Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Miralles i Moya, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 febrer 1955 – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 3 juliol 2000)

Arquitecte. Professor (1985) i catedràtic (1996) de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1984 obrí el seu propi estudi, que des del 1993 comparteix amb Benedetta Tagliabue.

Entre les seves obres, sovint premiades, destaquen el cementiri d’Igualada (1996), les instal·lacions olímpiques de tir amb arc de Barcelona (1991) i diversos treballs ambientals, com els de la Rambla de Reus o de l’avinguda Icària de Barcelona.

Entre els projectes internacionals destaquen l’edifici del nou Parlament escocès d’Edimburg (1999) i el nou edifici per a l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia. El 1996 rebé el Lleó d’Or de la Biennal veneciana.

Mir i Curcó, Conxita

Deixa un comentari

(Torregrossa, Pla d’Urgell, 25 juny 1952 – )

Historiadora. Llicenciada per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat docent a la Universitat de Barcelona i a l’ICESB. Catedràtica d’història contemporània a la Universitat de Lleida, institució de la qual també fou vicerectora.

Bona part de la seva recerca s’ha centrat en l’estudi de les dinàmiques electorals en el període de la Restauració. Participà en l’obra col·lectiva Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923 (1982), i aprofundí aquesta temàtica amb Lleida (1890-1936). Caciquisme polític i lluita electoral (1985). També edità Actituds polítiques i control social a la Catalunya de la Restauració (1875-1923) (1989).

Després obrí una línia de recerca sobre la repressió franquista al món rural català, fruit de la qual són les obres Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del tribunal de responsabilitats polítiques a la província de Lleida (1997) i Vivir es sobrevivir. Justicia, orden y marginación en la Cataluña rural de posguerra (2000). Després va continuar la seva recerca en l’anàlisi de la violència i la repressió durant l’època franquista col·laborant en l’organització de diversos seminaris i congressos.

Ha coordinat el monogràfic La represión bajo el franquismo de la revista “Ayer” (2001), Violència i repressió a Catalunya durant el franquisme: balanç historiogràfic i perspectives (2001), i ha publicat, amb Julián Casanova com a coordinador, Morir, matar. Sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco (2002).

Membre de diferents associacions i del consell de redacció de diverses revistes entre les quals destaquen “Recerques” i “Plecs d’Història local de l’Avenç”.

Millàs i Vallicrosa, Josep Maria

1 Resposta

(Santa Coloma de Farners, Selva, 29 novembre 1897 – Barcelona, 26 setembre 1970)

Orientalista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1920), amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana. Aplegà al Marroc els materials publicats a Textos màgics del nord d’Àfrica (1923). Catedràtic d’hebreu a la universitat de Madrid (1925-31) i a la de Barcelona (1932).

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia de la Historia. Obtingué el premi March de Lletres el 1959. És autor d’una important tasca investigadora sobre la història de la ciència àrab i la seva relació amb la ciència europea medieval.

Entre els seus treballs destaquen Els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1924), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), Historiadors aràbics referents a la conquesta catalana (1932; publicat el 1987), La poesía sagrada hebraicoespañola (1940), Las tradicciones orientales en los manuscritos de la catedral de Toledo (1942), Estudios sobre Azarquiel (1943-50), Selomó ibn Gabirol como poeta y filósofo (1945), Yêhudá ha-Leví como poeta y apologista (1947), El “Liber predicationis contra judeos” de R. Llull (1957), Tablas astronómicas del Rey Pedro el Cerimonioso (1962), Aproximaciones al Oriente Medio (1962) i Literatura hebraicoespañola (1967).

Traduí al català el Pantateuc (1928-29), en col·laboració amb Carles Cardó, i els llibres dels profetes Isaies (1935), Jeremies i Baruc (1946).

Milà i Fontanals, Pau

5 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 16 gener 1883)

Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.

Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.

Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.

Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.

