(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)
Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.
Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.
Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.
(Burgos, Castella, 1460 – Esparreguera, Baix Llobregat, 26 gener 1536)
Abat de Montserrat (1512-36). Anà a Montserrat el 1493 amb el grup de monjos reformadors de Valladolid presidits per García Jiménez de Cisneros, el qual, després del breu abadiat de Pedro Muñoz (1510-12), fou succeït per ell en el càrrec abacial.
Engrandí l’església i els edificis del santuari eclesiàstic, i hi instal·là una impremta (1518-26).
És autor del Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (1536-37), i probablement del Compendio breve de exercicios espirituales (1520), reeditats una vintena de vegades dins i fora de la Península Ibèrica en diverses llengües europees.
Lleó X li encomanà (1513) la reforma dels convents de monges de Barcelona i la congregació de San Benito de Valladolid, i la revisió i publicació del cerimonial i de les seves constitucions (Burgos, 1521; Barcelona, 1528).
(Valladolid, Castella, 1889 – Barcelona, 1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf), on fou membre fundador de la CNT, participà en la vaga general de l’agost de 1917 i col·laborà a “Solidaridad Obrera”, amb el pseudònim d’Ángel Rojo.
El 1925 substituí Maurín en la direcció de “La Batalla”, però fou empresonat poc temps després, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat el juliol de 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; membre del grup dels trentistes i dirigent de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, organització sindical del POUM.
Durant la guerra civil tornà a la CNT, i pel gener de 1939 s’exilià a França. Retornà a Barcelona, on morí després de veure publicats els seus Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976-78).
(Valladolid, Castella, 1884 – Barcelona, 7 juny 1921)
Dirigent sindicalista. Treballador d’arts gràfiques a Barcelona.
Milità a la CNT, dins la línia sindicalista de Salvador Seguí. Col·laborà sovint a “Tierra y Libertad”. Fou elegit secretari nacional de la CNT el 1920.
Detingut el mateix any, fou posat en llibertat la matinada del 7 de juny de 1921 i assassinat en sortir de la presó Model de Barcelona.
(Castella, 1385 – Santa Maria de Nieva, Castella, maig 1441)
Reina consort de Sicília i després reina propietària de Navarra i comtessa de Nemours. Filla de Carles III de Navarra i d’Elionor de Castella.
Muller de Martí I el Jove (1402), hereu de Martí I l’Humà i rei de Sicília, del qual tingué un fill (1406), Martí, que morí infant.
Governà durant les expedicions del seu marit, en una de les quals aquest morí (Sardenya, 1409). Blanca romangué a Sicília com a vicària i lloctinent reial (1409-15). No aconseguí de dominar els barons de l’illa, que es dividiren en dues faccions rivals.
La situació es complicà en morir el rei Martí l’Humà; aleshores Blanca fou cobejada pels que pretenien deslliurar Sicília de la corona catalano-aragonesa, mentre que els palermitans pretenien de casar-la amb el baró de Chiusa, per tal d’iniciar una dinastia sicíliana. Bernat IV de Cabrera intentà així mateix d’apoderar-se d’ella.
El 1419 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Joan (futur Joan II de Catalunya), fill de Ferran I d’Antequera. Les bodes se celebraren a Pamplona el 1420 i s’anaren a viure a Castella. Tingueren quatre fills: Carles, príncep de Viana (1421), Joan (1422-24), Blanca d’Aragó (1424) i Elionor d’Aragó (1426).
L’any 1425, a la mort del seu pare, heretà Navarra i el 1441 morí deixant el país dividit entre els partidaris del seu marit Joan II i els del seu fill Carles de Viana, que acabà amb l’esclat de la guerra civil que assolà Navarra i que s’enllaçà amb la revolució catalana i la guerra contra Joan II.
(Castella, segle XIII – Narbona, França, 17 juliol 1272)
Amistançada de Jaume I de Catalunya. Filla de l’infant Alfonso, senyor de Molina i de Mesa, i néta d’Alfons IX de Lleó.
Climent IV denegà (1265) el consentiment a llur matrimoni, al·legant la situació del rei respecte a Teresa Gil de Vidaure.
Designà Jaume I hereu dels seus béns al regne de Galícia.
(Guadalajara, Castella, vers 1750 – Solsona, Solsonès, 25 juliol 1830)
Bisbe de Solsona (1814-30).
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per absolutista, i fugí a França, on signà l’Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França.
També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
(Hellín, Castella, 2 juliol 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 17 febrer 1964)
Pedagoga i folklorista. Intervingué en el moviment feminista català del principi del segle XX.
Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l’ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre.
Durant la guerra civil treballà a la conselleria de Cultura de la Generalitat.
S’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.
(Valladolid, Castella, 1075 – vers 1129)
Comtessa d’Urgell (1075-vers 1129). Muller d’Ermengol V d’Urgell.
Fou la mare d’Ermengol VI, nat precisament a Castella i posat, durant la seva minoritat. sota la tutela de l’avi, que exercí les seves funcions amb gran cura.
També foren filles seves Major, Estefania i Teresa.
El seu pare fou Pedro Ansúrez (Castella, segle XI – 1118) Noble de la família del Beni-Gómez. Fou tutor del seu nét Ermengol VI, que ajudà en la conquesta de Balaguer (1106).
(Burgo de Osma, Castella, 8 setembre 1749 – Figueres, Alt Empordà, 21 gener 1810)
Militar. El 1808 era governador del castell de Montjuïc, a Barcelona, que lliurà als francesos per ordre del capità general de Catalunya.
Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions.
En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d’Honoré Reille, dirigí les actuacions dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d’excessivament perllongada i inútilment destructiva.
Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.
Dades dels Països Catalans 