Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Lull Santiago, Vicente

Deixa un comentari

(La Plata, Argentina, 1949 – )

Arqueòleg i prehistoriador. Catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1993.

El seu treball d’investigació s’ha centrat en la teoria de la interpretació arqueològica, en l’arqueo-ecologia mediterrània entre el IV i el I mil·lenni aC i en la prehistòria recent del sud-est de la península Ibèrica i les Illes Balears.

Entre les seves publicacions destaquen: La “cultura” de El Argar. Un modelo para el estudio de las formaciones sociales prehistóricas (1983), Arqueología de Europa, 2250-1200 aC. Una introducción a la edad del bronce (1992, en col·laboració) i Cronología de la Prehistoria Reciente de la Península Ibérica y Baleares (1996, en col·laboració).

López i Rodó, Laureà

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)

Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.

Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.

Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.

Lluch i Martín, Ernest

3 Respostes

(Vilassar de Mar, Maresme, 21 gener 1937 – Barcelona, 21 novembre 2000)

Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques a Barcelona (1961). Ha estat professor universitari a Barcelona i València, rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (1985-95) i, des del 1986, catedràtic d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona.

Dirigent del PSC, diputat al congrés (1977-89) i, en el període 1982-86, ministre de Sanitat i Consum en el primer govern socialista.

Ha publicat nombrosos llibres sobre teoria econòmica i història, entre els quals destaquen La població catalana (1964), L’economia de la regió de Tarragona (1968), en col·laboració amb Emili Giralt, Notes sobre el desenvolupament de l’economia al Principat de Catalunya: 1750-1964 (1965), Una teoria de l’Empordà (1987) i La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996). Participà també en l’obra col·lectiva Ecnomia crítica: una perspectiva catalana (1973).

Morí en un atemptat d’ETA.

Llopis i Lladó, Noel

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 agost 1911 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 15 febrer 1968)

Geòleg. Llicenciat en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1932), fou professor auxiliar d’aquesta universitat i catedràtic de geografia física a Oviedo (1948-59), estudià tectònica alpina a Grenoble (1949-53) i fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid.

Durant els anys 1936-39 aixecà el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50.000, publicà nombrosos treballs sobre tectònica i morfologia del Prepirineu i del Pirineu català, i sobre la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani.

Creà el Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Fou un dels fundadors de l’Editorial Alpina, de Granollers (1949), i publicà a més diversos treballs de divulgació.

Llobet i Reverter, Salvador

2 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 18 novembre 1908 – 23 març 1991)

Geògraf. S’especialitzà en geografia regional: publicà El medio y la vida en Andorra (1947) i El medio y la vida en el Montseny (1947), tesi doctoral, primera a l’estat espanyol sobre les tesis regionals modernes inspirades en P. Vidal de la Blache.

També estudià la geografia agrària de la comarca del Maresme, la urbana de Granollers, les terrasses fluvials del Besòs i el Ter, el peruglacialisme del Ripollès, etc. Amb caràcter general, preferí la geografia física. Col·laborà en la Geografia de Catalunya, dirigida per Solé i Sabarís (sobresurt el capítol de l’explotació del camp).

Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona. Des de l’Editorial Alpina impulsà eficaçment la cartografia i la geografia de la muntanya catalana. Fou president de la Societat Catalana de Geografia (1980-86).

Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel

Deixa un comentari

(Lleida, 1946 – )

Historiador. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la mateixa universitat i president de l’Ateneu Popular de Ponent de Lleida.

Ha col·laborat amb l’equip de direcció del Grup Eiximenis de Lleida i amb l’IREL (Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida) en el tema de la relació entre fe cristiana i cultura contemporània.

Publicà, entre altres obres, El Congrés de Sants (1975), Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923 (1988), Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón (1989) i Carlins i liberals a Lleida (1833-1840) (1993).

El 1999 fou guardonat amb el premi Jaume I d’actuació cívica.

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

5 Respostes

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.

Lamuela i Garcia, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Lingüista. Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, catedràtic de lingüística romànica a la universitat de Tolosa.

La seva activitat acadèmica se centra en l’estudi de l’evolució fonètica de les llengües romàniques, tema sobre el qual publicà diversos articles, i en els processos de planificació lingüística, àmbit a què corresponen les obres Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984), juntament amb Josep Murgades, Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística (1987) i Estandardització i establiment de les llengües (1994).

D’altra banda, col·laborà en la redacció de les Normes ortografiques der aranés (1982) i és autor de La grafie furlane normalizade: Regulis ortografichis de lenghe furlane e sielte des formis gramaticâlsdal furlan comun (1987). També és autor, en col·laboració amb Lola Badia, de l’edició de l’Obra completa de Bernat Metge (1975).

Izard i Llorens, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 octubre 1934 – 16 gener 2024)

Historiador. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a París (1960-61). La seva llarga dedicació universitària l’ha dut successivament a les facultats d’història de la Universitat de Barcelona (1961-65), la Universidad de Los Andes (Mérida, Veneçuela, 1968-70), la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-75) i, novament, a la de Barcelona on, des del 1975, fou titular del departament d’Història d’Amèrica.

Ha combinat el seu treball universitari amb el de recerca i s’ha especialitzat, d’altra banda, en la revolució industrial a Catalunya, tema sobre el qual ha publicat els llibres La revolución industrial en España: expansión de la industria algodonera catalana, 1832-1861 (1968, tesi doctoral), Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1869-1913) (1970), Esclavos y negreros (1975), El segle XIX. Burgesos i proletaris (1978) i Manufactureros, industriales y revolucionarios (1979).

Sobre la història d’Amèrica, ha publicat els llibres Series estadísticas para la historia de Venezuela (1970), El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979) i Tierra firme. Historia de Colombia y Venezuela (1987).

Ha publicat, a més, nombrosos estudis i articles sobre ambdues qüestions, ha col·laborat en diferents obres de divulgació i ha participat en diverses revistes d’història, entre les quals “L’Avenç”, de la qual fou membre assessor.

Guitart i Duran, Josep

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1946 – )

Arqueòleg. Llicenciat (1968) i doctorat (1974) a la Universitat de Barcelona, fou professor de la mateixa del 1968 al 1979, i a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1979, d’on fou catedràtic d’arqueologia des del 1991. Director del Museu de Badalona en 1975-80, ha ocupat diversos càrrecs oficials a la Generalitat de Catalunya: cap del Servei de Museus (1980-82), sotsdirector general de Museus, Arts Plàstiques i Arqueologia (1982-84), sotsdirector general d’Universitats (1987-90) i director general d’Universitats (1990-93).

Ha dirigit excavacions a les ciutats romanes de Baetulo, Iesso i Clunia. Membre del Comitè Espanyol per a l’elaboració de la Tabula Imperii Romani, de la Junta de Museus de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Autor, entre altres publicacions, de Baetulo: topografía arqueológica, urbanismo e historia (1976) i, en col·laboració, del Llibre blanc dels museus de Catalunya: Criteris per a l’organització del patrimoni museístic del país (1984).