Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Rovira i Belloso, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 març 1926 – 16 juny 2018)

Eclesiàstic i teòleg. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona i a la Gregoriana de Roma. S’ordenà de sacerdot el 1953. Advocat i doctor en teologia.

Ha tingut diversos càrrecs diocesans i fou catedràtic de teologia de la Facultat de Teologia de Catalunya i, des del 1996, rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona. Fou un dels principals representants de la teologia moderna catalana.

Autor, entre d’altres, de La visión de Dios según Enrique de Gante (1960), Estudis per a un tractat sobre Déu (1970), Fe i llibertat creadora (1971), L’univers de la fe (1975), Trento, una interpretación teológica (1979), Leer el Evangelio (1980), Revelació de Déu, salvació de l’home (1981), La humanitat de Déu (1984), Fe i cultura al nostre temps (1987), Societat i regne de Déu (1992), Tratado de Dios Uno y Trino (1993), El misteri de Déu (1994), Introducción a la teología (1996), Vaticano II: un Concilio para el tercer milenio (1997), Del Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense (1998), Déu, el Pare (1999), Símbols de l’esperi (2001) i Qui és Jesús de Natzaret (2005).

Muntanyola i Llorach, Ramon

1 Resposta

(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 2 abril 1917 – Barcelona, 10 setembre 1973)

Eclesiàstic i poeta. El 1936 anà a França, essent seminarista, i passà la guerra civil a Mallorca. Fou un dels pocs sacerdots que mantingué a la primera postguerra una actitud crítica i de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Es relacionà amb els nuclis del catalanisme no creient, la qual cosa li comportà una gran sanció del seu ordinari. Publicà “La Veu de la Parròquia” (1948-50) i la revista popular “Ressó” (1950-52), suprimida governativament.

Fou rector en diversos llogarets, i també a la Selva del Camp i a Salou, on exercí amb èxit una pastoral oberta, contrapuntada amb el nacionalisme. Predicador i orador de masses, poeta popular, amb arrels verdaguerianes i amb rigor formal, publicà diverses obres poètiques, com Romiatge per la terra (1959), Eixàrcia (1963), etc. Confirmant la seva trajectòria, publicà la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (1969) i l’estudi Breviari social de Pius XII (1960). Fou proclamat mestre en gai saber, pòstumament a Mèxic (1973).

Morgades i Gili, Josep

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 9 octubre 1826 – Barcelona, 8 gener 1901)

Eclesiàstic i promotor cultural. Cursà la carrera eclesiàstica al seminari de Barcelona, del qual fou catedràtic i rector (1879-82). Canonge de la seu barcelonina (1862), va ésser nomenat bisbe de Vic (1882-1899) i de Barcelona (1899). Seguidor de la línia social de Lleó XIII. El 1900 publicà una pastoral en què recomanava l’ús de la llengua catalana en l’ensenyament del catecisme, que fou objecte de discussions a les corts i a la premsa.

Restaurà nombrosos monestirs (Ripoll (1886), Sant Joan de les Abadesses, etc) i fundà el Museu Episcopal de Vic (1890). Membre de les acadèmies de la Historia i de San Fernando, a Madrid. Fou senador per la província eclesiàstica de Tarragona i per la Societat Econòmica d’Amics del País (1899).

Matabosch i Soler, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 maig 1935 – )

Eclesiàstic i teòleg. Estudià a Barcelona, Roma i Bossey (Suïssa), i fou ordenat sacerdot el 1959. Doctor en teologia, llicenciat en història i ciències de la informació i diplomat en teologia espiritual i ecumenisme, s’ha especialitzat en temes relacionats amb el moviment ecumènic.

Ha col·laborat en tota mena d’iniciatives d’acostament entre les esglésies cristianes. Catedràtic de la Facultat de Teologia de Barcelona, on fou degà de la secció Sant Pacià (1979), el 1972 fundà l’Institut de Teologia de Barcelona. Fou delegat episcopal de pastoral universitària, membre del consell de redacció de la revista “Concilium” i col·laborador assidu de diaris i revistes.

Ha publicat La Iglesia y sus esperanzas (1965), Roger Garaudy i el redescobriment de l’home total (1970), Liberación humana y unión de las Iglesias (1975), Divorci i Església (1977), La esperanza cristiana en un mundo conflictivo (1979), etc.

