Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Riera i Bertran, Joaquim

1 Resposta

(Girona, 25 gener 1848 – Barcelona, 15 març 1924)

Polític i escriptor. Membre del partit federal, fou alcalde de Girona i diputat a corts. Presidí la Unió Catalanista i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

Col·laborà a la premsa de la Renaixença, especialment a “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Tomasa”. Fou proclamat mestre en gai saber (1904).

Escriptor prolífic, es decantà sobretot vers el teatre, de caire romàntic o festiu: Caritat (1871), Robinson petit (1872), Bernat Pescaire (1875), De mort a vida (1879), Gent de mar (1888), Lo testament de l’oncle (1896), etc.

Poeta sentimental o didàctic, publicà, entre altres, Cançons del temps (1874), Mel i fel (1877), Cent faules (1880), Llibre de sonets (1888) i Faules velles (1920).

A més, escriví Escenes de la vida pagesa (1878) i El catolicismo y la república federal (1873).

Regàs i Castells, Xavier

(Barcelona, 26 agost 1905 – 15 febrer 1980)

Comediògraf i empresari. Fill de l’hoteler Miquel Regàs i Ardèvol. Doctor en dret, visqué un quant temps a París i fou un gran impulsor teatral i un arquetipus de la bohèmia artística amb diners.

Fou corresponsal de “La Publicitat” i col·laborà a “L’Esport Català”, “La Rambla”, “Mirador” i “La Humanitat”.

Durant la guerra civil fou alt funcionari de la conselleria de Justícia. S’exilià el 1939 i retornà aviat.

S’especialitzà en la contractació de companyies teatrals estrangeres.

Estrenà diverses comèdies: Cèlia, la noia del carrer d’Aribau (1935), Tobruck (1949), Camarada Cupido (1955) i Pobre Gabriel (1958).

Pujol i Villarrubí, Emili

(la Granadella, Garrigues, 7 abril 1886 – Barcelona, 15 novembre 1980)

(o Vilarrubí) Compositor, guitarrista i musicòleg. Deixeble de Francesc Tàrrega, dugué a terme una gran carrera de concertista internacional.

Fou un dels millors intèrprets mundials de guitarra; també revalorà la viola de mà, i realitzà nombroses transcripcions del repertori d’aquest instrument, del qual fou professor al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i de guitarra al Conservatori Nacional de Lisboa i a l’Academia Musicale Chigiana de Siena.

Fou autor, entre altres obres, de Tres estudis per a guitarra (1946), Impromptu, Exercices en forme d’études, Pequeña romanza, etc.

Com a musicòleg, edità diversos treballs: Bibliothèque de musiqe ancienne et moderne pour guitare (1926), Escuela razonada de la guitarra, en cinc volums (1932-33), Los seis libros del Delphin… de L. de Narváez (1945), Tres libros de música en cifra para vihuela, de A. de Mudarra (1949), Colección de obras para guitarra sola o para dos guitarras (1950) i Silva de sirenas de E. Valderrábano (1957).

Lluís Puiggener i Fernández

Puiggener i Fernández, Lluís

(Barcelona, 23 agost 1847 – 12 octubre 1918)

Escultor. Format al taller de Venanci Vallmitjana. És autor de l’estàtua eqüestre del general Prim, al parc de la Ciutadella, inaugurada l’any 1887 i premiada l’any següent en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona. Destruïda l’any 1936, l’actual bronze és obra de Frederic Marès, reproducció de la maqueta original.

També elaborà una altra estàtua eqüestre del mateix personatge, instal·lada l’any 1891 a Reus. Entre altres obres, realitzà una Al·legoria en baix relleu que ornamentà el sòcol del monument a Antonio López. Amb Joan Flotats va fer alguns monuments funeraris notables.

És autor de la imatge de Sant Sever que, en substitució de l’original desaparegut, hi ha a la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona.

Piquet i Piera, Jaume

(les Corts de Sarrià, Barcelona, 15 abril 1839 – Barcelona, 30 juny 1896)

Autor i empresari teatral. Era paleta d’ofici. Es dedicà intensament al teatre.

Escriví moltes obres de circumstàncies, en català i en castellà de baix nivell literari però d’èxit notable, ja que afalagava sense limitacions els gustos del públic poc exigent. Un dels seus successos més considerables fou La monja enterrada en vida o els secrets d’aquell convent.

