(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)

Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.

Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).

Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.

Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.

Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.

S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).

Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.

Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.

Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.