Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Nogués i Casas, Francesc Xavier

(Barcelona, 18 febrer 1873 – 28 gener 1941)

Dibuixant, gravador i pintor. Es formà fora de les institucions oficials dedicades a l’ensenyament de l’art. Aviat excel·lí com a dibuixant, la qual cosa féu que fos sol·licitat per col·laborar en diferents publicacions que aparegueren durant la segona dècada del segle XX (“Papitu”, “Picarol”, “Revista Nova”), les quals signava com a Babel.

A partir del 1911 inicià una sèrie de gravats a l’aiguafort, a l’aiguatinta i a la punta seca sobre temes populars en general i merament fantàstics en algunes ocasions. Aquests gravats foren exposats regularment o bé serviren d’il·lustracions de llibres.

El 1915 féu la decoració mural (El Celler) del soterrani del Faianç Català, tasca que després continuà a base del seu estil minoritari en molts indrets públics i privats, presentat sota la forma de ceràmica vidrada o rajola de València (façana del sindicat agrícola de Pinell de Brai, plafó del restaurant barceloní Can Culleretes, etc).

Relacionat amb el col·leccionista Lluís Plandiura, va fer per a diverses cases d’aquest pròcer diverses decoracions, activitat que va fer extensiva a d’altres indrets, en especial a l’avantdespatx de l’alcalde de l’ajuntament de Barcelona (1929).

Molts dels seus dibuixos foren aplegats posteriorment en forma de llibre (Catalunya pintoresca, 50 ninots, L’humor a la Catalunya dels vuit-cents, Abecedari català per a nens).

Entre les seves obres pictòriques cal esmentar La Sardana i el Mercat d’Olot, amb dibuix sumari i primitivitzant i coloració plana i sense pastositat. Nogués també va realitzar molts treballs de decoració del vidre.

Formà part de l’agrupació Les Arts i els Artistes i fou un representant característic del noucentisme menys transcendent.

Nin i Tudó, Josep

(el Vendrell, Baix Penedès, 20 agost 1840 – Madrid, 30 març 1908)

Pintor. Format a Llotja i pensionat a Madrid per la diputació provincial de Barcelona.

Fou conegut com el pintor dels morts, perquè pintà molts retrats de personatges difunts. Així mateix, és autor de grans quadres de tema històric, com ara Mort d’Abel, Els herois de la Independència i Independència espanyola, un dels més coneguts.

Féu algunes obres murals per a l’aristocràcia de Madrid i participà en diverses exposicions nacionals, en algunes de les quals fou premiat.

Germà de Joaquim Nin i Tudó  (Tarragona, 20 desembre 1843 – Barcelona, juny 1919)  Escriptor i militar. Escriví i publicà alguns llibres escolars, com l’antologia Caridad i resignación (1885).

Nicolau i Parera, Antoni

(Barcelona, 8 juny 1858 – 26 febrer 1933)

Compositor i director d’orquestra. Estudià amb J.B. Pujol i Riu. Visqué vuit anys a París.

A Barcelona fou director de la Societat Catalana de Concerts des de la seva fundació (1892) fins que fou substituïda per la Societat Filharmònica (1897); també fou director de l’Escola Municipal de Música (1896-1930).

És autor d’òperes (Un rapte, 1887, i Cor de foc, 1895), obres simfòniques (El triomf de Venus, 1882) i peces breus, com La mort de l’escolà (1900), La Mare de Déu, Divendres Sant, Captant (1904).

Fou un personatge important en la renaixença musical de Catalunya del segle XIX a causa de la seva tasca pedagògica i de les popularíssimes composicions vocals i un cicle montserratí de cançons.

Fou el pare de l’actriu Mercè Nicolau i Cusson.

Nadal i Ferrer, Joaquim Maria de

(Barcelona, 9 agost 1883 – 13 abril 1972)

Escriptor i polític. Fou redactor del “Diario de Barcelona” i fundador de la Juventud Monárquica, de la qual fou elegit president (1913).

