Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Martín i Ramos, Josep Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 1948 – )

Historiador. Es llicencià en història a la Universitat de Barcelona i després fou catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, on també fou director del departament homònim.

Director de l’arxiu històric de la Fundació Rafael Campalans, dedicat a recollir els fons documentals de la història del socialisme català. També ha format part de la direcció de la revista d’història “L’Avenç” (1993-99), i en fou el conseller editorial.

Ha escrit diverses obres, especialment sobre el moviment obrer i socialista català, entre les quals Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1930-1936) (1977), Història gràfica del moviment obrer a Catalunya (1989), Condicions materials i resposta obrera a la Catalunya contemporània (1992), Rojos contra Franco. Història del PSUC, 1939-1947 (2002) i, juntament amb Gabriel Pernau, Les veus de la presó. Històries viscudes per 36 lluitadors antifranquistes (2003).

Martí i d’Eixalà, Ramon

8 Respostes

(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)

Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.

Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.

Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.

Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.

Martí i Castell, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 novembre 1945 – )

Lingüista. Doctorat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona (1973) i en llengües i literatures estrangeres a la de Roma (1977), ha estat professor en diverses universitats italianes i a Berkeley (Califòrnia). Catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona (1989-92) i de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual fou el primer rector (1992-98).

Ha estat president del consell supervisor del TERMCAT (1999-2002). Membre fundador del Grup Català de Sociolingüística, membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de la Comissió Permanent del Consell Social de la Llengua Catalana. Patró de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Investigador principal del projecte Llengua, literatura i societat de l’edat mitjana al segle XIX (des de 1993), i un dels investigadors del projecte Enclaus lingüístics. Recursos verbals, ideologies, comunitats (des de 2007), i del projecte Gramàtica del Català Antic (des de 1999).

Membre del Consell de redacció d’“Estudis Romànics”, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, on ingressà el 1992, la Secció Filològica del qual presidí des del 2002, i titular de la càtedra UNESCO de Llengua i Educació (2002). Membre del Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell de Direcció del Centre de Terminología de Catalunya (TERMCAT), i del Consell Supervisor de la xarxa Coneixements, Representacions i Usos del Català (CRUSCAT) de l’Institut d’Estudis Catalans. En l’àmbit estatal fou membre de diverses entitats.

És autor, entre d’altres estudis, dels llibres Llengua catalana (1986), Gramàtica històrica. Problemes i mètodes (1990), L’ús social de la llengua catalana (1992), Gràmatica històrica catalana I i II (1999 i 2000), Els orígens de la llengua catalana (2001), Estudi lingüístic dels “Usatges de Barcelona“. El codi a mitjan segle XII (2002), L’Institut d’Estudis Catalans. Del dictamen acord de 1907 als Estatuts de 2001 (2002), i Corbella. De la pintura existencial a l’essencial (2006).

En col·laboració amb altres autors ha publicat La llengua catalana a Tarragona (1981), Diccionari de locucions i de frases fetes (1984), Coneguem els nostres parlars (1985), Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), Diccionari d’homònims i parònims (1988), El comentari lingüístic de textos. Teoria i pràctica (1990), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització (1991), Coneixement i ús de la llengua catalana a Tarragona (1992), The Earliest Stage of Language Planning. The ‘First Congress’ Phenomenon (1993), L’ús social i el futur de la llengua (1994), Enciclopèdia de la llengua catalana (2001) i La llengua literària de Llull a Ausiàs March (2001).

Ha participat com a enquestador principal dels volums I, II i III de l’Atlas Lingüístic del Domini Català (2001 i 2003), i del volum I del Petit Atles Lingüístic del Domini Català (2008) i en la preparació del primer volum de les Obres completes de Pompeu Fabra (2005). També ha escrit nombrosos articles i estudis, especialment sobre temes de sociolingüística, i d’història de la llengua: La planificació lingüística al Québec i a Catalunya Ha impartit cursets i seminaris en diversos centres acadèmics i culturals nacionals i internacionals.

Martí i Alsina, Ramon

15 Respostes

(Barcelona, 10 agost 1826 – 21 desembre 1894)

Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.

Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.

La migdiada

Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.

Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.

A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.

Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.

La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.

Margarit i Consarnau, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 11 maig 1938 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 16 febrer 2021)

Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i poeta. Publicà entre el 1963 i 1979 quatre llibres de poesia en castellà.

