Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Castellet i Solanas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.

Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.

Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.

El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.

Millet i Pagès, Lluís

35 Respostes

(el Masnou, Maresme, 18 abril 1867 – Barcelona, 7 desembre 1941)

Músic. Germà de Salvador i deixeble de Josep Rodoreda, Carles G. Vidiella i Felip Pedrell. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès, i va fundar amb Amadeu Vives l’Orfeó Català (1891) i dos anys més tard ambdós foren nomenats directors perpetus.

Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l’any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l’escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la “Revista Musical Catalana”.

Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del segle XVI. Consagrà la seva vida a l’Orfeó Català, que dirigí en l’estrena d’una gran quantitat d’obres cabdals de la música universal.

La seva producció coral és d’una gran qualitat: El cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, Choral, Jovenívola, Himne. Compongué també Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15), entre ells el popular Via Crucis, Pregària a la Verge del Remei, Salve Regina (1913) i nombrosos càntics i cançons. Escriví dues obres simfòniques: Ègloga i Catalanesques (1891).

Publicà El cant popular religiós (1912), L’Art i la Moral (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la “Revista Musical Catalana”. Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Fou el pare de Lluís Maria Millet i Millet.

Cassadó i Moreu, Gaspar

8 Respostes

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Casasús i Guri, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1944 – )

Periodista i catedràtic universitari. Llicenciat en dret. El 1966 entrà com a redactor al diari “Tele/eXprés” fins què fou nomenat cap de direcció (1970-76), després passà a ser-ho del diari “Catalunya Exprés”, (1976-79). Del 1971 al 1974 fou director de la revista “Dossier Mundo”. Del 1980 al 1982 fou delegat a Barcelona del setmanari “Gaceta Ilustrada” i el 1983 fou nomenat secretari general de la redacció de “La Vanguardia”.

A partir del 1987 s’introduí en el món acadèmic i fou nomenat president de la Societat Catalana de Comunicació i vice-director del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la UAB (1988), deixà el càrrec en ésser nomenat degà de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que  compaginà amb la redacció d’editorials de “La Vanguardia” i amb la presidència de l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), és autor d’una vintena de llibres i de més de cent articles en revistes de recerca i divulgació. Ha estat guardonat amb nombrosos i importants premis.

Casassas i Ymbert, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1948 – )

Historiador. Féu els estudis de llicenciatura i doctorat a la Universitat de Barcelona, de la qual després fou catedràtic d’història contemporània i director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català.

Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. La seva obra s’ha centrat en el món intel·lectual català des del segle XIX fins a la guerra civil espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals.

Entre les seves obres destaquen Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (1980), L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies (1986), Intel·lectuals, Professionals i Polítics a la Catalunya contemporània (1989), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El futur del catalanisme (1997) i Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (1999).

Casassas i Simó, Enric

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 2 novembre 1920 – Barcelona, 16 febrer 2000)

Químic. Doctorat a la Universitat de Barcelona, d’on fou professor adjunt els anys 1950-66. Fou catedràtic de química inorgànica i analítica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1969-76), de química analítica a la universitat de La Laguna (1967-69) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-76) i de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona (a partir del 1976). Treballà als EUA sobre polarografia (1954-55).

Ha publicat força treballs, i s’ha especialitzat en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electromagnètiques. El 1968 obtingué el premi Martí d’Ardenyà, de l’IEC. Ha participat en tasques relacionades amb l’organització de la recerca: fou vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual en fou president (1982), i president del Consell Científic i Tecnològic de la CIRIT de la Generalitat de Catalunya d’ençà del 1981.

Carreras i Planells, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 maig 1946 – )

Geòleg. Es llicencià en ciències geològiques el 1969 a la Universitat de Barcelona, on es doctorà l’any 1973, amb una tesi sobre el metamorfisme i l’estructura del cap de Creus. Amplià estudis a l’Imperial College of Science de Londres, on obtingué el títol de Master of Science el 1974. Fou professor de la Universitat de Barcelona fins el 1984, any en què es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a catedràtic de geologia estructural.

Ha centrat les seves investigacions en la geologia estructural de terrenys cristal·lins, principalment del nord-est de la península Ibèrica, i en particular del cap de Creus. També s’ha dedicat als aspectes teòrics i de modelització experimental d’estructures de deformació dúctil i a l’anàlisi petroestructural. El 1979 organitzà l'”International Conference on Shear Zones in Rocks” a Barcelona i al cap de Creus. Juntament amb Manuel Julivert i J. Sodevila, creà el Laboratori de Deformació Experimental (BCN-Stage) a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Realitzà estades de recerca a les universitats de Baltimore (1991) i de Minnesota (1999). També s’ha interessat pel tema de la geoconservació. Contribuí en el projecte de llei de protecció de l’actual Parc Natural del Cap de Creus amb un informe sobre el patrimoni geològic d’aquest espai. Els anys 1999 i 2000 fou cap encarregat del “Projecte d’Inventari i Catàleg de Geotops i Geozones a Catalunya”.

Carreras i Artau, Tomàs

3 Respostes

(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)

Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).

Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).

Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.

Carreras i Artau, Joaquim

3 Respostes

(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)

Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).

Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).

Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.

Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).