El 1918 fou un dels impulsors de la Federació Monàrquica Autonomista, molt propera a les posicions polítiques de la Lliga Regionalista, a la qual acabà adherint-se després de la mort de Maura. Regidor de Barcelona l’any 1921, fou tinent d’alcalde de cultura.

Fou secretari polític de Francesc Cambó del 1930 al 1936, diputat a les corts espanyoles i president de la Lliga de Defensa Industrial de Barcelona i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.

L’any 1952 fou nomenat cronista oficial de Barcelona.

És autor de Per les terres de Crist (1926), La inquietud oriental (1942), Mi calle Fernando (1943), Recuerdos y chismes de la Barcelona ochocentista (1944), Seis años con don Francisco Cambó (1957) i Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis (1965).

Morera i Franco, Maria

(Barcelona, 12 febrer 1872 – 3 abril 1954)

Actriu. Filla de Josep Agustí Morera i Font (Vinaròs, Baix Maestrat, 1826 – Barcelona, 1886), que fou actor i director teatral.

Debutà als sis anys i al llarg de la seva carrera va treballar en les millors companyies del teatre català i es va especialitzar en papers característics.

Va interpretar obres d’Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Dels seus èxits es destaca La reina vella de Guimerà.

Foren germanes seves:

  • Elvira Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1903)  Actriu. Treballà com a primera actriu, durant sis anys, al teatre Olimpia. Després actuà amb Carlota de Mena, Enric Borràs i Miquel Rojas.
  • Josepa Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1908)  Actriu. Es retirà al casar-se als vint-i-sis anys. Després tornà al teatre com a actriu de caràcter. Al temps de la seva mort pertanyia a la companyia de Miquel Rojas.

Monserdà i Vidal, Enric

(Barcelona, 24 maig 1850 – 13 abril 1926)

Pintor, projectista i director artístic. Fill de Josep Monserdà i Roger i germà de Dolors. Estudià a Llotja.

Es lliurà a les tasques de l’ornamentació i la decoració, optant per la barreja estilística de medievalisme i orientalisme, alternada amb el neogòtic que propugnaren Elies Rogent i Ll. Domènech i Montaner, i amb l’aire pre-modernista del moblista Francesc Vidal i de l’arquitecte Josep Vilaseca.

Fou molts anys director artístic a la vidrieria d’Eudald Ramon Amigó, i es distingí en la pintura religiosa. Guanyà el concurs per a la decoració del Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, obra que dirigí el 1925.

Com a decorador, col·laboraren amb ell pintors i escenògrafs de renom. Exercí llargament la pedagogia artística i la il·lustració de llibres.

Monegal i Prat, Esteve

(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)

Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.

Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.

Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb Josep Clarà.

Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis.

D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.

Massó i Casañas, Antoni

(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)

Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies.

També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.

Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.

Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.

Va morir de congestió pulmonar.

Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.

Masferrer i Sala, Narcís

(Madrid, 26 abril 1867 – Barcelona, 9 abril 1941)

Periodista esportiu. Fou un dels millors i més influents en la seva especialitat.

Figurà entre els fundadors de diverses publicacions esportives, entre elles “El Mundo Deportivo” (1906). Fou també redactor de “La Vanguardia” i posteriorment, del 1920 al 1929, dirigí la revista “Stadium”.

Assumí un gran nombre d’iniciatives, com la fundació de la Societat Catalana de Gimnàstica (1887), membre de la Unión Velocipédica Española, en la qual detingué diversos càrrecs, promogué la fundació de la Cambra de l’Automòbil de Catalunya, fou membre del Comitè Olímpic Espanyol i figurà entre els impulsors de la construcció de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, de Barcelona.

A la seva memòria ha estat instituït un premi de ciclisme.

Masferrer i Arquimbau, Josep

(Vic, Osona, 1844 – Sarrià, Barcelona, 1900)

Eclesiàstic i escriptor. Formà part, com tots els seus germans (Francesc d’Assís, Francesc de Paula, Joaquim i Ramon), de l’Esbart de Vic.

Publicà, entre altres, la monografia històrica El monasterio de Ripoll. Reseña histórica… (1888).