A partir del 1981 publicà en català, tot aprofundint en la recerca de les seves arrels personals i poètiques, en la línia meditativa, intimista i lírica de Salvador Espriu i Martí i Pol, amb un llenguatge despullat, però ric en imatges, sobri en l’exemple.

Entre altres ha publicat els llibres de poesies: Vell malentès (1981), La dona del navegant (1987), Càlcul d’estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Poemes d’amor (2013), etc. Les seves obres han guanyat diversos premis i dues vegades la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona (1983 i 1985).

Com a arquitecte, treballà conjuntament amb Carles Buxadé i Ribot, els quals han rehabilitat la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Així mateix, pertanyé a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.

Margalef i López, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1919 – 23 maig 2004)

Ecòleg. Es llicencià el 1949 en ciències naturals a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1952. Investigador de l’Institut de Biologia Aplicada del CSIC (1946-51). Membre de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que dirigí en el període 1966-67, al qual donà un gran impuls i un prestigi internacional. L’any 1967 s’encarregà de la càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona, que ocupa fins al 1986.

Ha assolit renom internacional com a especialista en l’estudi dels organismes marins i d’aigües dolces. En la seva dilatada tasca científica destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics en l’estudi de les poblacions.

Ha rebut nombrosos premis, entre ells el premi Huntsman d’Investigacions en Ciències Marines en la seva primera edició (1980), el Naumann-Thienemann de limnologia, i el premi Ramón y Cajal d’investigació científica.

Ha escrit nombrosos articles i llibres, entre els quals cal destacar Comunidades naturales (1962), Perspectivas en teoría ecológica (1968), Ecología (1974), La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnología (1983), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Planeta azul, planeta verde (1992).

El 1991 fou designat pel Parlament Europeu com a titular del comitè científic de l’Agència Europea del Medi Ambient.

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Manjarrés i de Bofarull, Ramon de

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)

Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.

Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.

L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.

Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.

Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.

Maluquer de Motes i Nicolau, Joan

9 Respostes

(Barcelona, 3 desembre 1915 – 28 setembre 1988)

Prehistoriador i arqueòleg. Fou deixeble de P. Bosch i Gimpera i Lluís Pericot. Catedràtic d’arqueologia a la universitat de Salamanca (1949) i a la de Barcelona (des del 1958).

Va portar la direcció de diverses excavacions, entre les quals cal destacar el jaciment ibèric de Tornabous i els dels poblats ibèrics d’Ullastret. Fundà les revistes “Zephyrus” i “Pyrenae” (1965) i la de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona.

Cal destacar les obres El yacimiento hallstático de Cortes de Navarra (1954-58), La humanidad prehistòrica (1958), Epigrafía prelatina de la Península Ibèrica (1968), Historia económica y social de España. La Antigüedad (1973), en col·laboració, La prehistoria española (1975), Tartessos. La ciudad sin historia (1970 i 1975), El santuario protohistórico de Zalamea de la Serena (1981-83) i Prehistòria i edat antiga (1987).

Fou el pare de Jordi Maluquer de Motes i Bernet.

Majoral i Moliné, Roser

Deixa un comentari

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1942 – Barcelona, 7 novembre 2005)

Geògrafa. Llicenciada en geografia i història per la Universitat de Barcelona (1971), on es doctorà el 1977 amb la tesi Clasificación de los paisajes agrarios en Cataluña, en fou professora titular des del 1984 i catedràtica des del 1989.

S’especialitzà en l’estudi de la geografia agrària, camp en el qual publicà diversos treballs (L’extensió actual de la vinya i l’olivera a Catalunya, 1979; Anàlisi de l’agricultura a la Vall d’Aran, en col·laboració amb F. López, 1983, etc). Directora del departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Territorial de la Universitat de Barcelona (1990-94), coordinà el Grup de Recerca Consolidat d’Anàlisi Territorial i Desenvolupament Regional (ANTERRIT) de la Generalitat de Catalunya (1998), fou vicepresidenta de la Societat Catalana de Geografia de 1988 a 1993, membre de la junta directiva de la Asociación de Geógrafos Españoles (1986-90) i membre fundador i president del Grup de Treball de Geografia Rural (1984-88).

Entre 1984 i 2000 dirigí grups de treball i comissions de la Unió Geogràfica Internacional (UGI), del comitè espanyol de la qual fou cosecretària (1998-2000).