Arxiu d'etiquetes: Barcelona (pol)

Barcelona, pau de -1529-

2 Respostes

(Barcelona, 29 juny 1529)

Tractat de reconciliació entre Carles I i el papa Climent VII, signat a la catedral de Barcelona.

Les clàusules del conveni foren redactades a Barcelona pel nunci  papal Girolamo Bencucci, conjuntament amb Mercurino Gattinara, De Praet i el cardenal Granvelle, en representació de Carles I.

L’emperador es comprometia a restituir Ravenna, Cervio, Mòdica, Reggio i Rubiera al papa, i aquest reconeixia a Carles I la investidura del regne de Nàpols, li prometia de coronar-lo emperador del Sacre Imperi i el comprometia a convocar un concili ecumènic per tal de posar fi al cisme; ambdós signataris es comprometien a una aliança militar contra els turcs i els luterans. Restava pendent la qüestió de Milà.

La pau de Barcelona inaugurà un període de col·laboració entre Carles I i Climent VII, que havia de traduir-se en la solemne coronació de Carles I a Bolonya, aspiració del cercle erasmista del gran canceller imperial Mercurino Gattinara, del qual Miquel May formava part.

Banquet de la Victòria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 novembre 1905)

Celebració de la Lliga Regionalista per la victòria a les eleccions municipals, que consistí en un gran àpat que tingué lloc en el Frontó Comtal.

A la sortida es formà una manifestació que baixà pel carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat Republicana els membres d’aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants.

Aquests fets suscitaren una caricatura al “Cu-cut” (23 novembre) que disgustà l’estament militar, el qual, amotinat (25 novembre), calaren foc a la redacción i impremta del setmanari i a la redacció de “La Veu de Catalunya”.

El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulga la llei de jurisdiccions, que afavoria els amotinats. Per tal d’oposar-se a aquesta llei es formà la Solidaritat Catalana.

Bandera Negra, La

5 Respostes

(Barcelona, 1925 – novembre 1926)

Organització secreta d’acció directa. Dependent d’Estat Català, partit que era dirigit per Francesc Macià i Daniel Cardona des de l’exili.

Entre els fundadors hi havia diversos dels complicats en el “complot de Garraf” (Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Enric Granier-Barrera i Jaume Balius).

Es dissolgué arran dels fets de Prats de Molló.

Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera

2 Respostes

(Barcelona, març 1840 – 1848)

Agrupació. Muns, Sugranyes i Vicheto foren els seus dirigents principals. Fou a la vegada un instrument de previsió social i de cooperativisme i un òrgan de negociació amb els fabricants.

El 1843 fou dissolta per la seva participació en el moviment contra Espartero i per la militància republicana o progressista de gran part dels seus membres. Si bé continuà existint com a Companyia Fabril de Teixidors, desaparegué totalment el 1848.

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

6 Respostes

(Barcelona, 1932 – )

(FNEC)  Organització estudiantil. Creada amb l’adhesió de totes les agrupacions catalanistes i dels dissidents de la FUE (Federació Universitària Espanyola). Des de bon principi, la FNEC es declarà nacionalista i anticlassista. La seva intervenció fou decisiva, durant el Bienni Negre, a favor de la llibertat política i acadèmica.

A partir del 19 de juliol de 1936 es fusionà amb la UGT i participà en les tasques de mobilització. El 1937 organitzà el I Congrés Nacional d’Estudiants Catalans. El 1940 passà a la clandestinitat i el 1986 es reconstruí com a associació d’estudiants universitaris d’esperit nacionalista.

Enllaç web: Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya

Estat Català

44 Respostes

(Barcelona, 18 juliol 1922 – )

Organització nacionalista. Fundada per Francesc Macià, alhora partit polític i d’acció directa; el seu òrgan fou el periòdic “Estat Català”. El seu nacionalisme radical provocà una repressió molt dura i, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, els caps del partit fugiren cap a França. A l’interior, l’organització funcionà per mitjà d’un directori que orientava les activitats dels militants, enquadrats en escamots, reclutats sobretot al CADCI i a diversos ateneus

El 1925, els elements més radicals constituïren la sots-organització La Bandera Negra, l’objecte de la qual era “la defensa nacional segons el mètode d’acció directa”. Posteriorment, Estat Català visqué una etapa de gran activitat: constituí un comitè pro presos, emeté l’emprèstit Pau Claris (que li permeté l’autofinançament) i publicà a Barcelona el “Butlletí d’Estat Català”.

