catalunya, segle XVII – Avinyó, Provença, França, 1719)
Eclesiàstic austriacista. Formà part de la junta d’eclesiàstics nomenada per Carles d’Àustria abans de l’alliberament de Barcelona (1705). El 1713 era canonge i ardiaca d’Urgell.
Participà en la junta de braços reunida a Barcelona que decidí de resistir a les tropes assetjants de Felip V. El 1714 fou membre de les juntes de la Generalitat.
Els borbònics l’expulsaren del país a la caiguda de Barcelona (1714)
(Pallars, 1408 – la Seu d’Urgell ?, Alt Urgell, 16 agost 1461)
Prelat. Era fill del comte Hug Roger II i de Blanca de Foix-Castellbó, i germà, per tant, del comte Roger Bernat.
En 1420 era ardiaca d’Empúries, doctor en ambdós drets i canceller del rei Alfons IV el Magnànim. Fou bisbe d’Urgell del 19 de juliol de 1436 fins a la seva mort. Participà activament a les Corts de 1446-48. En 1454 era a Itàlia amb Alfons IV.
Assistí als convenis de pau que foren signats amb els ambaixadors de Castella. En 1455 fou nomenat ambaixador a Roma, per visitar-hi al nou papa Alfons de Borja. Assolí l’alta dignitat de patriarca d’Alexandria.
En 1458 fou missatger de Ferran I de Nàpols, prop de Carles de Viana, per tal d’aclarir la posició d’aquest davant els projectes de destronar Ferran. L’any següent fou membre de l’ambaixada tramesa al concili de Màntua. En 1460 intervingué a la concòrdia entre el príncep Carles i el pare d’aquest, el rei Joan II el Sense Fe.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)
Sant i bisbe de Sens.
L’església en celebra la diada el 13 de setembre.
(Sort, Pallars Sobirà, 1625 – Saragossa, Aragó, 1706)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià lleis i cànons a Madrid, on exercí d’advocat.
El 1690 fou nomenat canonge del Pilar de Saragossa i exercí els càrrecs d’examinador sinodal i vicari general.
Escriví Palestra numerosa austríaca, en la victoriosa ciudad de Huesca (1650).
(Elna, Rosselló, 1406 – Girona, 1488)
Eclesiàstic. Canonge ardiaca de la seu de Girona en la segona meitat del segle XV. Prengué part en les lluites del seu temps, com a partidari i conseller de Ferran II el Catòlic. Mantingué una actitud absolutament contrària a les reivindicacions dels remences.
Participà a Guadalupe en la promulgació de la famosa sentència arbitral (1486). Escriví les actes capitulars, de gran interès històric, que foren publicades l’any 1873.
(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)
Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.
Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.
En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.
(Vic, Osona, 3 juliol 1814 – València, 14 abril 1888)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic (1824-28) i professà a l’orde dominicà de la mateixa ciutat (1831).
Destinat a les missions dominicanes d’Amèrica, fou nomenat rector de Memphis (1845), on fundà un convent dominicà, superior provincial de la província dominicana de Sant Josep i bisbe de Monterrey (1850).
En crear-se l’arquebisbat de Califòrnia, esdevingué el primer arquebisbe de San Francisco, on realitzà una important tasca pastoral.
Es retirà a València.
(Catalunya, segle XIII – vers 1261)
Jurista i eclesiàstic. Estudià a la Universitat de Bolonya i fou canonge de la seu de Barcelona (1233-61).
Escriví, originalment en llatí, dos opuscles que, aplegats, formen un tractat de dret feudal amb el títol de Consuetudines o Conventiones Cataloniae inter dominos et vassallos que rebé el títol de Commemoracions i aviat (en el mateix segle XIII) fou traduït al català amb el títol de Costumes de Catalunya entre Senyors i Vassalls.
Les Commemoracions reberen força de llei en les Corts de Montsó del 1470 i avui són una font bàsica per al coneixement del règim feudal català.
Dades dels Països Catalans 