(Sabadell, Vallès Occidental, 29 novembre 1899 – Barcelona, 18 juny 1986)

“Pere Quart”  Escriptor. D’una família de tradició dins de la burgesia industrial sabadellenca; el seu besavi patern fou Pere Oliver, fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla.

Estudià a Barcelona la carrera de dret, però des de jove es decantà per les lletres i escriví poemes, teatre i prosa literària. Formà part, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, del Grup de Sabadell, de caràcter avantguardista.

Col·laborà en el “Diari de Sabadell” (1930-34), “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Revista de Catalunya”, “Mirador” i “D’Ací d’Allà”. Fou cofundador, a Sabadell, de la col·lecció literària de edicions La Mirada, que entre el 1925 i el 1935 publicà una dotzena d’obres.

El 1928 publicà el seu primer llibre, Una tragèdia a Lil·liput, sàtira de la burgesia local. L’any següent debutà en l’aventura teatral, amb la presentació a “Mirador” de Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet, però fins el 1934 no inicià la seva carrera poètica amb Les decapitacions. Cataclisme (1935) és la seva primera obra teatral important. A Allò que tal vegada s’esdevingué (1936) desmitificà les estructures familiars i el món de la religió. Del 1937 són Bestiari (Premi Joaquim Folguera 1936) -llibre de poemes epigramàtics i una petita obra mestra del llenguatge i la ironia- i Contraban -cinc narracions i una obra de teatre, Cambrera nova-.

Amb la guerra civil, la seva obra, que fins aquell moment havia estat bàsicament crítica, esdevingué, en el sentit més ampli de la paraula, militant. Els seus supòsits estètics, que es movien encara en els límits del Noucentisme, tendiren a una formulació realista en la qual la història viscuda té un paper rellevant. La demostració en són les seves obres d’aquell període, especialment l’Oda a Barcelona (1936) i La fam (1938), Premi del Teatre Català de la Comèdia.

Durant la guerra civil formà part de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i escriví l’himne de l’Exèrcit Popular Català. En aquesta etapa desenvolupà una gran activitat intel·lectual, amb nombroses col·laboracions a diaris, a revistes i a la ràdio, i com a directiu de la Institució de les Lletres Catalanes.

S’exilià el 1939 i, després de passar alguns mesos a França, on formà part del grup d’escriptors del castell de Roissy-en-Brie, s’establí a Santiago de Xile fins el 1947, que retornà a Catalunya. A Xile, féu de corredor de vins i de sabates i treballà per a l’ambaixada britànica.

Ben integrat a l’activitat i la vida dels catalans residents en aquest país, fou un gran animador cultural i patriòtic. Escriví sovint versos festius, per commemorar efemèrides, com l’himne de la Penya Batibull. Hi dirigí la revista “Germanor”. Amb Xavier Benguerel fundà l’editorial el Pi de les Tres Branques. Fou membre de l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura. Col·laborà a “La Nación” i “Atenea” de Santiago i escriví una trentena de peces de teatre radiofònic, com Guerrillas del aire. Del 1947 és el llibre de poemes Saló de Tardor, intent de poesia elegíaca.

Ja de retorn a Catalunya, passà uns quants mesos a la presó i es dedicà a una tasca obscura de traducció i redacció editorial i col·laborà a “Destino” amb el pseudònim Jonás. El 1955 fou fundador i membre actiu de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona; el mateix any, director literari en la primera etapa del Club dels Novel·listes.

Foren uns anys grisos en els quals preparà la seva obra posterior, especialment el llibre de poemes Terra de naufragis (1956), que obtingué el premi Óssa Menor 1955, i les obres teatrals Ball robat (1956) i Primera representació, estrenades el 1958 i el 1959, i recollides, juntament amb Una drecera -premi Àngel Guimerà 1957-, en el volum Tres comèdies (1960).

La seva reaparició literària, un innegable creixement de la literatura catalana -després dels vint anys més difícils de la postguerra- i una afecció progressiva del públic, li significaren un gran ajut moral que es traduí en una major producció i en una represa del nervi, del vigor moral i de l’afany combatiu dels anys de la guerra. Fou cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani (1957-63).

El decenni dels anys 1960 fou un dels seus moments més alts com a escriptor, tant en el sentit de la creació com en el de l’acollida per part dels lectors. Rebé els premis Ausiàs Marc 1959 i la Lletra d’Or 1961 pel seu llibre de poemes Vacances pagades (1960), una de les fites del “realisme històric” català.

El 1962 publicà Dotze aiguaforts de Granyer i el 1963 aplegà tots els seus llibres de poemes, més d’altres d’inèdits, a Obra poètica i tota la seva obra narrativa a Biografia de Lot i altres proses; més tard, el primer volum de l’Obra Completa aplegà les seves narracions, on està inclosa la darrera obra.

El 1964 passà a treballar com a director literari a l’editorial Aymà, on dirigí les Edicions Proa i la col·lecció A Tot Vent, i començà a col·laborar a “Serra d’Or”. Del 1968 és el llibre de poemes Circumstàncies i del 1970 Tros de paper, col·lecció d’articles de crítica de costums. El 1975 fou editat el primer volum de l’Obra completa, però la seva obra poètica continuà amb Quatre mil mots (1977), Poesia empírica (1981, premi de la Generalitat de Catalunya) i dues antologies (1979 i 1982).

Finalment, publicà nombroses traduccions, tant de narradors (Colette, Elsa Morante, Simone de Beauvoir) com de dramaturgs (Molière, Claudel, Beckett, Čekhov). Fou autor d’una versió modèlica del Pigmalió de Bernard Shaw. Com a traductor rebé el premi del President de la República Francesa.

La seva aportació a la literatura catalana contemporània ha estat, ultra un llenguatge rigorós, imaginatiu i creador, una obra que planteja les tensions dialèctiques entre l’home i la història, entre la realitat i els somnis, i entre el pessimisme i l’esperança, tot tenint, com a teló de fons, la mutilació del temps i la irrisorietat de la vida.

El 1970 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979, el premi Ciutat de Barcelona pel conjunt de la seva obra. En homenatge a la seva obra, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi, que refusà.