Macià, malgrat que els cenetistes i els comunistes es negaren a ajudar-lo, es decidí a donar, des de l’exterior, un cop de força que provoqués un alçament general a Catalunya i en altres llocs d’Espanya. Encara que la policia francesa féu avortar la conspiració de Prats de Molló (novembre 1926), els fets i el subsegüent procés a Macià, J. Carner i Ribalta, Ventura Gassol i d’altres detinguts donaren una ressonància internacional a Estat Català com a principal força que afrontava la dictadura.

Macià féu després, amb V. Gassol, un viatge a Amèrica, on aconseguí l’ajut d’unes quantes entitats catalanes d’ultramar, i convocà una assemblea a l’Havana (1928) que preparà una Constitució. Al mateix temps, Estat Català, reorganitzat a l’interior, col·laborà en la preparació del complot avortat per Sánchez Guerra (1929) i envià Jaume Aiguader com a representant de l’organització al pacte de Sant Sebastià (1930).

Amb vista a les eleccions d’abril de 1931, Estat Català passà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, amb l’aprovació de l’Estatut, alguns grups radicals se’n separaren i formaren diversos grups polítics (el futur Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!, Estat Català-Partit Proletari, etc). Cap al 1934 es formà, dintre d’Esquerra, un altre grup amb l’antic nom d’Estat Català, i adoptà formes d’organització paramilitar. La pugna que aleshores s’originà entre Josep Dencàs i Lluís Companys es manifestà en els fets del Sis d’octubre.

Pel maig de 1936 se separà d’ERC, i dirigit per Josep Dencàs reuní el grup paramilitar Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i alguns sectors de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. Tingué com a portaveus “Estat Català” i el “Diari de Barcelona” (fins al juliol 1937).

Després de la guerra civil, participà en el Front Nacional de Catalunya (1939) i menà una activitat clandestina (1945-60). Reaparegué per l’abril de 1976, mantingué una presència testimonial sota la direcció de Josep Planchart i Ramon Rius.

S’ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes.

Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana

2 Respostes

(Barcelona, 18 març 1981 – Catalunya, 1994)

Moviment de mobilització cívica en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, format per diverses entitats i persones de rellevància, a partir d’una Assemblea celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Després de l’èxit assolit en la magna concentració al camp del F.C. Barcelona amb el lema “Som una nació” (24 juny 1981) i arran de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA (14 març 1982), la Crida sofrí l’abandó d’elements moderats (29 juny 1983) i passà a realitzar campanyes al carrer en defensa de l’ús públic del català.

El 1993 es va auto-dissoldre en considerar acomplerts els seus objectius inicials de mobilització popular. Molts dels seus dirigents passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

21 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.

Bloc Obrer i Camperol

35 Respostes

(Barcelona, 1930 – Catalunya, 1936)

(BOC)  Organització política marxista. Fundada arran de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear, disconformes amb el Partit Comunista d’Espanya i dissidents de la III Internacional.

Sota la direcció de Joaquim Maurín, secretari general, reivindicava la lluita revolucionària, i propugnava la federació de nacions socialistes de l’Estat espanyol i l’autodeterminació de Catalunya. Impulsà la creació de l’Aliança Obrera (1933).

S’escindí en dues fraccions: l’una es fusionà (1936) en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb altres organitzacions marxistes, i l’altra s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Bandera Roja

1 Resposta

(Barcelona, 1968 – )

Organització d’esquerra revolucionària. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig francesos, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es transformà en l’Organització Comunista -i el 1973 esdevingué Organització Comunista d’Espanya- en assolir una implantació estatal.

Incorporada a l’Assemblea de Catalunya (1972), l’any 1974 el sector més moderat i possibilista (J. Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l’abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el mateix any, ingressà al PSUC.

Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugnà per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al socialisme. Tenia com a principals publicacions “Bandera Roja” (des del 1968), “Estrella Roja” al Principat (d’ençà del 1970) i “El Comunista” al País Valencià.