Milà i Fontanals, Manuel

30 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Joan Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Menal i Brufal, Pere

Deixa un comentari

(Lleida, 1951 – Cervera, Segarra, 4 abril 1991)

Matemàtic. Llicenciat en matemàtiques per la Universitat de Barcelona (1973), s’incorporà immediatament com a professor al departament de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ocupà el càrrec de catedràtic d’àlgebra des del 1983. El 1987 obtingué el grau de doctor en matemàtiques amb la tesi Sobre radicals finits i linealitat residual de grups nilpotents.

Treballà en grups lineals, anells de grup, anells regulars de von Neumann i C*-àlgebres; publicà més de trenta treballs en reconegudes revistes internacionals de matemàtiques, alguns d’ells en col·laboració amb d’altres prestigiosos algebristes. Fou iniciador impulsor de la teoria dels anells en el nostre país. L’any 1990 fou nomenat editor de la revista “Communications in Algebra”.

Morí en un accident de trànsit.

Mateu i Llopis, Felip

3 Respostes

(València, 15 novembre 1901 – Barcelona, 13 abril 1998)

Numismàtic, historiador i bibliotecari. Doctor en història (1926), el 1930 ingressà al Cos d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou nomenat director del Museu Arqueològic i de la Biblioteca Provincial de Tarragona. Especialitzat en la història monetària, el 1931 passà com a conservador a la Secció de Numismàtica del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, i del 1937 al 1939 fou director accidental de l’Arxiu del Regne de València.

Essent director de la Biblioteca de Catalunya (1940-72), llavors anomenada Central, i de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1943-72), fundà la revista “Biblioteconomía” (1944). Catedràtic de paleografia i diplomàtica a les universitats d’Oviedo (1943), València (1943-45) i Barcelona (1945-71).

És autor de diversos estudis històrics, entre els quals destaquen La Ceca de Valencia y las acuñaciones valencianas en los siglos XIII a XVIII (1929), La moneda española (1946), Glosario hispánico de Numismática (1946), Aportación a la historia monetaria del Reino de Valencia en el siglo XVIII (1955), Bibliografía de la Historia Monetaria de España (1958) i La moneda del reino de Valencia (1977).

Matabosch i Soler, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 maig 1935 – )

Eclesiàstic i teòleg. Estudià a Barcelona, Roma i Bossey (Suïssa), i fou ordenat sacerdot el 1959. Doctor en teologia, llicenciat en història i ciències de la informació i diplomat en teologia espiritual i ecumenisme, s’ha especialitzat en temes relacionats amb el moviment ecumènic.

Ha col·laborat en tota mena d’iniciatives d’acostament entre les esglésies cristianes. Catedràtic de la Facultat de Teologia de Barcelona, on fou degà de la secció Sant Pacià (1979), el 1972 fundà l’Institut de Teologia de Barcelona. Fou delegat episcopal de pastoral universitària, membre del consell de redacció de la revista “Concilium” i col·laborador assidu de diaris i revistes.

Ha publicat La Iglesia y sus esperanzas (1965), Roger Garaudy i el redescobriment de l’home total (1970), Liberación humana y unión de las Iglesias (1975), Divorci i Església (1977), La esperanza cristiana en un mundo conflictivo (1979), etc.

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

Martinell i Callicó, Jordi

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1948 – )

Paleontòleg. Deixeble de Miquel Crusafont i Miquel de Renzi, es llicencià en ciències geològiques per la Universitat de Barcelona el 1971 i es doctorà el 1976. Professor de geologia de la Universitat de Barcelona des del 1972, en fou catedràtic de paleontologia des del 1986.

Especialista en l’estudi dels mol·luscs del Neogen fins l’actualitat, i també en els fenòmens de bioerosió fòssils i actuals. L’any 1978 fundà el grup de treball Paleontologia del Neogen, de la Universitat de Barcelona. Des del 1987 fou cap d’estudis de l’ensenyament de geologia de la Universitat de Barcelona.

Fou vicepresident del Regional Committee on Mediterranean Neogene Stratigraphy (International Union of Geological Sciences) i membre del consell directiu de la History of the Earth Sciences Society. Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, de la Sociedad Española de Paleontología, de la International Paleontological Association, de la European Paleontological Association, i de la Unitas Malacologica International, entre d’altres.

Organitzà el congrés International Symposium on Concept and Method in Paleontology, el 1981.