Fou empresari del teatre Odeon, on serien representades sovint les seves obres de caràcter més truculent, raó per la qual s’estengué irònicament el sobrenom de l’Escorxador per designar aquell teatre. Quan aquest desaparegué Piquet es retirà.

Instituí a Sarrià un premi a la virtut, fet que motivà la inclusió del seu retrat a la galeria de sarrianencs il·lustres i el fet de donar el seu nom a un carrer de l’antiga vila, avui agregada a Barcelona.

Pi i Sunyer, Josep Maria

(San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 12 juliol 1889 – Barcelona, 1984)

Jurista i advocat. Fill de Francesc Pi i Sunyer i nét de Francesc Sunyer i Capdevila. Es llicencià en dret a Barcelona i es doctorà a Madrid.

Membre fundador d’Acció Catalana. Fou secretari de l’ajuntament de Barcelona durant la Segona República i durant la guerra civil ajudà alguns amics seus perseguits de la zona republicana facilitant-los passaports. Anà a París el 1937 i tornà el 1940.

Depurat, fou separat del seu càrrec a l’ajuntament. Guanyà la càtedra de dret administratiu (1940); com a catedràtic gaudí d’una gran popularitat per la seva bonhomia, humor i anecdotari subtil.

Personatge de món, esdevingué una figura familiar en reunions socioculturals. Fou degà del col·legi d’advocats i de la facultat de dret.

Especialitzat en dret administratiu, col·laborà en diverses revistes i diaris: “Revista Jurídica de Catalunya”, “Estudis Municipals”, “Catalunya Municipal”, “Catalunya Exprés”, etc.

Peña i Nicolau, Victòria

(Palma de Mallorca, 28 març 1827 – Barcelona, 28 octubre 1898)

Poetessa. Germana de Pere d’Alcàntara. Casada amb el poeta Miquel Victorià Amer (1860), residí a Barcelona.

Conreà des de molt jove la poesia i participà assíduament als Jocs Florals de Barcelona; obtingué ja un accèssit el 1859 amb Anyorança i fou premiada encara en diverses ocasions. Un recull dels seus poemes fou publicat al volum Poesies (1855), ampliat el 1908, però moltes han estat disperses a publicacions de Barcelona i Palma de Mallorca.

La seva poesia, basada en temes populars, familiars i sobretot religiosos, és influïda sovint per la lírica popular i té en moltes composicions una gran senzillesa, equilibri i un cert encant.

Pascual i Xufré, Griselda

(Barcelona, 11 febrer 1926 – 9 juny 2001)

(o Pasqual) Matemàtica. Fou catedràtica de Matemàtiques a l’ensenyament mitjà i professora titular d’Àlgebra de la Universitat de Barcelona.

Participà activament en els moviments de reforma de Didàctica de les Matemàtiques a Catalunya i dels plans d’estudis de l’ensenyament mitjà.

La seva línia bàsica de recerca fou la Teoria algèbrica de nombres. Traduí al català i prologà (1996) les Disquisitiones Arithmeticae (1801) de Karl Friedrich Gauss.

Pàmies i Serra, Pauleta

(Barcelona, 10 abril 1851 – 31 març 1937)

Ballarina i professora. L’any 1864 ingressà en el cos de ball del Liceu de Barcelona. Actuà com a primera ballarina al Teatre Principal (1871-73), al Liceu (1880-81) i en altres teatres barcelonins.

Es retirà de l’escena el 1892, però el 1914 actuà encara al Liceu en un homenatge als cinquanta anys de la seva vida artística. A la seva acadèmia de ball es formaren molts artistes de la dansa.

De les coreografies que realitzà destaca El corregidor y la molinera, de Manuel de Falla (1917).

Fou la mare d’Enric Lafuente i Pàmies.

Paluzie i Cantalozella, Esteve

(Olot, Garrotxa, 26 gener 1806 – Barcelona, 9 juliol 1873)

Pedagog, historiador i editor. Cursà estudis a València, on es traslladà en ésser perseguit per les seves idees liberals.

El 1840 obrí un col·legi a Barcelona, i el 1845 fundà “El Instructor de la Juventud”. Deixà, més endavant, l’escola per dedicar-se a l’edició de llibres de primer ensenyament.

Els seus Manuscritos adquiriren un gran prestigi arreu de l’estat espanyol.

A la seva mort, el seu fill Faustí Paluzie i Tallé  (Barcelona, 1833 – 1901), prosseguí la tasca editorial i en mantingué el prestigi, sobretot en el que fa a l’edició d’obres tècniques i textos de primera ensenyança.