Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

López de Ochoa i Portuondo, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 gener 1877 – Madrid, 16 agost 1936)

Militar. Participà en les guerres de Cuba i del Marroc. General d’infanteria des del 1918. Recolzà el cop d’estat de Primo de Rivera, de qui se separà el 1924. Liberal, pro-republicà i francmaçó, hagué d’exiliar-se a París el 1925 i participà en la conspiració de Sánchez Guerra (1928-29).

Acceptà la legalitat republicana el 14 d’abril de 1931 i l’autoritat de Francesc Macià. Capità general de Catalunya des del 1931, fou encarregat de refrenar la sublevació d’Astúries (1934), oposant-se a la violència de la Legió. Tanmateix, fou responsabilitzat de la repressió i empresonat el març de 1936, i a l’agost fou mort.

És autor de dos llibres document de primera mà: De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

Lluhí i Vallescà, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Francesc Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Lluís Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18 de juliol de 1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19 juliol), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

Lluch i Martín, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1928 – 4 desembre 2012)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres (1956). Fou lector de català a la universitat de Liverpool (1956-57). Passà aviat dels estudis històrics als geogràfics, centrats en el vocabulari i la metodologia, de la qual introduí fonts anglo-saxones. Ensenyà demografia a l’Escola d’Assistents Socials. En 1961 fou nomenat adjunt i encarregat del curs de geografia a la Universitat de Barcelona, fins al 1966, en què en fou expulsat per pertànyer a l’Agrupació Acadèmica del Professorat No Numerari. Aquest mateix anys començà a donar classes de geografia a l’Escola d’Estiu.

Pedagog destacat, ha excel·lit a formar un equip d’estudiosos a la Universitat Central de Barcelona i sobretot a l’Autònoma. El tema de la divisió territorial de Catalunya ha constituït la seva especialització principal, i ha dirigit equips de recerca (GET, 1968) i ha organitzat col·loquis i xerrades interdisciplinaris.

Ha publicat, juntament amb Oriol Nel·lo, els materials més importants dels seus estudis: La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya (1983) i El debat de la Divisió Territorial de Catalunya (1984). Entre els anys 1982-84 dirigí l’obra Geografía de la Sociedad Humana. Ha publicat treballs d’història de la geografia a “Un segle de vida catalana”. Exercí la crítica de llibres de geografia a la revista “Serra d’Or”.

Lloret i Orriols, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 maig 1935 – )

Físic. Estudià a la Universitat de Barcelona, i es doctorà a Barcelona (1963) i a París (1964). Especialitzat en física nuclear de les altes energies, ha treballat al Centre National de Recherche Scientifique a París i al CERN de Ginebra, així com també a Madrid, Strasbourg i Ginebra.

Ha publicat nombroses obres en el camp de la física nucleònica i subnucleònica, la física de plasmes i la síntesi de nous semiconductors. Cal destacar les obres: Dictionnaire de l’atome (1964), Física pop: una expedició al microcosmos (1977), Diccionari de la Ciència i la Tecnologia Nuclears (1979) i Per què les coses són com són (1981, amb versions francesa, anglesa i castellana). El 1979 fou comissionat per la Generalitat per informar de l’accident nuclear de Three Mile Island (Harrisburg, EUA).

Llorens i Artigas, Josep

8 Respostes

(Barcelona, 16 juny 1892 – 11 desembre 1980)

Ceramista. De jove fou crític d’art a la revista “La Veu de Catalunya”. Format inicialment a l’Escola de Belles Arts, l’any 1917 ingressà a l’Escola Superior dels Bells Oficis, on fou deixeble de Francesc Quer.

Perfeccionà estudis a París a partir del 1923. En aquesta ciutat col·laborà amb l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i amb els pintors Albert Marquet, Raoul Dufy i Georges Braque.

