Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

5 Respostes

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.

Layret i Foix, Francesc

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 novembre 1920)

Advocat i polític republicà. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, juntament amb Lluís Companys, fundà l’Associació Escolar Republicana (1900) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), que posteriorment presidí. Ingressà després a la Unió Republicana, que acabdillava Nicolás Salmerón. En les eleccions municipals del 1905 fou elegit regidor de Barcelona i posteriorment s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Elegit novament regidor de Barcelona (1909), ocupà accidentalment l’alcaldia de la ciutat.

Des dels seus càrrecs municipals va patrocinar importants projectes econòmics i culturals i diverses reglamentacions laborals favorables al proletariat. El 1910 ingressà a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i es presentà a les eleccions a corts per Granollers, on va ésser derrotat. En l’esfera privada es dedicà a l’advocacia, especialment en la defensa dels sindicalistes de la CNT, la qual cosa li valgué un gran prestigi entre els ambients obrers.

El 1914, en ocasió de l’aliança electoral de la UFNR amb els radicals de Lerroux, abandonà el partit i fundà amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys el Bloc Republicà Autonomista, que recollí l’esperit del programa de Francesc Pi i Margall del 1894. El 1917, el Bloc s’integrà dins el Partit Republicà Català, al qual Layret, membre del directori, va conferir una orientació marcadament esquerrana. Per la seva influència, el partit s’adherí, després de la Revolució russa, a la Internacional Comunista. L’any 1919 fou elegit diputat a corts per Sabadell.

Layret preparà curosament el terreny per realitzar una aproximació cap als elements sindicalistes de la CNT, a fi de sostreure-la, almenys en part, del seu tradicional apoliticisme i formar un ampli partit polític de base obrera i socialista. Amb aquesta finalitat mantingué una constant relació amb Salvador Seguí.

Essent governador civil de Barcelona el general Martínez Anido (1920), Layret presentà al ministre de governació una forta protesta contra les innombrables detencions efectuades a la capital catalana. Poc temps després s’intensificà la repressió i foren detinguts Companys i Seguí. Quan Layret es dirigia a interessar-se per la sort dels detinguts, va ésser assassinat en ple carrer per terroristes assalariats de la patronal.

Lamuela i Garcia, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Lingüista. Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, catedràtic de lingüística romànica a la universitat de Tolosa.

La seva activitat acadèmica se centra en l’estudi de l’evolució fonètica de les llengües romàniques, tema sobre el qual publicà diversos articles, i en els processos de planificació lingüística, àmbit a què corresponen les obres Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984), juntament amb Josep Murgades, Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística (1987) i Estandardització i establiment de les llengües (1994).

D’altra banda, col·laborà en la redacció de les Normes ortografiques der aranés (1982) i és autor de La grafie furlane normalizade: Regulis ortografichis de lenghe furlane e sielte des formis gramaticâlsdal furlan comun (1987). També és autor, en col·laboració amb Lola Badia, de l’edició de l’Obra completa de Bernat Metge (1975).

Lamote de Grignon i Bocquet, Joan

9 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1872 – 11 març 1949)

Compositor i director d’orquestra. Professor al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música.

Fundà l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1911), de la qual fou director, com ho fou també de la Filharmònica i la Blütner-Orchester, ambdues de Berlín. Dirigí la Banda Municipal de Barcelona del 1914 al 1939.

Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.

De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).

Junoy i Muns, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 10 desembre 1887 – 3 maig 1955)

Escriptor. Dedicat al dibuix i a la pintura, visqué a París, on va treballar com a caricaturista. Després va dedicar-se al periodisme i col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Campana de Gràcia” i “La Revista”.

L’any 1915 publicà a la revista barcelonina “Iberia” la famosa Oda a Guynemer, cal·ligrama, comentada per Apollinaire. Dirigí la revista “Trossos” i va esdevenir un dels representants del moviment d’avantguarda, però dins un corrent esteticista.

El seu llibre Poemes i cal·ligrames (1920), conté una art poètica del tot revolucionària. Després, convertit al catolicisme, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s’inserí en el classicisme, creà “La Nova Revista” (1927-29) i fou un dels fundadors d’“El Matí”.

Com a teòric i assagista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i deures de la joventut (1924), El gris i el cadmi (1926) i L’actualitat artística (1931). Des del 1939 escriví en castellà i abandonà el seu catalanisme militant.

Junoy i Gelabert, Emili

1 Resposta

(Barcelona, 1857 – 15 gener 1931)

Periodista i polític. Estudià dret a Barcelona i dirigí durant bastants anys el diari “La Publicidad”. Diputat per Manresa (1893-95) i per Barcelona (1898, 1903-05), col·laborà estretament amb Lerroux i secundà les seves actituds demagògiques i anticatalanistes.

