(Barcelona, 15 setembre 1853 – Madrid, 22 setembre 1915)
Militar. Pertanyia al cos d’enginyers. Lluità a Catalunya contra els carlins. Ascendí a coronel el 1904.
Col·laborà a nom nombre de revistes militars estrangeres.
Publicà algunes obres sobre fortificació i balística, i els treballs històrics El sitio de Barcelona en 1713-1714 i Apuntes sobre la última guerra de Cataluña.
(Barcelona, 30 octubre 1929 – Madrid, 5 gener 2006)
Pianista. Inicià els seus estudis musicals essent encara ben petita. Als set anys donà el seu primer concert.
Ha actuat a nombrosos països europeus i ha participat als festivals Chopin de Valldemossa. Guanyà el Premi Pere Massaveu el 1951.
També ha efectuat diverses gravacions.
(Barcelona, 10 maig 1860 – 29 setembre 1917)
Escultor. Treballà sobretot en obres aplicades a l’arquitectura, en pedra, marbre i terra cuita.
La seva col·laboració fou sol·licitada per molts arquitectes.
(Barcelona, 18 desembre 1933 – 28 novembre 2007)
Historiador i assagista. Professor a les universitats de Barcelona i Màlaga, s’ha especialitzat en els segles XIX i XX.
És autor de L’era industrial a Espanya (1961), Federalismo y revolución. Las ideas sociales de Pi y Margall (1966), Ideología y clases en la España contemporánea (1969-70), Història crítica de la burgesia catalana (1972), segona edició, ampliada, d’Els burgesos catalans (1966), La España que no pudo ser (1971), Pi y Margall y el federalismo español (dos volums, 1975-76), De la Revolución de Septiembre a la Restauración (1976), Història de Catalunya (1979-83) i Història d’Espanya (1987).
(Barcelona, 22 agost 1926 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)
Monjo benedictí i abat titular de Montserrat (1967-89), més conegut per Cassià Maria Just.
Escolà a Montserrat (1939) i monjo (1947), fou ordenat prevere (1950). Estudià música a Roma amb Higini Anglès, Vignanelli i Carducci. De retorn, fou prefecte de l’escolania i sotsdirector de la capella de música.
En l’orde monàstic, ha estat mestre de novicis (1957), prior amb l’abat Gabriel Brasó (1964) i abat coadjutor de dom Aureli M. Escarré (desembre 1966).
El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 12 gener 1904 – 8 febrer 1994)
Pintor. Inicialment dedicat al paisatge, exposa a Pittsburgh (1929), on obtingué un Premi Carnegie que li permeté d’establir-se als EUA (1936), on s’especialitzà en decoracions de ballet (Ballets Russes de Montecarlo, Ballet Society de Nova York, etc).
Aplicà (1949) a les teles que pintava el nom de relleu-pintura. La seva obra, d’un cert estil arcaïtzant, destaca pel dibuix acurat i per l’importància de l’efecte lumínic.
(Barcelona, 27 setembre 1865 – 1908)
Pintor i crític d’art. Germà d’Oleguer. Format a l’Escola de Llotja, anà becat a París.
Exposà repetidament a Barcelona i París. Assajà diversos estils.
Com a crític col·laborà a “La Renaixença” i, especialment, a “Joventut”.
Fou el pare del pintor i escriptor Albert Junyent i Quinquer.
(Barcelona, 29 gener 1876 – 7 març 1956)
Pintor i escenògraf. Germà de Sebastià, es formà a l’Escola de Llotja i a quinze anys entrà a treballar al Teatre del Liceu.
Fou un dels més acreditats escenògrafs de l’escena catalana, especialment per les escenografies d’òperes wagnerianes, també organitzà festes populars.
El 1910, de les seves experiències, publicà Roda el món i torna al Born.
(Barcelona, 1903 – París, França, 1976)
Pintor i escriptor. Fill del pintor Sebastià Junyent i Sans i deixeble del seu oncle Oleguer.
Conreà preferentment el paisatge, sobretot vistes de suburbis. També es dedicà a la pintura decorativa (col·laborà en l’Exposició del 1929).
Exiliat a Veneçuela el 1939, s’instal·là després a París (1955). Féu exposicions individuals a Barcelona, París i diverses ciutats sud-americanes.
Com a escriptor col·laborà en diversos periòdics estrangers i publicà algunes obres, com Mallorca (1927) i Van Gogh (1963).
(Barcelona, vers 1662 – 1735)
Polític. Marquès de Castellmeià i baró de Montclar.
L’any 1696 exercí el càrrec d’oïdor militar de la Generalitat i va ésser un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
Va prendre part en la guerra de Successió i fou un dels aristòcrates catalans que es mantingueren invariablement partidaris de la causa borbònica. S’incorporà a l’exèrcit i entrà a Barcelona amb les tropes vencedores de Felip V de Borbó l’11 de setembre de 1714.
El duc de Berwick el nomenà administrador de la Junta Provisional de Govern de Barcelona (1714-18), càrrec que va exercir fins a la constitució de l’ajuntament borbònic, del qual fou nomenat regidor (1718).
Dades dels Països Catalans 