Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Cardenal i Fernández, Salvador

4 Respostes

(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)

Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).

Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.

Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.

Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.

Canelles i Carreres, Agustí

2 Respostes

(Alpens, Osona, 22 juny 1765 – Alella, Maresme, 9 abril 1818)

Matemàtic, astrònom i religiós. Estudià filosofia, matemàtiques i nàutica a Barcelona. Ingressà a l’orde de trinitaris calçats després d’un viatge a Veracruz (1789). Fou catedràtic de cosmografia i de matemàtiques (1803) i el 1806 ocupà la càtedra de nàutica a l’Escola de Nàutica de Barcelona.

Ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts (1803), on llegí un Proyecto de una medida universal sacada de la Naturaleza, i col·laborà amb els astrònoms Joan Baptiste Delambre i Pierre François Méchain durant llur estada a Catalunya per a la determinació del metre (1805).

Durant la invasió francesa formà part de l’exèrcit espanyol i s’hi distingí pels treballs de topografia i obres de campanya; aixecà plans de ciutats (Descripción de la plaza de Vich y sus contornos en 1813). Aplegà elements per a formar un mapa general de Catalunya, i el 1817 estudià un sistema per tal d’aprofitar les aigües del Llobregat per al reg del pla de Barcelona i zones del Vallès.

Inventà un instrument per a les observacions geodèsiques i astronòmiques. Publicà: Elementos de astronomía náutica (1814).

Canals i Vidal, Francesc d’Assís

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 maig 1922 – 7 febrer 2009)

Filòsof i articulista. Llicenciat en dret i filosofia a Barcelona, es doctorà en filosofia (1952) a Madrid i en dret (1956) a Barcelona amb una tesi sobre la gènesi romàntica del catolicisme liberal, publicada el 1957 amb el títol de Cristianismo y revolución.

Integrat en el cenacle del jesuïta Ramon Orlandis, l’Escola Cordis Iesu, des del 1944 fou col·laborador de la revista “Cristiandad”, on ha publicat nombrosos articles, en part recollits a Política española: pasado y futuro (1980).

Catedràtic d’institut des del 1958, el 1966 succeí Jaume Bofill i Bofill en la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Internacional del Cor de Jesús, en fou conseller el 1978, i el 1981 fou president de la secció espanyola de la Societat Internacional Tomàs d’Aquino, del consell de la qual fou membre permanent.

Llicenciat en teologia (1973), el 1981 féu la tesi doctoral sobre sant Josep. Membre de la Maioricensis Schola Lullistica, en fou magister des del 1982. De la seva obra filosòfica, amb aportacions des del 1956, n’és recopilació el volum Cuestiones de fundamentación (1981).

Calvet i de Budalles, Damas

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 11 setembre 1836 – Barcelona, 2 novembre 1891)

Poeta i dramaturg. Catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Prengué part de manera activa en el moviment renaixentista de Rubió i Ors. Va intervenir en la campanya de restauració dels Jocs Florals, i hi col·laborà el mateix any de la restauració (1850) amb Són ells!, poema dins el corrent romàntic, com Els aires de la pàtria (1863) i Embarcament de l’exèrcit català per la conquista de Mallorca (1878), premiats en els Jocs Florals.

L’any 1861 assistí a les de “Feligrige” a Tarascó, fet que permeté per primera vegada establir relacions entre els escriptors catalans de la Renaixença i els occitans. Posteriorment publicà el recull de les seves poesies esparses, amb el títol de Vidrims (1881), i el seu millor poema, Mallorca cristiana (1886), que narra la conquesta de Mallorca per Jaume I.

La seva obra dramàtica oscil·la entre el quadre de costums, com La romeria de Requesens (1864), i el drama de tipus històric, com La campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià (1900). Col·laborà sovint a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Corona de Aragón” i “Diario de Barcelona”.

Caixal i Estradé, Josep

6 Respostes

(el Vilosell, Garrigues, 9 juliol 1803 – Roma, Itàlia, 26 agost 1879)

Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona (1833) i bisbe d’Urgell (1853-79). Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera.

Essent bisbe d’Urgell assistí al Concili Vaticà I, on intervingué activament en les discusions. Membre destacat del partit carlí, topà durament amb les autoritats liberals, s’exilià el 1855 i redactà la Carta a los españoles, que signà la princesa de Beira (1864), en la qual s’afirmava la total incompatibilitat del carlisme amb el liberalisme i es proclamava com a candidat carlí el futur Carles VII, fill gran de Joan Carles de Borbó i de Bragança (Joan III) que havia renunciat a les seves pretensions.

Fou senador (1870-72), representant de la província eclesiàstica de Tarragona, durant el regnat d’Amadeu de Savoia; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la República (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per tal d’unir-se a l’exèrcit carlí, del qual fou nomenat vicari general castrense. Un cop conquerida la Seu d’Urgell pels carlins, es reintegrà a la seva diòcesi. En conquerir la plaça les tropes alfonsines (1875), fou pres i confinat a Alacant i, més tard, desterrat a Roma. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Morí a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell.

És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales… (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana… Per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).

Bricall i Masip, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1936 – )

Economista i polític. Doctor en dret i en ciències econòmiques, ha estat professor a ESADE, a la universitat de Saragossa (1976), catedràtic d’economia política a la Universitat de Palma (1981) i, en diversos períodes, professor a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic des del 1982. Director d’estudis del Centre d’Estudis de Planificació (1968),

Ha publicat la seva tesi doctoral Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) (1970, en dos volums), La planificació econòmica (1973), Introducció a l’economia (1977), El sistema financer (1977), a més de participar en alguns treballs col·lectius.

Secretari general de la Presidència de la Generalitat (1977-79), fou conseller de Governació (desembre 1979-abril 1980) amb el govern Tarradellas. A les eleccions autonòmiques de l’abril de 1984, fou elegit diputat independent en la candidatura del PSC-PSOE. Renuncià a l’escó el 1986, abans de ser elegit rector de la Universitat de Barcelona, càrrec que mantingué fins al 1994.

Borrell i Soler, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.

Bolòs i Capdevila, Oriol de

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 16 març 1924 – Barcelona, 22 març 2007)

Botànic. Fill d’Antoni de Bolòs i Vayreda. Catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona (1953), membre de diverses institucions científiques catalanes i internacionals i director de l’Institut Botànic de Barcelona (1967-84). Ha centrat les seves investigacions en l’estudi de la flora dels Països Catalans, del Pirineu i de la depressió de l’Ebre.

Ha publicat nombrosos treballs, alguns en col·laboració, com: La vegetación de las comarcas barcelonesas (1950), Les groupements végétaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme (1957), Les zones de vegetació de Catalunya (1957), El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la Plana de Vic (premi Josep Massot i Palmés 1957) (1968), Recherches phytosociologiques dans l’Île de Majorque (1959), El paisaje vegetal barcelonés (1962), Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967), La botànica catalana als darrers decennis (1969), Contribution à la géobotanique de l’Île de Majorque (1972), La vegetació de la Serreta Negra de Fraga (1973), L’Aphyllanthion dans les Pays Catalans (1976), La vegetació del Montseny (1983) i Flora als Països Catalans (1984).

Boix i Raspall, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.

Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.

La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.