(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)
Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).
Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.
(Barcelona, segle XVI – Catalunya, 1632)
Cavaller de Sant Jaume. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola, comte d’Erill. Gentilhome de cambra del príncep Filibert de Savoia.
Governador del terç de la mar a Sicília (1607), serví també a Nàpols i a Flandes. Assistí a l’expulsió dels moriscs i a una acció bèl·lica a Bizerta (1623), de la qual fou publicada una relació a Barcelona (1623).
En morir la seva cunyada, Barbara del Maino, milanesa, vídua del comte Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat, en circumstàncies poc clares (1630), fou acusat de complicitat i pres, però no fou demostrada la seva culpabilitat.
Possiblement, fou germana seva Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat (Catalunya, abans 1604 – 1665) Comtessa de Guimerà. Tia de Margarida d’Erill i del Maino. Tingué que exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
(Barcelona, 1743 – 1795)
(o Henric) Escultor. El 1762, amb Llorenç Rosselló, féu la taula de disseccions i el rentamans de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Treballà per diverses comunitats religioses (carmelitans, paüls, monestir de Montserrat). És l’autor de la Mare de Déu dels Àngels de la fornícula de la casa gremial dels velers a Barcelona (1763). El 1767 enllestí el sepulcre del marquès de La Mina a Sant Miquel del Port, Barcelona (desaparegut).
Residí a Roma (1774-76), on féu algunes obres, com Els crucificats de Gàbaa, conservat a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual esdevingué membre el 1782.
(Barcelona, 1687 – Madrid, 1755)
Compositor i organista. Format a l’escola de Joan Baptista Cabanilles, exercí com a organista i l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i al convent de Las Descalzas Reales de Madrid.
Fou considerat el millor organista peninsular de l’època.
La seva àmplia producció comprèn gairebé exclusivament obres per a orgue: versos, tocates, fugues, passos, tiempos, passacaglie, etc, totes les quals destaquen per una tècnica contrapuntística molt rica i una harmonia molt audaç.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1882 – Milà, Itàlia, 1920)
Tenor. Debutà (1911) a l’Ateneu Obrer Martinenc amb Carmen.
Actuà sovint al Teatre Principal de València (1913-14) i al Tívoli i al Liceu (1916-17) de Barcelona; assolí un gran renom a l’Opéra de París amb Aïda (1917) i a Trieste amb Otello.
Actuà a l’Amèrica del Sud, al Royal de Gibraltar (1918) i difongué La fanciulla del West de Puccini pel nord d’Itàlia.
El seu germà Jaume Elias (1891-1968) fou també tenor.
(Barcelona, 25 novembre 1848 – Blanes, Selva, 1928)
Advocat, economista i polític. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà d’Antoni.
Milità en el partit conservador i fou diputat provincial, diputat a Corts i senador per Tarragona (1914).
Fundà a Barcelona el diari “La Protección Nacional”, dedicat a la defensa de les mesures proteccionistes per a la indústria catalana.
Entre les seves obres destaquen Puertos francos: puertos de Marsella, Génova i Barcelona (1901), La crisis en España y sus remedios (1904), Apostolado y propaganda de las Asociaciones y Sindicatos agrícolas (1912) i Informe social agrario (1925).
També fou germà seu Ramon Elias i de Molins (Barcelona, 1 juny 1853 – 27 octubre 1914) Metge. És autor d’obres mèdiques.
(Barcelona, 23 novembre 1850 – 24 juny 1909)
Erudit bibliògraf i arqueòleg. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà de Josep i Ramon.
Dugué a terme investigacions arqueològiques i publicà Los estudios históricos y arqueológicos en Cataluña en el siglo XVIII.
Director del Museu d’Antiguitats de Barcelona, fundà la “Revista Històrica Latina” (1874).
Autor del Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889-95) i de nombrosos articles, especialment bibliogràfics.
(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
(Barcelona, 1758 – 5 octubre 1825)
Químic. Baró de Bestracà i primer marquès de Monistrol d’Anoia. Era fill de Francesc Fèlix de Dusai i de Fiveller.
Regidor de Barcelona (1796), fou secretari general (1789-1804) i vice-president (1820-24) de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Havia presentat memòries sobre la metal·lúrgia (1787), sobre el platí (1788), sobre l’art de fer el vidre (1792) i sobre l’acadèmic artista Joan González (1800).
Fou el pare de Maria Francesca de Dusai i de Fiveller (Barcelona, 1802 – 12 agost 1854) Segona marquesa de Monistrol i baronessa de Bestracà. Es casà amb Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner, marquès de Sant Dionís. Amb ella s’extingí la línia principal del llinatge.
Dades dels Països Catalans 