Amb Joan Miró realitzà (1958) els frisos simbòlics, en gres acolorit, per al palau de la Unesco a París, els murals de la universitat d’Harvard, de la Fundació Maeght i de l’aeroport de Barcelona.

A més d’un domini tècnic perfecte, que li permeté l’obtenció de noves pastes i esmalts, la seva ceràmica es caracteritza per la puresa i simplicitat de la forma i per l’absència de decorativismes.

Entre les exposicions fetes a Catalunya i a l’estranger, cal esmentar la del 1969 a la Galeria Maeght, de París. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de París del 1937 i el gran premi de la III Biennal Internacional Hispanoamericana d’Art (1955).

Publicà diversos llibres referents a la seva especialitat artística, entre els quals cal esmentar: Formulario y prácticas de cerámica (1948) i Esmaltes y colores sobre vidrio, porcelana y metal (1950).

Fou el pare de Joan Llorens i Gardy.

Llopis i Lladó, Noel

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 agost 1911 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 15 febrer 1968)

Geòleg. Llicenciat en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1932), fou professor auxiliar d’aquesta universitat i catedràtic de geografia física a Oviedo (1948-59), estudià tectònica alpina a Grenoble (1949-53) i fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid.

Durant els anys 1936-39 aixecà el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50.000, publicà nombrosos treballs sobre tectònica i morfologia del Prepirineu i del Pirineu català, i sobre la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani.

Creà el Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Fou un dels fundadors de l’Editorial Alpina, de Granollers (1949), i publicà a més diversos treballs de divulgació.

Llongueras i Badia, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)

Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.

Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).

Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.

Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.

Llimona i Bruguera, Josep

23 Respostes

(Barcelona, 8 abril 1864 – 27 febrer 1934)

Escultor. Format a l’Escola de Llotja i al taller dels germans Vallmitjana. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma, on va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina.

El seu estil es caracteritza per un idealisme naturalista i pel gust del pintoresquisme. Les primeres obres, encara acadèmiques, retraten una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de Berenguer el Gran, modelada a Roma (1888), i Modèstia (1891).

llimona2

Després el seu estil derivà cap a un modelatge més esfumat, de característiques plenament modernistes, influït per Rodin i Meunier: La primera comunió (1897), de gran tendresa religiosa, Desconsol (1907-17) o Joventut (1913), són exemples característics de la seva obra. Sabé combinar la tendresa i la força física, com en la figura de l’Estudiant, en el monument al doctor Robert, o en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi, a Montjuïc.

A l’idealisme naturalista típic del modernisme, la seva obra aporta una nota de tendresa i la creació de tipus nous (l’heroi víctima, la dona intel·ligent i misteriosa, etc).

Durant molt de temps fou president de la Junta de Museus de Barcelona. Fou el primer a rebre la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1932).

Fou el pare de Maria, Rafael i Lluís Llimona i Benet.

Llimona i Bruguera, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1860 – 23 febrer 1926)

Pintor i decorador. Germà de l’escultor Josep. Començà la carrera d’arquitectura, però va abandonar-la i estudià pintura, amb Frederic Trias i Martí i Alsina. Fou un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc (1892).

Naturalista de formació, en la seva obra, d’escenes íntimes i paisatges, realitzada amb tècnica perfecta i un acoloriment suau, cerca un simbolisme transcendent, inspirat en Puvis de Chavannes. A més de la vida camperola, el van atraure els temes religiosos moralitzadors.

De la seva obra destaquen els quadres El senyor rector, Marta i Maria, Lectura (1891), El retorn de l’hort (1896), Montserrat (1923), els plafons del baldaquí de l’església del monestir de Ripoll, decoració de la cúpula del cambril de Montserrat, dos grans quadres per a l’oratori de Sant Felip Neri i dos plafons per a l’església del Pi, de Barcelona.

Fou el pare de Mercè i Núria Llimona i Raymat.

Lladó i Figueres, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)

Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d’“Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.

Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele/eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc).

Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).