(Castella, segle XIII – Narbona, França, 17 juliol 1272)
Amistançada de Jaume I de Catalunya. Filla de l’infant Alfonso, senyor de Molina i de Mesa, i néta d’Alfons IX de Lleó.
Climent IV denegà (1265) el consentiment a llur matrimoni, al·legant la situació del rei respecte a Teresa Gil de Vidaure.
Designà Jaume I hereu dels seus béns al regne de Galícia.
(Guadalajara, Castella, vers 1750 – Solsona, Solsonès, 25 juliol 1830)
Bisbe de Solsona (1814-30).
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per absolutista, i fugí a França, on signà l’Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França.
També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
(Hellín, Castella, 2 juliol 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 17 febrer 1964)
Pedagoga i folklorista. Intervingué en el moviment feminista català del principi del segle XX.
Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l’ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre.
Durant la guerra civil treballà a la conselleria de Cultura de la Generalitat.
S’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.
(Valladolid, Castella, 1075 – vers 1129)
Comtessa d’Urgell (1075-vers 1129). Muller d’Ermengol V d’Urgell.
Fou la mare d’Ermengol VI, nat precisament a Castella i posat, durant la seva minoritat. sota la tutela de l’avi, que exercí les seves funcions amb gran cura.
També foren filles seves Major, Estefania i Teresa.
El seu pare fou Pedro Ansúrez (Castella, segle XI – 1118) Noble de la família del Beni-Gómez. Fou tutor del seu nét Ermengol VI, que ajudà en la conquesta de Balaguer (1106).
(Burgo de Osma, Castella, 8 setembre 1749 – Figueres, Alt Empordà, 21 gener 1810)
Militar. El 1808 era governador del castell de Montjuïc, a Barcelona, que lliurà als francesos per ordre del capità general de Catalunya.
Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions.
En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d’Honoré Reille, dirigí les actuacions dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d’excessivament perllongada i inútilment destructiva.
Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.
(Burgos, Castella, 1239 – Foix, França, 1268)
(o Àlvar de Cabrera) Comte d’Urgell (1243-67). Fill de Ponç I de Cabrera i de Maria Girón. En morir el seu pare (1243) i, poc després, el seu germà Ermengol IX, heretà el comtat d’Urgell, encara que no en prengué possessió fins al 1253.
Poc abans, i a instàncies de Jaume I de Catalunya, s’havia casat amb Constança de Montcada, però renuncià a aquesta unió per casar-se amb Cecília, filla de Roger Bernat II de Foix (1256).
Pere (I) de Montcada, ajudat per Jaume I i altres nobles, obtingué una sentència favorable del bisbe d’Osca, nomenat pel papa Alexandre IV, i envaí el comtat per obligar Àlvar a avenir-se al primer matrimoni (1259).
En 1260 se signà una treva i el 1263 Àlvar acceptà la sentència eclesiàstica i tornà amb Constança, però un nou tribunal eclesiàstic, reunit a instàncies dels Foix, sentència a favor de Cecília (1264), i Àlvar tornà amb ella.
El plet es prolongà encara dos anys, fins que Àlvar es negà obertament a acceptar una nova sentència desfavorable (1266). Llavors Jaume I ocupà el comtat i Àlvar es refugià al comtat de Foix, on morí.
(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)
(o Alfons d’Aragó i d’Escobar) Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.
Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.
El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.
En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.
En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.
El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.
A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.
(Huete, Conca, 1883 – Montpeller, França, 1950 ?)
Periodista. Fou redactor d'”El Radical”, de València, el 1908 es traslladà a Barcelona i entrà a la redacció d’“El Poble Català” on feu diverses seccions. També col·laborà a algunes altres publicacions de vida efímera.
Fou per un temps director de “La Campana de Gràcia”, de “L’Esquella de la Torratxa” i d’“El Día Gráfico”, col·laborà al “Papitu”, publicà treballs a la “Revista de Catalunya”. El 1914 abandonà “El Poble Català” en protesta pel pacte de Sant Gervasi.
Del 1915 al 1918 escriví a la revista “Iberia”, també fou col·laborador i redactor d’altres publicacions, com el diari “El Diluvio”.
El 1939 s’exilià a Perpinyà i el 1945 encara col·laborà a la revista “Per Catalunya”, editada a Niça.
L’any 1943 aparegué a Barcelona el llibre Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 signat per “Luis Cabañas Guevara” que hom creu que era un pseudònim de Màrius Aguilar i de Rafael Moragas. És autor també d’altres llibres, alguns dels quals publicats amb pseudònim.
(Valladolid, Castella, 30 març 1946 – )
Arquitecte i polític. La seva família es traslladà a Barcelona quan ell tenia un any, ciutat on cursà estudis d’aparellador.
Tingué diversos càrrecs polítics a l’ajuntament, com el de tinent d’alcalde (1979-83). Fou elegit president del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona (1979-83), director general de la Fira de Barcelona (1983-87) i el 1987 fou nomenat conseller delegat del Comité Organitzador Olímpic Barcelona’92. L’any 1996 s’incorporà com a directiu del Grup Planeta, president de Vueling (2003-07) i director general d’El Corte Inglés.
(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)
Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.
La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.
Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.
Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).
Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.
Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).
Dades dels Països Catalans 