Arxiu d'etiquetes: Catalunya (geo)

Costa Daurada, la

(Catalunya)

Denominació turística del litoral català corresponent al litoral de Barcelona i Tarragona, entre la desembocadura de la Tordera i el delta de l’Ebre. Amb una llargària aproximada de 330 km, és el producte dels accidents orogràfics creats per la Serralada Litoral, la Depressió Pre-litoral i la Serralada Pre-litoral.

Al sud del Garraf s’inicia una costa sorrenca i plana que només queda trencada pel cap de Salou, on comença el golf de Sant Jordi. Els principals nuclis turístics són: Sitges, Torredembarra, Cambrils, Sant Carles de la Ràpita i especialment Salou, tots situats al sud de la ciutat de Barcelona.

Des dels anys 1960 i 1970 s’ha convertit en una zona de turisme de masses, i com a conseqüència d’això, en una àrea de forta urbanització i concentració demogràfica, especialment els mesos d’estiu.

Enllaç web: Costa Daurada

Costa Brava, la

(Catalunya)

Nom turístic donat al litoral de la regió de Girona, constituïda pel sector septentrional del litoral català, des de la desembocadura de la Tordera fins a la frontera francesa.

Comprèn tres sectors litorals ben diferenciats de sud a nord: el primer, i el més extens, està constituït pel contacte amb el mar de la Serralada Litoral, que dóna lloc a una costa alta i articulada, de materials granítics, on s’obren nombroses cales i petites platges. El segon sector està constituït per dos petits golfs, la platja de Pals i el golf de Roses, separats pel massís calcari de Montgrí; en aquest sector, sortida al mar de les planes empordaneses, predominen les grans platges obertes amb un rerepaís freqüentment pantanós. Finalment, el tercer sector correspon a l’extrem oriental dels Pirineus, al cap de Creus, la part més retallada i feréstega de la Costa Brava.

El fenomen turístic que dóna nom a aquesta costa es manifestà ben aviat, cap al començament del segle XX, i la féu una de les regions turístiques de més tradició i importància. A causa dels atractius paisatgístics i climàtics i de la proximitat de França i de la ciutat de Barcelona, és una de les zones litorals més visitades de l’Estat espanyol.

Per la seva importància hotelera, els principals centres turístics de la costa són: Lloret de Mar, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Cadaqués, Roses, Platja d’Aro, Blanes, l’Estartit, Sant Antoni de Calonge i Palamós.

Enllaç web: Costa Brava

Catalunya -nació-

Nació de l’Europa mediterrània: 32.108 km2, 7.522.596 hab (2016)

Situada a la costa oriental de la península Ibèrica. S’estén entre l’estany de Salses, el Cinca i el riu de la Sénia. Fins a la segona meitat del segle XII no s’utilitzà el nom de Catalunya per designar el conjunt de comtats que, alliberats de la denominació musulmana abans del segle IX, constituïren un conjunt sobirà d’ençà del primer terç del segle XI.

Segueix sent un enigma l’origen del nom de Catalunya tot i les diverses teories que s’han esbossat: la que vincula l’origen a Otger Cataló i la llegenda dels Nou Barons de la Fama; la que fa esment dels trets característics del territori, com a terra de castells i que derivaria de castlà, defensada per Balari i Jovany i P. Bonnassie; la que el relaciona amb alguns dels pobles i ètnies antigues, com per exemple dels laketani, que defensa Joan Coromines, o la Gotholònia de F. Lot; o la que parteix dels textos del cronista islàmic al-Udri on apareix el topònim Talunya o Taluniya per designar una localitat entre Osca i Lleida i que amb el nexe Ca, contracció de cala, castell, formaria Ca-talunya.

També provinents de fonts islàmiques, una de les darreres teories es refereix a l’expressió qatal-gunya, “la terra de la riquesa”, que els pirates mallorquins dels segles X i XI utilitzaven per referir-se al territori on feien incursions de saqueig, i que podria derivar posteriorment a Catalonia, Catalania, Catalunya. Les teories són, doncs, nombroses i el debat historiogràfic encara és obert.

En l’evolució històrica, els comtats que formaven la Marca Hispànica s’anaren desvinculant gradualment entre els segles IX i X de la sobirania franca i, a partir de l’expansió de la casa de Barcelona els segles XI i XII, en temps de Ramon Berenguer III, va prendre sentit l’expressió Catalunya com a territori sobirà dominat pel comte de Barcelona que comprenia també els comtats d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

Aquest territori també es coneix des del segle XIII com la Catalunya Vella, exclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya, mentre que es designa com a Catalunya Nova aquell que se situa a ponent i al sud del Llobregat i que s’incorporà des del govern de Ramon Berenguer IV. La unió matrimonial d’aquest darrer comte amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, possibilità la formació de la corona catalano-aragonesa i una important expansió territorial: Mallorca, València, Sardenya, Sicília, etc.

El matrimoni de Ferran II de Catalunya amb Isabel I de Castella propicià una monarquia hispànica primer dominada per la casa d’Àustria i posteriorment per la casa de Borbó, tot i que es mantingueren les institucions de govern de la corona catalano-aragonesa: Diputació del General, l’audiència, la plena vigència de les Constitucions y Altres Drets de Cathalunya, etc, fins que els decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII aboliren gran part de l’ordenament públic propi. Anteriorment, per la pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa havia annexionat els comtats o, com es coneix actualment, la Catalunya Nord.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, en el context de la monarquia espanyola, s’inicià una decadència de la cultura i dels senyals d’identificació catalans, especialment de la llengua, que fins a la Renaixença no es començaren a recuperar. Les campanyes ciutadanes del Memorial de Greuges (1885), a favor del Codi civil (1885-89) o de les Bases de Manresa (1892), foren moments claus per a la formació d’un catalanisme polític que concentrà els esforços per aconseguir fórmules d’autogovern: primer mitjançant la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) i, posteriorment, a partir dels estatuts d’autonomia de 1932 i 1979, i una institució de govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya.