(Barcelona, 28 agost 1914 – 7 març 1998)
Futbolista. Va arribar el Futbol Club Barcelona provinent de la Unió Esportiva de Sants, on havia ingressat el 1933. Fou dos cops internacional.
Jugador en actiu fins al 1949, passà després als serveis tècnics del club.
La seva habilitat i potència li valgueren el sobrenom del Catedràtic.
(Barcelona, 22 setembre 1942 – )
Escriptora. Llicenciada en lletres i diplomada a l’Escola de Bibliologia.
Ha fet diversos estudis erudits (Plecs poètics catalans del s. XVII, 1988; Un incunable català retrobat, 1992). Ha redactat el catàleg Santiago Rusiñol (1861-1931) (1981), ha col·laborat en diverses publicacions i ha publicat textos per a l’ensenyament del català: Curs de llengua catalana per correspondència, 1r cicle (1981) i 2n cicle (1982), Mot a Mot 1 (1981) i 2 (1981).
És autora de les novel·les Silenci endins (1979) i Amic, amat (1980).
Ha col·laborat en el col·lectiu Ofèlia Dracs.
(Barcelona, 22 octubre 1908 – 31 març 1994)
Dibuixant i escriptor. Dedicat a la premsa infantil. Les seves primeres col·laboracions foren a les revistes “En Patufet” i “Virolet”, i, més tard, a “TBO” i “Pulgarcito”, al darrer dels quals van aparèixer les seves creacions més entranyables: el famós Carpanta i la minyona Petra, ambdós personatges característics dels sectors humils de la societat espanyola de la postguerra; Zipi i Zape, etc.
Treballà per a revistes humorístiques i esportives i realitzà moltes pel·lícules de dibuixos animats.
Com a escriptor és autor de les comèdies Assaig general (1957) i A dos quarts de set, rapte (1963).
(Barcelona, 22 setembre 1895 – 3 desembre 1967)
Escriptor. Deixeble d’Eugeni d’Ors.
Adscrit al Noucentisme, propugnà una poesia basada en el que anomenà -sistema de ritmologia-, agrupació de cinc peus amfibraics amb una síl·laba fònica entre dues d’àfones.
Autor d’una poesia desigual, a vegades pomposa: Ritmes (1922), Primer llibre de ritmes (1931), Poema a Catalunya (1950-57). Escriví contes (Històries de la carn i de la sang, 1928), novel·la, assaigs, teatre i unes memòries (La meva vida, 1952 i 1957).
L’any 1936 guanyà el premi Joan Maragall d’assaig amb l’obra La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 1862 – 1938)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Tècnica Tèxtil.
Es dedicà a l’ensenyament. Fundà a Barcelona l’Acadèmia Esclasans, especialitzada en dibuix de teixits, que realitzà una bona tasca formativa.
(Barcelona, 1931 – 30 març 2008)
Realitzador radiofònic, actor i cantant.
Ha actuat en teatre català i ha enregistrat discs de cançó catalana. Ha fet programes radiofònics en català a Ràdio Barcelona, a Ràdio Peninsular de Barcelona i a Ràdio Miramar de Badalona i un espai en català a televisió.
El seu programa en català Radioscope assolí una gran popularitat.
(Barcelona, 1945 – )
Músic. Especialista en música i instruments antics, especialment flautes, ha estat professor d’aquest instrument al Conservatori Municipal de Barcelona, des del 1981 director del Museu de la Música d’aquesta ciutat.
Com a concertista, individualment o amb el grup Ars Musicae, que dirigí, ha fet un gran nombre de concerts i enregistraments fonogràfics.
(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)
Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).
Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.
(Barcelona, segle XVI – Catalunya, 1632)
Cavaller de Sant Jaume. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola, comte d’Erill. Gentilhome de cambra del príncep Filibert de Savoia.
Governador del terç de la mar a Sicília (1607), serví també a Nàpols i a Flandes. Assistí a l’expulsió dels moriscs i a una acció bèl·lica a Bizerta (1623), de la qual fou publicada una relació a Barcelona (1623).
En morir la seva cunyada, Barbara del Maino, milanesa, vídua del comte Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat, en circumstàncies poc clares (1630), fou acusat de complicitat i pres, però no fou demostrada la seva culpabilitat.
Possiblement, fou germana seva Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat (Catalunya, abans 1604 – 1665) Comtessa de Guimerà. Tia de Margarida d’Erill i del Maino. Tingué que exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
(Barcelona, 1743 – 1795)
(o Henric) Escultor. El 1762, amb Llorenç Rosselló, féu la taula de disseccions i el rentamans de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Treballà per diverses comunitats religioses (carmelitans, paüls, monestir de Montserrat). És l’autor de la Mare de Déu dels Àngels de la fornícula de la casa gremial dels velers a Barcelona (1763). El 1767 enllestí el sepulcre del marquès de La Mina a Sant Miquel del Port, Barcelona (desaparegut).
Residí a Roma (1774-76), on féu algunes obres, com Els crucificats de Gàbaa, conservat a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual esdevingué membre el 1782.
Dades dels Països Catalans 