Masnou i Boixeda, Ramon

2 Respostes

(Taradell, Osona, 3 setembre 1907 – Vic, Osona, 9 juny 2004)

Bisbe de Vic (1955-83). Estudià a Vic i a Roma. Professor del seminari de Vic i canonge, es dedicà a la formació de la joventut, i és autor de tres llibres, en castellà, signats amb el pseudònim de Darío.

El 1952 fou nomenat bisbe titular de Cerici i auxiliar del bisbe de Vic Joan Perelló. Ha estat el primer bisbe contemporani que ha escrit les pastorals en català i un dels primers que s’ha sentit identificat amb l’esperit i les reivindicacions del país.

Ha escrit El problema català. Reflexions per al diàleg (1986), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (febrer-desembre de 1938) (1996) i Carta sobre nacionalismes  (1996, contribució al debat del nacionalisme català), etc.

Martínez i Sistach, Lluís Maria

3 Respostes

(Barcelona, 29 abril 1937 – )

Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona i a la Universitat Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Ordenat el 1961, ensenyà dret canònic a la facultat i a l’Institut de Teologia de Barcelona i fou consiliari diocesà de la Unió de Graduats d’Acció Catòlica. Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (1977), vicari general de l’arxidiòcesi de Barcelona (1979), bisbe auxiliar (1989) i bisbe de Tortosa (1991), el 1997 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.

L’any 1996 començà a exercir de consultor del Pontifici Consell per als Laics. Des del 1990 fins al 2002 fou president de la Junta Episcopal d’Assumptes Jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola. La Conferència Episcopal Tarraconense l’elegí vicegran canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya i president del Centre d’Estudis Pastorals.

Al juny de 2004 fou nomenat arquebisbe metropolità de Barcelona, just quan l’arxidiòcesi fou desmembrada. Al març de 2005 entrà a formar part del comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec en el qual cessà al març de 2011, en complir-se els dos mandats prescriptius. Al novembre de 2007 fou nomenat cardenal pel papa Benet XVI.

Ha publicat El derecho de asociación en la Iglesia (1967) i Las asociaciones de fieles (1986).

Martí i Bonet, Josep Maria

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 15 juny 1937 – )

Eclesiàstic i historiador. Doctor en història eclesiàstica a la Gregoriana de Roma i diplomat en paleografia, diplomàtica i arxivística, fou professor a la Facultat de Teologia de Catalunya. Des del 1972 fou director de la Biblioteca Pública Episcopal i de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

Entre les seves nombroses publicacions cal destacar: Evolució paleogràfica del nom de Terrassa (1975), Roma y las iglesias particulares en la concesión del palio a los obispos y arzobispos de Occidente (1976) -la seva tesi doctoral-, 83 pergamins del Monestir de St. Llorenç de Terrassa (segles X-XI) (1978) -en col·laboració-, Epistolario del Dr. Masmitjà, fundador de la Congregación de religiosas “Corazón de María” (1981), etc.

Inicià la publicació d’un Catàleg Monumental de l’Arquebisbat de Barcelona, del qual ha publicat dos volums (1978 i 1981). L’any 2010 fou elegit acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Marquès i Planagumà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.

Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).

Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.

Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.

Llovera i Tomàs, Josep Maria

2 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 17 desembre 1874 – Barcelona, 23 març 1949)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.

És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).

Griera i Gaja, Antoni

9 Respostes

(Sant Bartomeu del Grau, Osona, 17 gener 1887 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 4 desembre 1973)

Eclesiàstic i filòleg. Estudià a Vic i a les universitats de Halle i Zuric, i formà part del grup promotor del “Butlletí de Dialectologia Catalana” (1913), de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou també col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya.

Féu una aportació laboriosa de la llengua amb l’Atlas lingüístic de Catalunya, i l’any 1919 guanyà un accèssit al premi de filologia catalana de l’IEC amb Vocabulari dels documents catalans dels segles IX, X, XI i XII.

Se li deuen altres treballs com la tesi doctoral La frontera catalano-aragonesa (1914) i els volums del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya (1935-47), com també una Gramàtica històrica del català antic (1931).

Havia estat membre adjunt de la Secció Filològica de l’IEC, del 1921 al 1928; però l’any 1932 trencà amb l’Institut i es demostrà hostil enfront de la seva obra. Acabada la guerra civil, fou professor a la universitat i al seminari de Barcelona. Residí a Sant Cugat del Vallès.

L’any 1963 publicà les seves Memòries.