El 1906, tanmateix, arran de l’agitació militar i de l’anomenada Llei de Jurisdiccions, varià la seva posició política i s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana, dins el qual tornà a ésser elegit diputat (1907). Aquell mateix any formà part del directori del partit d’Unió Republicana.

Posteriorment fou senador en quasi totes les legislatures i mantingué una actitud liberal, encara que passà al camp monàrquic i féu costat a Francesc Cambó en diverses ocasions.

Junceda, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 13 febrer 1881 – Blanes, Selva, 10 setembre 1948)

(Joan Garcia-Junceda i Supervia)  Dibuixant il·lustrador i caricaturista. Seguí, en les seves historietes, un estil dinàmic, dins la línia de Caran d’Ache, i en certa manera d’Apel·les Mestres.

Col·laborà en revistes humorístiques catalanes (“Cu-Cut!”, “La Tralla”, etc) i en diverses revistes i setmanaris de tot Espanya. Il·lustrà Don Quijote, El llibre de les bèsties, Contes russos, Canigó i, sobretot, les novel·les de J.M. Folch i Torres.

Els seus dibuixos sobre temes de la vida barcelonina constitueixen una important font iconogràfica de l’ambient local dels primer decennis del segle XX; en aquest vessant destaca la seva col·laboració en revistes com “En Patufet” i “Virolet”.

Usà diversos pseudònims (Titella, Jafet, Papassa, etc).

Jordana i Mayans, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 1893 – Buenos Aires, Argentina, 1958)

Escriptor. Deixà la carrera d’enginyer per la literatura.

Com a novel·lista s’inicià amb Quatre venjances (1923) i L’anell del Nibelung (1926), barreja de fantasia i realisme; assajà el gènere policíac amb El collar de la Núria (1927), i amb La veritat sobre Sigfrid (1927) i L’incest (1928) alternà l’humor amb un estil irreverent a la manera d’Anatole France. Després escriví Una mena d’amor (1931), narració eròtica. A l’exili publicà Tres a la reraguarda (1940), contes amb temes de la guerra civil o populars. A Barcelona li fou publicat, el 1971, El món de Joan Ferrer, experiència en la línia de Joyce.

Amb un estil precís, quasi matemàtic, fou col·laborador de publicacions catalanes i sud-americanes. Director de l’Oficina de Correcció de la Generalitat, publicà diversos llibres sobre la llengua catalana, alguns amb el pseudònim de Bernat Montsià. Excel·lent traductor de quatre volums de Shakespeare (1930-32) i d’obres per a la “Biblioteca A Tot Vent”. També té obres infantils. Signà també Candi Brossa i Arnau Bellcaire.

Joan i Juvé, Joel

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 novembre 1970 – )

Actor. El 1992 féu el seu debut teatral amb l’obra El sueño de una noche de verano, el 1993 debutà en cinema amb Rosita, please, i el 1994 aparegué en televisió en la sèrie Poble Nou de TV3. Conegut sobretot pels seus papers a les sèries televisives Periodistas i Plats Bruts (2000, TV3). També intervingué en les pel·lícules La buena vida (1996), El corazón del guerrero (1999) i Las razones de mis amigos (2000).

El 1994 fundà, amb Mònica Glaenzel, Elisenda Alonso i Jordi Sánchez, la companyia teatral Kràmpack, amb la qual presentà les obres Kràmpack (1994), Soc lletja (1997) i Excuses! (2001).

Izard i Llorens, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 octubre 1934 – 16 gener 2024)

Historiador. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a París (1960-61). La seva llarga dedicació universitària l’ha dut successivament a les facultats d’història de la Universitat de Barcelona (1961-65), la Universidad de Los Andes (Mérida, Veneçuela, 1968-70), la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-75) i, novament, a la de Barcelona on, des del 1975, fou titular del departament d’Història d’Amèrica.

Ha combinat el seu treball universitari amb el de recerca i s’ha especialitzat, d’altra banda, en la revolució industrial a Catalunya, tema sobre el qual ha publicat els llibres La revolución industrial en España: expansión de la industria algodonera catalana, 1832-1861 (1968, tesi doctoral), Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1869-1913) (1970), Esclavos y negreros (1975), El segle XIX. Burgesos i proletaris (1978) i Manufactureros, industriales y revolucionarios (1979).

Sobre la història d’Amèrica, ha publicat els llibres Series estadísticas para la historia de Venezuela (1970), El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979) i Tierra firme. Historia de Colombia y Venezuela (1987).

Ha publicat, a més, nombrosos estudis i articles sobre ambdues qüestions, ha col·laborat en diferents obres de divulgació i ha participat en diverses revistes d’història, entre les quals “L’Avenç”, de la qual fou membre assessor.